Massa ‘gilipollas’

Asse­gu­ren els experts que, en qüestió de cent anys, milers de llengües hau­ran dei­xat d’exis­tir, després de segles de ser empra­des pels seus par­lants. L’extinció idiomàtica no arriba mai de cop, de forma sob­tada, sinó que és un procés lent, sovint imper­cep­ti­ble per als seus usu­a­ris, i és el resul­tat de diver­sos fac­tors com ara la mino­rit­zació per part d’un altre idi­oma i la seva subs­ti­tució per aquest, gene­ral­ment acom­pa­nya­des per una intensa, regu­lar i efec­tiva ali­e­nació cul­tu­ral i naci­o­nal. Una llen­gua recula quan va dei­xant d’uti­lit­zar-se i el seu àmbit d’ús és ocu­pat per una altra, a l’inici només per algun mot con­cret, però, pro­gres­si­va­ment, amb fra­ses sen­ce­res ja en la llen­gua domi­nant que, al final, fatal­ment, acaba subs­ti­tuint l’idi­oma ori­gi­nari d’una deter­mi­nada comu­ni­tat lingüística. I això després de cons­ta­tar que ja no es pro­du­eix cap con­versa sense la presència nor­mal de mots o expres­si­ons sen­ce­res en la llen­gua domi­nant.

Però un idi­oma no comença el seu procés de des­a­pa­rició per la manca d’ús, sinó que també hi té a veure la qua­li­tat de la llen­gua emprada. Així, doncs, te’l poden des­truir des de fora amb la impo­sició sub­til o des­car­nada d’un altre, però també es pot fer malbé des de din­tre quan els par­lants, amb una inconsciència lingüística abso­luta, el fan ser­vir sense la més mínima pre­o­cu­pació i amb una dei­xa­desa total. Aquest és el nos­tre cas i em refe­riré, avui, a un àmbit tan autèntic, espon­tani i carac­terístic com és l’insult que, en el cas català, ha aca­bat sent molt ocu­pat pel francès al nord i l’espa­nyol al sud. A la tele­visió, en pro­gra­mes d’humor o en sèries dramàtiques, àmbits diguem-ne no for­mals al con­trari dels tele­notícies, han des­a­pa­re­gut la majo­ria de les for­mes pròpies d’insult, ara reduïdes a gili­po­llas, capu­llos, lian­tes i, com deien abans, can­tamañanas, tots els quals, malau­ra­da­ment, abun­den massa per aquests verals. Sem­bla, doncs, com si en la nos­tra llen­gua no dis­poséssim d’un reper­tori propi, sin­gu­lar, genuí, per des­pat­xar-nos a gust, amb tota mena d’impro­pe­ris, con­tra qui con­si­de­rem que se’n fa merei­xe­dor, sense haver de recórrer a solu­ci­ons lingüísti­ques exter­nes. Tenim el nos­tre propi sis­tema de vitu­pe­ris, fruit d’una deter­mi­nada visió del món i una herència cul­tu­ral, al qual no té cap sen­tit que renun­ciem per subs­ti­tuir-lo per un altre del tot aliè a la nos­tra llen­gua i cul­tura popu­lar.

Alguns insults són comuns a altres llengües veïnes, com és el cas d’estúpid, idi­ota, neci, o imbècil (que també pot ser imbe­cil, sense accent), pro­ce­dents de mots lla­tins (stu­pi­dum, idi­ota, nes­cius, imbe­ci­llus) o bé cretí, del francès crétin. Fins i tot, en una llen­gua tan allu­nyada de nosal­tres com el rus, Fiódor Dos­to­ievski va titu­lar una de les seves obres més famo­ses: L’idi­ota. I, a la cam­pa­nya elec­to­ral de Bill Clin­ton con­tra George Bush pare, el 1992, la frase “és l’eco­no­mia, estúpid”, va esde­ve­nir un refe­rent essen­cial de la cam­pa­nya demòcrata. Els impro­pe­ris gene­ral­ment més nom­bro­sos són aquells que fan referència al supo­sat baix nivell intel·lec­tual d’aquells a qui s’adreça el mot ofen­siu en un to clara­ment des­pec­tiu, com ara babau, babaia, bajà, bajoc, bar­jaula, beni­noi, bet­zol, boià, bos­ses (bos­ses tris­tes, bos­sot), coix de front, colló (collo­narro, més colló que en Trompa), cul d’olla, curt d’ente­ni­ment, curt (curt de gam­bals), ganàpia, lla­nut, liró, llon­dro, llosc, més curt que les mànigues d’una armi­lla/guar­da­pits/jupetí, més curt que una cua de conill/que un pany de cop, ore­llut, pala­treco, pallús, pam­pana, pau, pec, poc saber, sabatot, taboll, talala, talòs, toix, trom­pe­llot, totxo, tros de quòniam, viro­lla, xim­ple (xim­plet), xipòtol o xorc. L’extra­or­dinària riquesa for­mal que pot arri­bar a adqui­rir una mateixa paraula, arreu del ter­ri­tori lingüístic, pel que fa a la pro­gressió de la seva inten­si­tat expres­siva ens la pro­por­ci­ona, per exem­ple, el mot beneit, que dis­posa de mati­sos tan vari­ats com aquests: beneit, beneit del cabàs, benei­tet, beneitó, benei­tot, beneitàs, benei­tango i benei­tarro. Per a refe­rir-nos al mateix nivell de jus­tesa men­tal, a Menorca i Mallorca par­len de bàmbol/a, men­tre que a Eivissa diuen bambo. Jus­ta­ment, en Pere Bambo és el pro­ta­go­nista del conte eivis­senc més popu­lar, per­so­natge al qual Isi­dor Marí va dedi­car una sabo­rosa cançó titu­lada En Pere Bambo i es fame­liar. Un reguit­zell variat d’expres­si­ons des­pec­ti­ves, doncs, a les quals podríem afe­gir: arre­ple­gat, cap de cony, cony (pro­nun­ciat cuny en ros­se­llonès), merda seca (merdós, mitja merda), sonat, tocat de l’ala, tocat del bolet, tocat del bull, xalat, o una forma tan cruel com tros de carn bate­jada.

El món ani­mal ha for­nit prou mate­rial pejo­ra­tiu per ser apli­cat a per­so­nes, en referència a alguns dels tòpics que habi­tu­al­ment els són adju­di­cats, com ara: anguila, ani­mal, ase (cap d’ase, tros d’ase), bèstia (mala bèstia), boc, boca de rap, burro, cabra boja, cabró (cabro­net, cabronàs, cabro­narro), cap d’olla, cap de seitó, cap de ruc, gata maula, gorà, gos, lla­gasta, mico filós, ore­lles de llamàntol, palla­gostí, paparra, poll entrat en cos­tura, pop, porc, pua veri­nosa, rata (rata de cla­ve­guera, rata de sagris­tia,), ruc, san­go­nera, somera, tòtil, truja, vaca o verro. En alguns casos, l’insult ani­mal empra nom d’ocells/moi­xons/par­dals/insec­tes dels quals s’ha per­dut ja, en gene­ral, la con­dició de tals: apar­da­lat, bori­not (borino), cap de par­dals, capsi­grany, cap­soti, cotorra, enze (enze de bosc), gamarús, lloro, mosca collo­nera, mus­sol, papa­mos­ques, par­dal, pas­se­rell o ver­de­rol, sovint amb les for­mes feme­ni­nes cor­res­po­nents. I també el món vege­tal ha tras­pas­sat a la parla quo­ti­di­ana tot d’ins­tru­ments pejo­ra­tius per ser apli­cats a per­so­nes: bleda (bleda asso­le­llada, ble­dot, ble­dot de set soles), cap de cara­bassa (cara­bas­sot), cap de suro, ceba­llot, cigro­net, coli­flor, fava (favot, cap de fava, cap de fava amb ore­lles), figa (figa­flor, figa­mo­lla, figa seca), mitja figa mig raïm, moni­ato (moni­ato de feixa), mor­ros de figa, pas­ta­naga, pebràs, pela­ca­nyes, poma (pomot, cap de poma), soca (tros de soca), suro o tronxo de col.

Amb relació al físic o a la imatge exte­rior de les per­so­nes, tenim tot de recur­sos pro­pis tan vari­ats i expres­sius com ara: adam, bal­dra­gues, bal­dufa, bocoi, brut, esca­nyo­lit, esqui­fit, esquitx, greixós, llardós, llord, mar­colfa, mal­for­jat, mal­gir­bat, mor­ros de cony, nap­buf, nyi­cris, patu­fet, pelle­ringa, pollós, ròssa o tap de bassa. I pel que fa a l’acti­tud, el com­por­ta­ment o la pro­fessió: alca­vota (alca­vo­tarro), baba­rota, badoc, bala per­duda, bala­drer, baliga-balaga, bar­ra­ler, ban­darra, banyut, bar­ra­ler, bar­rut, bast, bavós, ber­gant, beuarra, beverri, boca­moll, bord, bor­ratxo, boti­farra, boti­fler, bra­ve­ja­dor, brètol, bufat, bui­da­am­po­lles, cafre, cagat, caga­bandúrries, cala­vera, calçasses, calent de cap, cap­sot, cara­llot, carnús, car­rincló, cràpula, cleca, clot d’arena, cor­nut, cul d’església, cul de taverna, des­gra­ciat, des­tra­ler, dropo, druda, emba­fat, embam­bat, embo­li­ca­tro­ques, encan­tat, escal­fa­bra­gue­tes, esque­na­dret, esta­qui­rot, fleuma, gali­far­deu, gallina, guripa, gutxo, janot, lle­fiscós, lle­pa­culs, llunàtic, malànima, mala peça, mala pècora, mal­pa­rit, mane­fla, man­suet, meuca, mil­ho­mes, mort de gana, nas de mocs, nyeu-nyeu, ninot, pallasso, pan­xa­con­tent, pendó, peneca, pen­ques, per­do­na­vi­des, pere­pu­nye­tes, pet bufat, pilloc, pitof, pixa­tin­ters, pinxo de barri, pixa­freda, poca-solta, poca­traça, poca­pena, poca­ver­go­nya, podrit, plo­ra­mi­ques, popona, poti­ner, pòtol, pudent, quico, rene­gat, roman­cer, ron­di­naire, sal­ta­mar­ges, sal­tim­ban­qui, sal­ta­tau­lells, sapas­tre, setciències, sòmines, taba­lot, tanoca, taram­bana, tara­rot, tifa, tite­lla, toca­cam­pa­nes, trompa, tor­ra­co­llons, tor­rat, trincó, trinxa (trin­xe­raire), venut, xaruc, xer­raire (xer­ra­meca), xit­xa­rel·lo o zero a l’esquerra.

De la mateixa manera que dis­po­sem, com ja hem vist, de prou parau­les per al tracte pejo­ra­tiu cap a un indi­vidu deter­mi­nat, sense que els exem­ples inven­ta­ri­ats tin­guin el més mínim ànim d’exhaus­ti­vi­tat, el català té també recur­sos pro­pis per a l’insult de grup, refe­rit con­jun­ta­ment al col·lec­tiu de per­so­nes que com­par­tei­xen uns trets comuns de caràcter nega­tiu. És el cas de: ardat, bagassa, baixúrria, banda, bar­daixa, beli­tra­lla, ber­gan­te­ria, bor­dis­sa­lla, bre­to­la­lla, briva (bri­va­lla), càfila (de l’àrab kafila), escòria, fara­ma­lla, far­fu­ta­lla, feram, gen­ta­lla (gent de tro, gen­te­gassa, gen­te­rola, gen­teta, gen­tola, gen­tussa), mari­natge, mor­ra­lla, plebs (ple­ba­lla), pobre­ta­lla (pobris­sa­lla), popu­latxo (pro­ce­dent del mot italià popu­lac­cio), púrria (pur­ri­a­lla), ram­poina, ros­toll, sol­da­desca, taülalla, ter­re­gada, trepa, tropa, turba (tur­ba­multa), xurma (xusma). En aquest dar­rer cas, pro­ce­dent del genovès antic i l’italià, xurma/xusma fa referència al con­junt de gali­ots d’una nau, és a dir, als pre­sos con­dem­nats, de vega­des de per vida, a remar a les gale­res pels delic­tes come­sos. Una paraula ben sabo­rosa és patu­leia, refe­rida tra­di­ci­o­nal­ment al con­junt de gent de baixa con­si­de­ració social, tin­guda per inde­sit­ja­ble, sovint sol­dats irre­gu­lars, que en cas de rebom­bo­ris, revol­tes o guerra s’apro­fi­ten de la situ­ació de desori per al seu interès par­ti­cu­lar, el saqueig i la des­trucció. Es fa ser­vir, actu­al­ment per al·ludir al seguici d’acom­pa­nyants que envolta un deter­mi­nat per­so­natge amb un cert poder.

Molts d’aquests insults poden tenir un ús d’àmbit limi­tat, sigui perquè res­ten cir­cums­crits a una part del ter­ri­tori lingüístic i no són gaire cone­guts a la resta, o bé perquè ja tan sols són fami­li­ars per a les gene­ra­ci­ons de més edat i són aques­tes les úniques que els empren. També pot pas­sar que un mateix mot no tin­gui, exac­ta­ment, un sen­tit idèntic arreu, per més que, en rea­li­tat, es tracti de mati­sos diver­sos a par­tir d’ele­ments de sig­ni­fi­cat com­par­tit, com el cas de bagassa, que abasta l’aspecte exte­rior (dei­xa­desa), l’acti­tud (dropa) o bé l’acti­vi­tat (pros­ti­tuta). Joa­quim Ven­talló, com a tra­duc­tor al català de les aven­tu­res de Tintín, va fer una feina magnífica de divul­gació d’insults blancs entre el públic lec­tor més jove, com més enda­vant els dibui­xos de Son Goku. En fi, ima­gi­nar uns Països Cata­lans lliu­res de gili­po­llas, capu­llos, lian­tes i can­tamañanas apa­reix, doncs, no sols com un objec­tiu nobilíssim, sinó també del tot impres­cin­di­ble, car, si ho acon­seguíssim, no dubto que podria ser una sen­sació molt pro­pera a la feli­ci­tat.