LA QÜESTIÓ DE LA IMMIGRACIÓ

Fa un parell de dies vaig dir que soc partidari de la immigració i algú em va respondre que la immigració és un fet i que no té cap sentit declarar-se’n partidari. No sé l’amable lector, però jo trobo que es pot ser partidari o enemic dels fets; com de les idees o de qualsevol altra cosa. La guerra és un fet i és pot ser-ne partidari o contrari. El mateix amb el fet de la immigració. I jo en soc partidari per diverses raons.

Una és molt antiga i s’inscriu en el deure moral universal que cal donar hospitalitat al peregrí. Ho repeteix el Déu de la Bíblia quan encomana al seu poble que sigui hospitalari amb el peregrí perquè ell també va ser peregrí a la terra dels egipcis. De la Bíblia a la Il·lustració i a l’esdevenidor del cosmopolitisme de la pau perpètua de Kant, en què la llibertat de circulació de les persones serà un principi respectat universalment.

Entremig dels dos moments del passat i el futur es troba en el present l’estat, una institució universal, però parcel·lada, al si del qual s’aplica el dret de circulació dels seus ciutadans, encara que amb excepcions. El que no garanteix –sinó al contrari, el fa impossible– és l’exercici del dret de llibertat de circulació entre els estats. I, a més, per una multiplicitat de raons, és causa mediata i immediata dels fenòmens migratoris.

Des que, després de mil·lennis de nomadisme, la humanitat es va fer sedentària, l’emigració, per les raons que siguin, econòmiques, polítiques, religioses, etcètera, es veu com una desgràcia, una pèrdua molt gran i un trencament amb la comunitat d’origen. Per als països d’acollida, en canvi, al llarg dels segles XIX i XX, la immigració ha estat una font d’enriquiment col·lectiu i, per als emigrants, una segona oportunitat a la vida.

Tot això són consideracions abstractes sobre les quals gairebé tothom està d’acord. Les discrepàncies comencen quan es tracta de la immigració concreta, aquí i ara, i del seu impacte en la vida quotidiana de les persones que poden patir les conseqüències d’una immigració massiva, mal regulada i pitjor gestionada. Exactament, el que està passant a Catalunya, on la qüestió de la immigració és un tema gairebé tabú que encén les passions amb retrets gruixuts en l’esfera pública i encreuament d’invectives com xenòfob, racista, feixista, etc. Un debat amb prejudicis tan raonables com Terminator.

Per pacificar les aigües està bé recordar que per fer política d’immigració cal tenir, a més d’ideologia, control de les pròpies fronteres, i que Catalunya no en té perquè no en té cap, de frontera. Les seves fronteres són les de l’Estat espanyol. Tot el que es debati sobre la immigració és a benefici d’inventari, atès que Catalunya no té competències pel que fa a la regulació. És tal la falta de competència de la Generalitat que ni tan sols la té per determinar el marc conceptual de la qüestió, és a dir, qui és immigrant i qui no, i es veu obligada a comptabilitzar els immigrants vinguts d’Espanya i dels països llatinoamericans amb doble nacionalitat en ús del seu dret de llibertat de circulació, com si no fossin immigrants. I aquí rau la complexitat de l’assumpte. A més de la seva falta de competències, l’altre tret característic de Catalunya és la seva condició de minoria nacional amb llengua i cultura pròpies dins d’un marc jurídic que imposa la preponderància del castellà com a llengua franca. Quan els ultradretans europeus parlen d’invasió, fan demagògia, ja que la preponderància de la cultura i la llengua autòctones no estan amenaçades. Però quina és la situació de Catalunya? No com a autonomia, sinó com a minoria nacional cultural i lingüística. Una minoria nacional dins d’Espanya i dins de Catalunya?

Una certa esquerra que defensa el cosmopolitisme kantià albira una Catalunya universal, oberta al món, i titlla de xenòfoba qualsevol proposta de regulació de la immigració que miri cap a la integració. Ara bé, veient la correlació de forces, a falta d’independència, la més que probable realitat no serà el cosmopolitisme del hub de la nova tecnologia i la intel·ligència artificial, sinó l’espanyolització de Catalunya.