Del 28-M al 23-J

El ple­bis­cit elec­to­ral que pro­posa Pedro Sánchez per al 23 de juliol arran dels mals resul­tats del PSOE el 28-M agafa tot­hom amb el peu can­viat. El moment, la forma i el mis­satge subli­mi­nal de la con­vo­catòria elec­to­ral recor­den aquell eslògan de José Zara­goza per a la cam­pa­nya del 2008: Si tu no hi vas, ells tor­nen, refe­rint-se al PP i a la neces­si­tat d’anar a votar per impe­dir l’arri­bada dels popu­lars a La Mon­cloa i asse­gu­rar un segon man­dat de José Luis Rodríguez Zapa­tero. Ara es tracta de bar­rar el pas al PP i a VOX i de garan­tir un nou man­dat de Pedro Sánchez.

Les con­vo­catòries ple­bis­citàries són en blanc i negre, sense marge per als gri­sos. Des de Cata­lu­nya estant, això vol dir que la des­feta dels par­tits d’obediència cata­lana el 28-M pot més gran si el dilema és esco­llir entre el PSOE o el PP i VOX. Cer­ta­ment, una victòria de la ultra­dreta a l’Estat –a Cata­lu­nya o a Euskadi és impos­si­ble– seria una greu amenaça per a la llen­gua –com ja estem com­pro­vant al País Valencià–, per tant, cal anar a votar sigui com sigui. Tan­ma­teix, és fals que no hi hagi més opció pos­si­ble que PSC-PSOE per fre­nar l’avenç de la ultra­dreta. Al con­trari, cal enfor­tir les pers­pec­ti­ves elec­to­rals dels par­tits cata­lans per tal de fre­nar aquest avenç i per con­di­ci­o­nar, més del que s’ha fet fins ara, un futur govern soci­a­lista. El suport no pot ser gai­rebé de franc: si s’aposta per la taula de diàleg cal que s’obtin­guin resul­tats. El dret a deci­dir el futur polític de Cata­lu­nya no pot ser cap obs­ta­cle per a un govern que es diu d’esquer­res –“el més pro­gres­sista”– i que defensa que l’Estat espa­nyol és una democràcia plena, perquè el dret a deci­dir dels ciu­ta­dans és el maó sobre el qual es bas­tei­xen els valors democràtics.

Però, ai las!, el pro­blema també és a casa nos­tra. A Bar­ce­lona serà inves­tit alcalde Xavier Trias (la llista més votada); una altra qüestió és el que pot pas­sar després del 28-M quan els blo­queigs cre­uats esde­vin­guin ali­an­ces necessàries –dijous Ale­jan­dro Fernández, pre­si­dent del PP a Cata­lu­nya i un dels llops del ple­bis­cit de Sánchez, encara adme­tia nego­ci­a­ci­ons amb el PSC per apar­tar Trias. A la resta del país, s’han tan­cat acords que demos­tren que qui navega millor a les aigües tur­bu­len­tes dels pac­tes són els soci­a­lis­tes, que han arri­bat a enten­dre’s amb Junts per Cata­lu­nya en més d’una dot­zena de loca­li­tats impor­tants (Roses, la Gar­riga, Llo­ret de Mar, Cer­vera, Cale­lla de Mar, Cala­fell, etc.), amb ERC (Tor­tosa, Reus, Man­resa, etc.), amb la CUP (Sarrià de Ter) i con­jun­ta­ment amb Junts i ERC (Tor­re­dem­barra, Cam­brils, etc.). A les dipu­ta­ci­ons, ERC s’ha asse­gu­rat la pre­sidència de les de Lleida i Tar­ra­gona gràcies al suport del PSC, men­tre que a la de Bar­ce­lona el PSC pot triar entre ERC o ree­di­tar el pacte amb Junts. De moment, els únics pac­tes d’un cert gruix entre Junts i ERC s’han donat a Olot, a la Dipu­tació de Girona i en alguns con­sells comar­cals. Veu­rem com acaba tot ple­gat a Ripoll, on va gua­nyar Aliança Cata­lana, una força inde­pen­den­tista que no deixa de ser xenòfoba, isla­mofòbica, racista i supre­ma­cista com tota l’extrema dreta, encara que Laura Borràs reco­manés dei­xar-la gover­nar!

És obvi que cadascú és lliure d’enten­dre’s amb qui cre­gui més oportú, i en els cas de les muni­ci­pals sovint pesen més les dinàmiques locals i de rela­ci­ons per­so­nals, però també és òbvia l’escassa coherència i el com­por­ta­ment irres­pon­sa­ble de les for­ces polítiques cata­la­nes que ali­men­ten l’abs­tenció en uns moments cru­ci­als per a l’esde­ve­nir polític del país. El 2 de juny tenia lloc a Gine­bra una tro­bada al màxim nivell entre Juntsx­Cat i ERC per ana­lit­zar els mals resul­tats del 28-M, gua­rir feri­des i poten­ciar ali­an­ces sobi­ra­nis­tes als ajun­ta­ments. Poc després, el pre­si­dent Pere Ara­gonès –i Oriol Jun­que­ras– feia la pro­posta de bas­tir un “front democràtic” per tal de pri­o­rit­zar acords inde­pen­den­tis­tes a les dipu­ta­ci­ons i els ajun­ta­ments i per defen­sar les ins­ti­tu­ci­ons i els con­sen­sos bàsics (escola, llen­gua, sani­tat...) davant una pos­si­ble futura esco­mesa de la ultra­dreta. I per això Anna Erra és pre­si­denta del Par­la­ment amb els vots d’ERC, que també s’ha com­promès a no secun­dar cap mani­o­bra con­tra Trias. Però, tal com es pot veure en els acords muni­ci­pals i a les dipu­ta­ci­ons, aquí s’acaba el recor­re­gut, Gine­bra i el front han sal­tat pels aires. I és molt pesat i impos­si­ble jus­ti­fi­car l’afer­ris­sada lluita per una hege­mo­nia a la baixa dels dos par­tits inde­pen­den­tis­tes que amenaça de des­mo­ti­var encara més l’elec­to­rat o incli­nar-lo cap a opci­ons sucur­sa­lis­tes. L’únic bri d’espe­rança en aquest des­ga­vell va ser la roda de premsa en què la CUP va anun­ciar que el 61% dels seus mili­tants havien apro­vat par­ti­ci­par en les elec­ci­ons per defen­sar la inde­pendència i l’auto­de­ter­mi­nació en qual­se­vol esce­nari i que si és per la CUP “no hi haurà un govern de dreta o d’extrema dreta”.