ELECCIONS MUNICIPALS

Quan tot just ens trobàvem a les por­tes de la cam­pa­nya elec­to­ral, vaig lle­gir una entre­vista molt interes­sant de l’arqui­tecta Beth Galí en què no ama­gava la seva amarga decepció per l’actu­a­li­tat política, que ella defi­nia com a dece­be­dora. Tot i que es refe­ria bàsica­ment a les elec­ci­ons muni­ci­pals de la ciu­tat de Bar­ce­lona, anava més enllà i glo­ba­lit­zava la seva decepció a la política del país. Gai­rebé totes les res­pos­tes com­par­tien un deix de tris­tor que, segons afir­mava, era el deno­mi­na­dor comú amb què també s’iden­ti­fi­ca­ven els seus amics i cone­guts. “Abans sem­blava que la gent tenia clar cap a on volia anar, ara ningú ho sap. Hi ha con­fusió, i els can­di­dats tam­poc il·lusi­o­nen, i la il·lusió també és impor­tant en política.” Són afir­ma­ci­ons que, de ben segur, com­par­ti­ran alguns lec­tors i que sovint hem sen­tit cami­nant pel car­rer. Esgo­ta­ment, desil·lusió, escep­ti­cisme, incre­du­li­tat, un bon gra­pat d’adjec­tius nega­tius que la classe política car­rega a les espat­lles com una llufa. Soc del parer que no hau­ria de ser així. Dedi­car un temps de la teva vida al ser­vei públic des de la política és impor­tant. Tot­hom hi hau­ria de poder pas­sar. Qui ha tin­gut aquesta experiència sap el pa que s’hi dona. I després, quan mires pel retro­vi­sor, el balanç és ben posi­tiu. Tant és que hagis estat a l’opo­sició o al govern perquè allà on l’elec­to­rat t’hagi vol­gut posar, sem­pre es pot tro­bar la manera de tre­ba­llar pel bé comú. Però és aquest l’objec­tiu que els par­tits trans­me­ten a la ciu­ta­da­nia? Tot i que no es pot gene­ra­lit­zar i que de misèries sem­pre n’hi ha hagut en la nos­tra soci­e­tat i, per tant, la política tam­poc n’és ali­ena, sí que, segons les enques­tes, el des­en­can­ta­ment gua­nya per gole­jada. Cer­ta­ment, les cam­pa­nyes s’han con­ver­tit en fan­ta­si­o­ses car­tes als Reis en què tot­hom pro­met l’oro, el moro i la vall d’Andorra bar­re­ja­des amb llançaments de retrets amb l’absurd objec­tiu de demos­trar que el cul­pa­ble de tot sem­pre és el con­trari. Roda­lies segueix sense fun­ci­o­nar, però tot­hom et pro­met que... fins que pas­sen les elec­ci­ons i després ves a bus­car qui t’ha pegat. I parlo des de la pla­ci­desa de la reserva índia del paradís de Ponent, on tenim la sort d’anar a peu a la feina, de tor­nar a dinar a casa i d’escol­tar cada matí quan ens lle­vem l’anar i tor­nar de les ore­ne­tes fre­gant els nos­tres arbres frui­ters que no podem regar perquè l’aigua és per als cre­ue­ris­tes que arri­ben a una Bar­ce­lona on ja no s’hi cap.