Més pluja, també d’idees

Gràcies a les espe­ra­des plu­ges del mes de maig i juny, les reser­ves d’aigua de Cata­lu­nya han començat final­ment a pujar i, segons les dar­re­res dades dis­po­ni­bles, se situen una mica per sota del 30%, amb el pantà de Sus­queda, que és el de més capa­ci­tat de les con­ques inter­nes del país, al 33,5%. Encara que les com­pa­ra­ci­ons amb l’any ante­rior con­ti­nuen sent dramàtiques (estem a la mei­tat de com estàvem a prin­ci­pis de juny de l’any pas­sat), aquest lleu­ger incre­ment ha pro­vo­cat un efecte balsàmic en el debat públic que em sem­bla pre­o­cu­pant, perquè el pro­blema és exac­ta­ment igual de greu que fa unes set­ma­nes, i estem molt lluny d’una nor­ma­li­tat hídrica. Una de les con­seqüències que ha tin­gut la sobre­ex­po­sició del risc de sequera ha estat la cons­ci­en­ci­ació ciu­ta­dana, que és una peça fona­men­tal per començar a resol­dre aquest enorme pro­blema. És cert, totes les sobre­ex­po­si­ci­ons mediàtiques tenen efec­tes secun­da­ris –aca­ben pro­vo­cant, de vega­des, un efecte con­trari al desit­jat–, però en gene­ral gene­ren un sac­seig de l’opinió pública que és molt bene­ficiós en el com­bat con­tra els des­a­fi­a­ments més greus. Des del canvi climàtic fins a la dis­cri­mi­nació de les dones. Si abai­xem l’exigència cap als gover­nants i cap a nosal­tres matei­xos, allar­guem i com­pli­quem la solució dels pro­ble­mes. Almenys, això és així en una soci­e­tat democràtica; ja se sap que en les soci­e­tats tota­litàries n’hi ha prou amb l’ordre del dic­ta­dor per constrènyer la població a actuar d’una deter­mi­nada manera, sota pena de càstigs severs. Sense debat par­la­men­tari, sense debat ciu­tadà. Venim d’unes elec­ci­ons i ens enca­mi­nem cap a unes altres, i pot fer la sen­sació que la democràcia és anar a votar i esco­llir els nos­tres repre­sen­tants. També, però no només. Sense con­versa política pública, sense conei­xe­ment i accés a la infor­mació, sense con­trast d’idees i, al cap i a la fi, sense la par­ti­ci­pació crítica de la ciu­ta­da­nia, la democràcia no és mai com­pleta. És clar que no és gens agra­da­ble lle­gir males notícies, i que la vida és prou com­pli­cada perquè lle­gint el diari o escol­tant la ràdio, encara ho sem­bli més. Però que ningú no s’enga­nyi: el fet que la pro­blemàtica de la sequera s’hagi des­plaçat una mica del radar de les pre­o­cu­pa­ci­ons ciu­ta­da­nes no és casual ni inno­cent. Rebai­xar la inten­si­tat pública d’una pro­blemàtica així no bene­fi­cia la soci­e­tat; bene­fi­cia (a curt ter­mini) o bé als qui no saben tro­bar les solu­ci­ons i impro­vi­sen, o bé als qui els inco­moda la pluja de crítiques enmig d’un procés elec­to­ral. Fins i tot en el cas que els embas­sa­ments esti­gues­sin plens fins dalt de tot, la pro­blemàtica no hau­ria de des­a­parèixer de la sen­si­bi­li­tat social, perquè la sequera és una amenaça glo­bal que mai no podrem resol­dre per nosal­tres matei­xos. I, para­fra­se­jant aque­lla dita atribuïda als bom­bers, si els incen­dis s’apa­guen a l’hivern, la sequera es com­bat quan els pan­tans estan plens.