ELECCIONS MUNICIPALS

Quan tot just ens trobàvem a les portes de la campanya electoral, vaig llegir una entrevista molt interessant de l’arquitecta Beth Galí en què no amagava la seva amarga decepció per l’actualitat política, que ella definia com a decebedora. Tot i que es referia bàsicament a les eleccions municipals de la ciutat de Barcelona, anava més enllà i globalitzava la seva decepció a la política del país. Gairebé totes les respostes compartien un deix de tristor que, segons afirmava, era el denominador comú amb què també s’identificaven els seus amics i coneguts. “Abans semblava que la gent tenia clar cap a on volia anar, ara ningú ho sap. Hi ha confusió, i els candidats tampoc il·lusionen, i la il·lusió també és important en política.” Són afirmacions que, de ben segur, compartiran alguns lectors i que sovint hem sentit caminant pel carrer. Esgotament, desil·lusió, escepticisme, incredulitat, un bon grapat d’adjectius negatius que la classe política carrega a les espatlles com una llufa. Soc del parer que no hauria de ser així. Dedicar un temps de la teva vida al servei públic des de la política és important. Tothom hi hauria de poder passar. Qui ha tingut aquesta experiència sap el pa que s’hi dona. I després, quan mires pel retrovisor, el balanç és ben positiu. Tant és que hagis estat a l’oposició o al govern perquè allà on l’electorat t’hagi volgut posar, sempre es pot trobar la manera de treballar pel bé comú. Però és aquest l’objectiu que els partits transmeten a la ciutadania? Tot i que no es pot generalitzar i que de misèries sempre n’hi ha hagut en la nostra societat i, per tant, la política tampoc n’és aliena, sí que, segons les enquestes, el desencantament guanya per golejada. Certament, les campanyes s’han convertit en fantasioses cartes als Reis en què tothom promet l’oro, el moro i la vall d’Andorra barrejades amb llançaments de retrets amb l’absurd objectiu de demostrar que el culpable de tot sempre és el contrari. Rodalies segueix sense funcionar, però tothom et promet que... fins que passen les eleccions i després ves a buscar qui t’ha pegat. I parlo des de la placidesa de la reserva índia del paradís de Ponent, on tenim la sort d’anar a peu a la feina, de tornar a dinar a casa i d’escoltar cada matí quan ens llevem l’anar i tornar de les orenetes fregant els nostres arbres fruiters que no podem regar perquè l’aigua és per als creueristes que arriben a una Barcelona on ja no s’hi cap.