Unió Socialista de Catalunya, 100 anys

Ara fa 100 anys, el 8 de juliol del 1923, es fundava a Barcelona la Unió Socialista de Catalunya (USC), fracció catalana del socialisme internacional, a través de Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret, militants fins llavors de la Federació Catalana del PSOE, partit que havia celebrat el seu primer congrés estatal a la capital catalana el 1888, ja que la meitat de les seves agrupacions eren del Principat. La USC, catalanista i socialista, pretenia obrir-se camí en l’obrerisme català, plenament situat sota la influència de l’anarcosindicalisme, com així va ser fins a la Guerra Civil, situació afavorida per la profusió de sigles marxistes de l’època que impedia la consolidació d’una opció clarament socialista, estable i amb incidència real sobre la societat, particularment sobre el moviment obrer industrial. A més de socialistes de tendència catalanista, hi confluïren també catalanistes republicans d’esquerra com el mallorquí Gabriel Alomar, que en fou el primer president, estudiants i treballadors, procedents alguns de la CNT, com el futur diputat Joan Fronjosà, d’altres vinculats al cooperativisme i alguns com Jaume Aiguader que tenia militància doble amb Estat Català o bé E. Granier Barrera que en procedia. A més d’Alomar, que ja havia anat teoritzant sobre la conjunció entre socialisme i catalanisme, cal fer referència a l’evolució produïda a l’interior d’una entitat tan emblemàtica com la Unió Catalanista, el president de la qual, Domènec Martí i Julià, antiracista i antiimperialista mort el 1917, defensava el caràcter indestriable de l’alliberament nacional i el social. Inicialment, la USC rebia la influència del laborisme britànic, tot i que Campalans, que havia conegut el socialista occità Jean Jaurès a París, se sentí atret per un socialisme democràtic que, si bé acceptava el marxisme, ho feia des de l’heterodòxia de plantejaments humanistes i ètics, respectant les diferents tradicions culturals del moviment obrer de cada país i amb atenció particular a les nacionalitats oprimides, lluny de la rigidesa dogmàtica d’alguns socialismes com l’espanyol. Socialisme i llibertat, doncs, esdevenien els senyals identificadors de la nova força política.

La qüestió nacional va ser un dels punts clau en el naixement de la USC, ja que, com deia J. Roure i Torent “no pot dir-se socialista aquell que no senti com a cosa bàsica la llibertat dels pobles” i per això la nova formació defensava el dret d’autodeterminació. Dirigents socialistes catalans com el reusenc Antoni Fabra i Ribas, o espanyols com Indalecio Prieto, atacaven amb duresa les aspiracions nacionals catalanes, alhora que Rafael Campalans, encara al PSOE el febrer del 1923, es pronunciava en sentit contrari amb la seva conferència El socialisme i el problema de Catalunya i, l’agost d’aquell any, ja a la USC, afirmava que “l’únic nacionalisme, en l’accepció corrent de la paraula, que existeix en terres d’Ibèria és el nacionalisme de Castella [...] autocràtic i imperialista”. En el document fundacional del partit, redactat per Serra i Moret, se’n resumia la identitat amb aquesta frase: “Com a catalans, socialistes, i com a socialistes, catalans.” El portaveu de la USC va ser Justícia Social, aparegut el 1923 i clausurat per la Dictadura militar de Primo de Rivera que, a més n’il·legalitzà el partit el 1926 i n’empresonà alguns militants, mentre dirigents del PSOE com Largo Caballero formaven part del Consell d’Estat i manifestaven connivència amb el règim.

Fins a l’època republicana, sempre amb l’autoritat moral de Serra i Moret en segon terme, el motor de la USC va ser Rafael Campalans, director de l’escola del Treball i artífex de la vinguda a Catalunya d’Albert Einstein, el qual li desaconsellà la utilització del mots nacionalisme i nacionalista pel perill de ser relacionats amb el nazisme i el feixisme incipients. Però, tant Campalans com Serra i Moret, eren bàsicament intel·lectuals, i la USC requeria la capacitat organitzativa, el tremp lluitador i la vocació de masses imprescindibles per convertir les sigles en un veritable partit polític estructurat de manera moderna. La persona destinada a fer aquesta funció va ser Joan Comorera, mestre nascut a Cervera, que durant la dictadura de Primo de Rivera s’exilià a Buenos Aires, on coincidí amb Serra i Moret. Allà s’afilià al Partit Socialista d’aquell país, ocupà càrrecs de responsabilitat i dirigí, a més, la revista independentista La Nación Catalana, publicada per la comunitat catalana. A partir del seu retorn, el 1931, esdevingué el líder indiscutible de la USC, més encara tenint en compte la mort inesperada de Rafael Campalans a la platja de Torredembarra, l’única població que, amb Tarragona, tenia una agrupació socialista a la comarca, i a l’enterrament del qual hi acudiren 25.000 persones encapçalades per Macià. Dotat d’un notable instint polític i d’un sentit pragmàtic de l’acció pública, lligà acords electorals amb el partit hegemònic d’aquell període, ERC, conscient que era l’única manera que el socialisme català obtingués representació parlamentària, tant a les corts republicanes, com als municipis i al Parlament de Catalunya.

L’aliança amb els republicans també permeté a la USC accedir a responsabilitats de govern, ja des del principi, amb el nomenament de Serra i Moret com a titular de la cartera d’Economia i Treball del govern de la República Catalana proclamada per Macià i que mantingué durant la Generalitat preestatutària. El partit no tornà al govern fins al gener del 1934, durant uns mesos, amb Comorera al capdavant d’Agricultura i Economia i també, a la mateixa cartera i amb el mateix titular, del març al juliol del 1936. El líder de la USC es mantingué al govern de la Generalitat durant la major part del conflicte bèl·lic, però no ja com a USC, sinó en representació del PSUC, on aquesta havia confluït. A les corts republicanes constituents, hi obtingueren escó Alomar, Campalans, Serra i Moret i J. Xirau. Allí s’abocaren en la defensa de l’Estatut i, tot i que en general seguiren la disciplina de vot de la minoria parlamentària, Serra i Moret votà en contra de l’elecció d’Alcalá Zamora com a president de la República. Campalans fou, d’altra banda, un dels sis membres redactors de l’Estatut dit de Núria. Si bé, iniciament, la USC reclamà la integritat del text a Madrid, n’acabà acceptant la versió escapçada com ERC, que, per a Comorera, contenia dues mancances greus: l’escola i la hisenda. A les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, la USC hi obtingué cinc diputats i grup propi: Comorera, Fronjosà, Carles Gerhard, el menorquí Estanislau Ruiz i Ponsetí i Serra i Moret. Als comicis de la tardor del 1933, a Madrid, hi foren elegits diputats Serra i Moret, Jaume Comes i Felip Barjau i, a les del 16 de febrer del 1936, ja dins la candidatura unitària del Front d’Esquerres de Catalunya, el partit obtingué quatre actes amb Ramon Pla i Armengol, Jaume Comes, Pelai Sala i el mateix Comorera que es presentà per Lleida. El Barcelonès i el Maresme, on Serra i Moret fou batlle de Pineda, foren les comarques amb més implantació orgànica.

Comorera va esdevenir l’eix vertebrador del partit i la seva figura més destacada, un cop el 1931 hi entrà a l’executiva representant Barcelona. El juliol d’aquell any reaparegué Justícia Social amb ell com a director, alhora que secretari d’organització i propaganda, i representà la USC a l’executiva de la Joventut Socialista de Catalunya (JSC), acabada de crear. Gràcies al fet de disposar d’un aparell propi, dirigit pel cerverí, en tan sols un any les agrupacions de la USC passaren de quatre a trenta-vuit i al cap de poc, al centenar. El febrer del 1932, Comorera es convertia en secretari general i d’acció política de l’organització i, un any després, amb la unificació amb la Federació Catalana del PSOE –de fet, absorció per la USC–, n’esdevingué president. L’entesa durà poc, ja que algunes agrupacions retornaren al partit espanyol, no sense les acusacions per part de la USC de “patrioterisme burgès”, “acció socialista colonial” i “tradició imperialista absorbent”. El 6 d’octubre del 1934, els socialistes catalans van donar suport al president Companys, i el mateix Comorera l’acompanyà a la presó com a membre del seu govern, tot i l’oposició del sector més moderat de Serra i Moret a la declaració presidencial. El lideratge comorerista n’accentuà el caràcter esquerrà, titllat sovint de bolxevització, però sobretot la voluntat d’entesa a tots els nivells amb les altres forces marxistes, procés iniciat el gener del 1936 amb la fusió de la JSC i les joventuts de l’independentista Partit Català Proletari (PCP). A principis de juliol apareixia la nova revista Justícia Social-Octubre, amb Comorera com a director, i els fets ja es precipitaren. El 22 d’aquell mes, els comitès executius de la USC, PCP, Federació Catalana del PSOE i Partit Comunista de Catalunya n’aprovaren la fusió en una sola organització que adoptà el nom de Partit Socialista Unificat de Catalunya, al qual la USC contribuí amb el nombre més destacat de militants, amb Comorera com a secretari general del nou partit.

Tot i que el PSUC era l’expressió de la unificació de socialistes i comunistes en una sola organització, fet insòlit fins a aquell moment, en qüestió de poc temps la boltxevització creixent de la formació ja era un fet. Comorera viatjà a Moscou, participà a la Internacional Comunista, on aconseguí la presència del PSUC com a partit nacional, l’únic cas en què en un sol estat hi havia representació doble: el PSUC i el PCE. Just acabada la guerra, però, s’engrandí la incomoditat de militants procedents de la vella USC, crítics amb el comunisme estalinista i amb la progressiva sucursalització que els comunistes espanyols pretenien dur a terme amb el PSUC, fins al punt que el mateix Comorera n’arribà a ser expulsat i a dirigir l’anomenat “PSUC nacional”. A Mèxic, no foren pocs els exiliats socialistes que, ja separats del partit unificat, van promoure iniciatives com el Moviment Social d’Emancipació Catalana o el Partit Socialista Català, on la dimensió més sobiranista i la idea de Països Catalans hi adquirí protagonisme. Molts d’ells van acabar confluint amb antics militants del POUM, d’ERC i, fins i tot, de la CNT en el Moviment Socialista de Catalunya, creat a França, el 1945.