La guerra dels suburbis mundials

Els esde­ve­ni­ments de França sem­blen un eco del vell crit de la Revo­lució Fran­cesa, “Guerra als palaus!”, com­ple­tada després pel roman­ti­cisme ale­many de Büchner amb un “i pau a les caba­nyes!”. Només que en aquesta ocasió són les caba­nyes les que por­ten la guerra als palaus del luxe, del con­sum, de la gran­desa de l’estat. A tot Europa sem­bla difon­dre’s un perill de xoc de civi­lit­za­ci­ons.

Quan Samuel P. Hun­ting­ton publicà

el Xoc de les civi­lit­za­ci­ons, en plena fre­ne­sia del “fi de la his­to­ria”, de Fukuyama, ficava culle­rada en un vene­ra­ble tema de sobre­taula occi­den­tal: les civi­lit­za­ci­ons i els seus con­flic­tes. Hun­ting­ton dis­tin­gia nou civi­lit­za­ci­ons en una clas­si­fi­cació boi­rosa, impre­cisa, amb cri­te­ris desi­guals: occi­den­tal, orto­doxa, islàmica, budista, hindi, afri­cana, lla­ti­no­a­me­ri­cana, xinesa i japo­nesa.

Xoc té força ono­ma­to­peica. És clar, no hi ha cap civi­lit­zació inno­cent, però hom pot clas­si­fi­car les civi­lit­za­ci­ons en un ordre de menor a major agres­si­vi­tat interna i externa pel moment: l’afri­cana, la lla­ti­no­a­me­ri­cana, la budista, la hindi, la xinesa, la japo­nesa, la islàmica i, sobre­tot, la catòlica/cris­ti­ana, la més agres­siva i des­truc­tiva dels dar­re­res sis-cents anys. Una civi­lit­zació impo­sada gai­rebé a tot arreu per la violència, i jus­ti­fi­cada per la ide­o­lo­gia occi­den­tal dels drets humans uni­ver­sals, prin­cipi encap­sat en or a l’impe­ra­tiu categòric kantià.

La uni­ver­sa­li­tat dels drets és una uni­ver­sa­li­tat d’estats. La civi­lit­zació islàmica, però, és l’única que no té una base naci­o­nal o esta­tal, és una umma, una comu­ni­tat per damunt dels estats i, per tant, no pot ser com­ba­tuda o reduïda per mit­jans esta­tals, ni tan sols mili­tars. Ales­ho­res, què es pot fer amb un xoc civi­lit­za­tori sense cen­tre d’impu­tació? Perquè totes les vari­ants, ISIS, Al-Qaeda, Tali­ban, Jihad, etc. són con­tingències de l’umma islàmica.

La qüestió és el tipus de civi­lit­zació. Per això és tan curiós que tot­hom sàpiga més de Hun­ting­ton que de Sayyad Qutd, un pre­di­ca­dor egipci, exe­cu­tat per Nas­ser el 1964, que va desen­vo­lu­par en dues obres clàssi­ques la teo­ria del domini uni­ver­sal de l’islam. L’islam és l’única civi­lit­zació, atès que l’occi­den­tal, incapaç de ser uni­ver­sal com pre­di­cava, no és una civi­lit­zació perquè ha fra­cas­sat. Un argu­ment irre­fu­ta­ble. En con­seqüència, tot l’islam està en guerra con­tra tota soci­e­tat on no s’apli­qui la llei islàmica. Aquest és el perill.

Es dirà que no cal pren­dre’s les coses amb tanta vehemència i que, al cap i a la fi, són dis­tur­bis subur­bi­als, comuns en soci­e­tats desen­vo­lu­pa­des. Com els dis­tur­bis raci­als periòdics als EUA. Però no és veri­tat. Es tracta de pro­ble­mes arre­lats d’una immi­gració de fa qua­ranta anys que no s’ha inte­grat; tres gene­ra­ci­ons, dues de nas­cu­des a França i cap d’inte­grada. Exac­ta­ment el que deia Qutd: els drets uni­ver­sals occi­den­tals no eren uni­ver­sals sinó tan sols seus. Els no occi­den­tals no en gau­dien ni, pro­ba­ble­ment, els accep­ta­ven. Quin sen­tit pot tenir per a un mec nas­cut en un suburbi de Mar­se­lla el con­cepte de ciu­ta­da­nia fran­cesa?

La qüestió és que aquests amo­ti­nats obte­nen el seu sen­tit de cohesió de la idea de Qutd, que reben de manera natu­ral al seu entorn. Mireu com són tots homes: les dones fan de suport pels saqueigs i ni tan sols oren, que ho fan els homes. Tan­ma­teix, hi ha un espe­rit matri­ar­cal com­ba­tiu, però sem­pre per per­pe­tuar el model patri­ar­cal. Es poden dir mol­tes xim­ple­ries quan es tracta de tolerància cul­tu­ral i prin­ci­pis.

Hun­ting­ton veia pos­si­ble un con­flicte occi­den­tal xinès, però perquè era ame­ricà. Si hagués estat euro­peu sabria que l’imperi uni­ver­sal de l’islam és ter­ri­to­rial. El pro­blema és, com sem­pre, la con­vivència dels éssers humans en unes con­di­ci­o­nes huma­na­ment cre­a­des en què una majo­ria veu amenaçada la seva posició per una mino­ria que no sap com inte­grar sense tor­nar a l’estat d’excepció per­ma­nent. Ells no tenen res a per­dre perquè ja ho són, ciu­ta­dans, però no naci­o­nals.

Inte­grar això és la feina avui, com tro­bar un vin­cle d’inte­gració naci­o­nal amb una comu­ni­tat ali­ena que s’orga­nitza en un sen­tit religiós i social i es con­si­dera en estat de guerra.