La superioritat moral de l’‘esquerra’

El diumenge 18 de juny, en un acte al parc del Retiro de Madrid, Alberto Núñez Feijóo es vantava que “el PP ha estat determinant perquè Bildu no governi a les capitals del País Basc ni els independentistes a Barcelona”, en referència al suport donat al PSOE per barrar el pas a Bildu i JuntsxCat a Vitòria i Barcelona. Quedava clar que el centreesquerra, Pedro Sánchez, amb el seu pacte d’estat vergonyós amb el PP, s’havia disparat un tret al peu, perquè, sens dubte, els populars incidiran a dir en la campanya electoral del 23-J que l’única garantia per impedir el suport dels “terroristes” i els “colpistes” a un possible nou govern PSOE-Sumar són ells, que no dubten a fer acords de la indignitat amb l’extrema dreta de Vox. Ara bé, també és greu el cas d’aquells que es reclamen –o es creuen– d’esquerres, que a la ciutat de Barcelona van pactar a canvi de res, tret dels càrrecs que ja tenien a l’anterior consistori. La burgesia de la ciutat, com assenyalava en un lúcid article el dia 16 Manel Pérez a La Vanguardia, respira satisfeta, perquè s’ha complert la primera part del seu somni més preuat, un possible retorn de la sociovergència, tot i que, ara per ara, la segona part és més difícil, perquè els nacionalistes d’abans són avui independentistes amb rampells de radicalismes verbals i anys de presó o exili a les espatlles i la jugada del 17 de juny no ajuda a aproximar posicions, com s’està veient a la Diputació de Barcelona.

Això no obstant, l’esquerra més dogmàtica, amb un toc autoritari, que el 28-M va patir un daltabaix electoral a les municipals i a les autonòmiques sense precedents, no té problemes per ajustar el discurs a qualsevol situació i fer un nou gir per intentar fer casar el que diuen, el que creuen i el que acaben fent. La raó d’estat, marca la línia de conducta, i l’adaptació del relat ho aguanta tot. A la ciutat de Barcelona, el 2019 es va justificar una reedició del govern municipal, perquè, deien, Ernest Maragall només havia guanyat per uns pocs vots i, com aquell qui no vol la cosa, la candidatura de Manel Valls, Barcelona pel Canvi-Ciutadans (una força política d’extrema dreta com ha demostrat a bastament la nova líder, Eva Parera) passava per allí i casualment els va donar els vots que calien per reeditar el govern municipal. Ara, han afirmat que no es podia deixar el govern en mans de la dreta, encara que fos una dreta modulada per la presència d’ERC, i han fet el sacrifici de quedar fora del govern per facilitar els vots del PP que necessitava Jaume Collboni; això sí, seguiran lluitant per formar un govern d’esquerres i progressista amb el PSC, ERC i els comuns. Tot coherència i encaix entre ideologia i acció, sense contradiccions, que no hi caben quan s’ostenta la superioritat moral.

Avís per a navegants: en el primer míting de precampanya de Sumar En Comú Podem del 25 de juny a Cornellà, Yolanda Díaz i la candidata per Barcelona, Aina Vidal, van reivindicar els avenços socials i en drets civils aconseguits en l’actual legislatura espanyola, però sense esmentar el dret a decidir o el referèndum d’autodeterminació per abordar la relació de Catalunya amb Espanya. L’endemà, Vidal afirmava que Sumar és “l’únic vot que defensa Catalunya”, perquè aposta per “un nou pacte territorial” com a conseqüència de la negociació entre el govern i la Generalitat, que sigui ratificat pels ciutadans (un nou estatut?); advertia que votar JuntsxCat pot ser un vot a Feijóo, que ells segueixen on estaven –“els que han passat pantalles són la resta de partits”–, i que serà més fàcil que Catalunya pugui votar sobre el futur si la presidenta és Yolanda Díaz que no pas si ho és Feijóo. Veritat i raó són cosa de Sumar, tota la resta van errats.

En fi, si l’esperança per impedir un possible govern del PP i Vox és Pedro Sánchez i Sumar, una coalició que neix dividida i enfrontada per les llistes, per egos disfressats d’ideologia i, alhora, renegant del suport de bascos i catalans per no incomodar l’extrema dreta de sempre (PP línia Isabel Díaz Ayuso inclosa) estem arreglats. A Catalunya, caldria reconsiderar si l’opció més intel·ligent és seguir amb les picabaralles, les tensions, les desqualificacions i els personalisme eixorcs entre els partits d’obediència catalana, amb les crides a l’abstenció o el vot nul i d’esquena a una esquerra que necessita reflexionar amb urgència. Francament, el pati no està per experiments, ni per errors, ni per tornar a fer pagar el suport legislatiu a un preu massa baix. Millor a l’avançada i enfortir de passada el govern de la Generalitat per esgotar la legislatura i fer front a possibles regressions com al País Valencià i Mallorca. Avui, la llengua i la cultura catalanes en l’àmbit institucional només semblen garantides a Catalunya. Fins quan?