LA QÜESTIÓ DE LA IMMIGRACIÓ

Fa un parell de dies vaig dir que soc par­ti­dari de la immi­gració i algú em va res­pon­dre que la immi­gració és un fet i que no té cap sen­tit decla­rar-se’n par­ti­dari. No sé l’ama­ble lec­tor, però jo trobo que es pot ser par­ti­dari o ene­mic dels fets; com de les idees o de qual­se­vol altra cosa. La guerra és un fet i és pot ser-ne par­ti­dari o con­trari. El mateix amb el fet de la immi­gració. I jo en soc par­ti­dari per diver­ses raons.

Una és molt antiga i s’ins­criu en el deure moral uni­ver­sal que cal donar hos­pi­ta­li­tat al peregrí. Ho repe­teix el Déu de la Bíblia quan enco­mana al seu poble que sigui hos­pi­ta­lari amb el peregrí perquè ell també va ser peregrí a la terra dels egip­cis. De la Bíblia a la Il·lus­tració i a l’esde­ve­ni­dor del cos­mo­po­li­tisme de la pau perpètua de Kant, en què la lli­ber­tat de cir­cu­lació de les per­so­nes serà un prin­cipi res­pec­tat uni­ver­sal­ment.

Entre­mig dels dos moments del pas­sat i el futur es troba en el pre­sent l’estat, una ins­ti­tució uni­ver­sal, però par­cel·lada, al si del qual s’aplica el dret de cir­cu­lació dels seus ciu­ta­dans, encara que amb excep­ci­ons. El que no garan­teix –sinó al con­trari, el fa impos­si­ble– és l’exer­cici del dret de lli­ber­tat de cir­cu­lació entre els estats. I, a més, per una mul­ti­pli­ci­tat de raons, és causa medi­ata i imme­di­ata dels fenòmens migra­to­ris.

Des que, després de mil·len­nis de noma­disme, la huma­ni­tat es va fer sedentària, l’emi­gració, per les raons que siguin, econòmiques, polítiques, reli­gi­o­ses, etcètera, es veu com una desgràcia, una pèrdua molt gran i un tren­ca­ment amb la comu­ni­tat d’ori­gen. Per als països d’aco­llida, en canvi, al llarg dels segles XIX i XX, la immi­gració ha estat una font d’enri­qui­ment col·lec­tiu i, per als emi­grants, una segona opor­tu­ni­tat a la vida.

Tot això són con­si­de­ra­ci­ons abs­trac­tes sobre les quals gai­rebé tot­hom està d’acord. Les dis­crepàncies comen­cen quan es tracta de la immi­gració con­creta, aquí i ara, i del seu impacte en la vida quo­ti­di­ana de les per­so­nes que poden patir les con­seqüències d’una immi­gració mas­siva, mal regu­lada i pit­jor ges­ti­o­nada. Exac­ta­ment, el que està pas­sant a Cata­lu­nya, on la qüestió de la immi­gració és un tema gai­rebé tabú que encén les pas­si­ons amb retrets grui­xuts en l’esfera pública i encre­ua­ment d’invec­ti­ves com xenòfob, racista, fei­xista, etc. Un debat amb pre­ju­di­cis tan rao­na­bles com Ter­mi­na­tor.

Per paci­fi­car les aigües està bé recor­dar que per fer política d’immi­gració cal tenir, a més d’ide­o­lo­gia, con­trol de les pròpies fron­te­res, i que Cata­lu­nya no en té perquè no en té cap, de fron­tera. Les seves fron­te­res són les de l’Estat espa­nyol. Tot el que es debati sobre la immi­gració és a bene­fici d’inven­tari, atès que Cata­lu­nya no té com­petències pel que fa a la regu­lació. És tal la falta de com­petència de la Gene­ra­li­tat que ni tan sols la té per deter­mi­nar el marc con­cep­tual de la qüestió, és a dir, qui és immi­grant i qui no, i es veu obli­gada a comp­ta­bi­lit­zar els immi­grants vin­guts d’Espa­nya i dels països lla­ti­no­a­me­ri­cans amb doble naci­o­na­li­tat en ús del seu dret de lli­ber­tat de cir­cu­lació, com si no fos­sin immi­grants. I aquí rau la com­ple­xi­tat de l’assumpte. A més de la seva falta de com­petències, l’altre tret carac­terístic de Cata­lu­nya és la seva con­dició de mino­ria naci­o­nal amb llen­gua i cul­tura pròpies dins d’un marc jurídic que imposa la pre­pon­derància del cas­tellà com a llen­gua franca. Quan els ultra­dre­tans euro­peus par­len d’invasió, fan demagògia, ja que la pre­pon­derància de la cul­tura i la llen­gua autòcto­nes no estan amenaçades. Però quina és la situ­ació de Cata­lu­nya? No com a auto­no­mia, sinó com a mino­ria naci­o­nal cul­tu­ral i lingüística. Una mino­ria naci­o­nal dins d’Espa­nya i dins de Cata­lu­nya?

Una certa esquerra que defensa el cos­mo­po­li­tisme kantià albira una Cata­lu­nya uni­ver­sal, oberta al món, i tit­lla de xenòfoba qual­se­vol pro­posta de regu­lació de la immi­gració que miri cap a la inte­gració. Ara bé, veient la cor­re­lació de for­ces, a falta d’inde­pendència, la més que pro­ba­ble rea­li­tat no serà el cos­mo­po­li­tisme del hub de la nova tec­no­lo­gia i la intel·ligència arti­fi­cial, sinó l’espa­nyo­lit­zació de Cata­lu­nya.