Les eleccions i la investidura

Un anunci de propaganda de la Generalitat informa que el govern està explicant la renda bàsica universal al Marroc. No pas el concepte teòric de la renda bàsica sinó la realitat pràctica i tangible, aquí, a Catalunya i ara, en els temps de la multiculturalitat. Els hagiògrafs del règim tindran un arsenal d’arguments per explicar per què precisament el Marroc i com aquest encert és un pas gegantí en el camí d’una societat més oberta, inclusiva i plural.

Els crítics amb la política d’ERC, sobretot la migratòria, concentrats a les xarxes, han esclatat en un foc d’indignació més abrasador que l’incendi del Hindenburg. Només els ha faltat titllar el MHP Aragonès de comte Don Julián, l’home que va entregar el regne visigòtic als àrabs.

Arran de les eleccions, amb 400.000 vots, sis escons i un munt de diners menys, el cap de llista d’ERC, Gabriel Rufián, va fer una compareixença triomfal en què va parlar de l’avanç de l’independentisme i, en comptes de dimitir, com es fa en les podrides democràcies burgeses, va representar el seu sovintejat paper de miles gloriosus o soldat fanfarró, el que més li escau. El resultat (700.000 vots independentistes perduts) ha estat una validació de l’estratègia d’ERC i l’engresca a continuar pel mateix camí d’èxits.

L’endemà de les eleccions, el MHP Aragonès va proposar un front comú a Madrid amb la bèstia negra de la dreta trespercentista. Però, com que el front és massa boirós (no se sap qui mana) i recorda els fronts populars, proposa com a tasca estiuenca la revifada de la taula de diàleg que ja ha assolit la consistència i eficàcia de la taula rodona del rei Artús.

Tornar, però, als temps de Camelot i confondre la independència amb el sant greal no ens porta enlloc, ja que els estrategs del govern i ERC han canviat el combat singular de la cavalleria per l’esperit assembleari de la democràcia de base: convoquen una consulta als militants sobre la independència. Hi ha una mica de teatre de l’absurd en el fet que una direcció oficialment independentista demani a la militància que teòricament representa si n’és, d’independentista.

La qüestió que es debat és la del preu de la investidura del president Sánchez. La idea d’ERC d’un preu comú de l’independentisme és una fal·làcia, atès que ja l’ha investit de franc un parell de vegades. El que importa, doncs, no és el que diguin els republicans, sinó el que diguin els de Junts per Catalunya. La clau de la governabilitat d’Espanya no és l’independentisme de les homilies d’ERC, sinó la posició dels hereus dels convergents.

Hereus que poden començar trencant la creença ordinària que la presència de Vox és una línia vermella. Es tracta d’investir un president de govern d’Espanya i se suposa que un dirigent independentista estarà disposat a negociar amb Satanàs en interès de Catalunya. També cal no oblidar la saviesa tradicional de la terra que, pel que fa a Catalunya, no hi ha diferència entre l’esquerra i la dreta espanyoles.

Amb el pacte del Majestic, Catalunya va aconseguir més que mai i, relativament parlant, més que després. Un Majestic II suposaria l’amnistia i un referèndum d’autodeterminació vinculant amb prou llibertat, garanties i seguretat jurídica. A aquest respecte, Junts hauria d’aclarir si el referèndum que demana és un de nou o si es tracta de revifar el de l’1-O i aplicar-ne el resultat. Si el PP/Vox acceptessin la proposta, s’hauria resolt el conflicte entre Espanya i Catalunya. El més probable, però, serà una negativa tancada de la dreta.

Les mateixes peticions es poden presentar al candidat Sánchez i el resultat, sense consultar l’oracle de Delfos, serà també negatiu. Però Junts haurà complert el seu deure dins el marc constitucional espanyol: parlar amb els dos candidats possibles. Aleshores, només li resta comparar les contrapropostes i decidir en conseqüència.

Sense oblidar que els partits dinàstics disposen de dues opcions que fan la posició de Junts perfectament irrellevant: que governi la llista més votada o un  govern de concentració nacional PP/PSOE.