LA SOTRAGADA

Diu­menge de la set­mana pas­sada van tenir lloc les elec­ci­ons muni­ci­pals espa­nyo­les, amb una par­ti­ci­pació del 63,9% (el 65,2% el 2019), i en dotze comu­ni­tats autònomes. Les va gua­nyar el PP, amb el 31,5% dels vots pel 28,1% del PSOE i el 7,2% de Vox i un vot dis­pers a Pode­mos (En Comú Podem a Cata­lu­nya). Els popu­lars van obte­nir la majo­ria abso­luta a Madrid (comu­ni­tat i Ajun­ta­ment) i, amb Vox, aspi­ren als governs d’Aragó, Extre­ma­dura, La Rioja, Cantàbria, Múrcia i, pati­rem per la llen­gua, al País Valencià i les Bale­ars. La reacció de Pedro Sánchez va ser avançar la con­vo­catòria d’elec­ci­ons al 23 de juliol, en un intent d’impe­dir un futur govern del PP i Vox, un esce­nari inqui­e­tant per a les llengües i cul­tu­res mino­ritàries i per als drets civils i les lli­ber­tats.

A Cata­lu­nya, l’abs­tenció (44,4%) va créixer prop de deu punts res­pecte al 2019 (35,2%) i, tret del 2007 i el 2011, va ser la més ele­vada des del 1979. El retraïment elec­to­ral cas­tiga sobre­tot ERC, que perd 302.000 sufra­gis res­pecte al 2019 i passa del 23,8% dels vots al 17,3%, tot i ésser la força amb més regi­dors (2.895), i la CUP obté 43.000 pape­re­tes menys, el 4,4% dels vots pel 5,1% del 2019. Només Juntsx­Cat, que perd uns 5.000 vots, millora resul­tats, i passa del 16,2 al 18,4% dels vots i a ser la pri­mera força en muni­ci­pis (380). Els soci­a­lis­tes ho són en sufra­gis (23,7%), a pesar de per­dre 55.000 vots; els comuns obte­nen el 8,9% dels vots, i el PDe­CAT, l’1,8%, men­tre que el PP i Vox tenen el 8,2 i el 5,1% dels vots, res­pec­ti­va­ment. Tan­ma­teix, el sòl elec­to­ral d’aquests dos par­tits és tres vega­des infe­rior al del con­junt de l’Estat. Només a Euskadi tenen una presència encara més baixa.

La pri­mera impressió fa pen­sar que el retraïment elec­to­ral és inde­pen­den­tista i que això es rela­ci­ona amb la gestió de govern d’ERC i amb un cert can­sa­ment per les pica­ba­ra­lles entre els dos par­tits inde­pen­den­tis­tes majo­ri­ta­ris i, sobre­tot, amb la manca d’uns objec­tius clars i d’un pro­jecte de futur ambiciós capaç de superar la depressió post­procés. Però hi ha dos fac­tors que no encai­xen amb això. D’una banda, la forta abs­tenció té també sovint con­no­ta­ci­ons metro­po­li­ta­nes: les comar­ques de la Selva, el Baix Penedès, el Gar­raf, el Vallès Occi­den­tal, el Maresme, el Baix Empordà, el Vallès Ori­en­tal, el Tar­ra­gonès, el Baix Llo­bre­gat, la Gar­rotxa, el Baix Camp, el Bages, el Gironès, l’Alt Empordà i el Segrià pre­sen­ten, per aquest ordre, una abs­tenció supe­rior a la mit­jana. De l’altra, és difícil mesu­rar l’efecte sobre el vot a Bar­ce­lona del fac­tor Xavier Trias, alcalde con­ver­gent de l’ala soci­al­demòcrata que va ser objecte d’una abjecta ope­ració de les cla­ve­gue­res de l’Estat el 2014, quan va ser acu­sat fal­sa­ment d’ocul­tar un compte a Suïssa i no va ser ree­le­git el 2015. Així, des­comp­tats els vots de la capi­tal, la sotra­gada és més evi­dent, sobre­tot d’ERC. A Cata­lu­nya, ERC, Junts i la CUP per­den una mica més de 350.000 vots, un 22,5% dels obtin­guts el 2019; sense Bar­ce­lona, la pèrdua és d’uns 316.000, el 24,6%.

L’anunci de Sánchez con­di­ci­ona els pos­si­bles pac­tes als ajun­ta­ments, perquè, en pre­cam­pa­nya, és difícil moure fitxa per por de la reper­cussió elec­to­ral. A Bar­ce­lona, l’alcal­dia de Trias sem­bla garan­tida i seria indig­nant una mani­o­bra com la del 2019, ara amb el PP, men­tre que a Girona, després de Marta Madre­nas, és pos­si­ble que Lluc Sale­llas (CUP) sigui alcalde amb un acord inde­pen­den­tista. La con­vo­catòria pot apai­va­gar les diferències inter­nes a Junts, amb Trias d’àrbi­tre, i faci­li­tar una nova entesa amb ERC, sobre­tot si Jaume Giró s’imposa a les primàries.

La con­vo­catòria garan­teix la con­tinuïtat del govern de Pere Ara­gonès, si més no fins al setem­bre, i la pos­si­bi­li­tat d’esgo­tar la legis­la­tura. Els motius de la decisió de Sánchez són visu­a­lit­zar que assu­meix la der­rota (un exer­cici d’ètica política poc habi­tual), evi­tar una rebel·lió interna, apel·lar al vot útil d’esquer­res i mobi­lit­zar-lo amb la por a Vox que ara nego­ciarà amb el PP els governs autonòmics, forçar el pacte entre Pode­mos i Sumar, pre­ci­pi­tar l’enfron­ta­ment amb un Alberto Núñez Feijóo encara poc bre­gat per afron­tar una cam­pa­nya elec­to­ral i apro­fi­tar l’impuls mediàtic de la pre­sidència euro­pea.

A Cata­lu­nya, en espera de conèixer el 5 de juliol la sentència euro­pea sobre la immu­ni­tat de Car­les Puig­de­mont, que podria obrir la pos­si­bi­li­tat del retorn, Pere Ara­gonès pro­posa bas­tir un gran acord –“una aliança de país”– per defen­sar “els interes­sos, les ins­ti­tu­ci­ons i els con­sen­sos de Cata­lu­nya” (escola i sani­tat públi­ques, estat del benes­tar, llen­gua, ins­ti­tu­ci­ons, drets civils i dret a deci­dir...). La con­vo­catòria elec­to­ral és també una opor­tu­ni­tat per repen­sar estratègies de futur, rec­ti­fi­car errors, atu­rar la sag­nia de vots del 28M i veure com con­tra­res­tar l’esco­mesa il·libe­ral, tota­litària i popu­lista que s’albira a l’horitzó.