Al bat del temps
La llengua sempre rep
La llengua catalana té una llei que la protegeix per normalitzar-ne l’ús, i si cal normalitzar una llengua és perquè aquesta llengua viu un conflicte polític amb una altra que li és hegemònica, la qual cosa vol dir que un conflicte lingüístic és sempre conseqüència d’un conflicte polític. Ara aquest procés de normalització, no només a Catalunya sinó en tot l’àmbit dels Països Catalans, continua travessant moments especialment crítics, de manera que s’agreugen els neguits sobre el futur del català en tot el domini lingüístic. Aquell precari present i aquell problemàtic futur de què parlava Joan Fuster l’any 1980, continuen sent un precari present i un problemàtic futur. Involucions per polítiques agressives tant a les Balears com al País Valencià, propostes enganyoses per a l’ús del català en les cambres legislatives espanyoles perquè necessiten suport polític de l’independentisme manipulen la consciència col·lectiva i condueixen gran part dels ciutadans a una certa confusió, perquè molts acaben sent incapaços de delimitar els problemes i, consegüentment, d’estranyar-se’n. Què vol dir això? Doncs com bé diu Isidor Marí la idea de respectar en igualtat l’ús de totes les llengües oficials a les Corts, com a Suïssa o la UE, és vist com una aberració i no un deure de justícia, confonent la unitat equitativa amb la uniformitat imposada. La nostra identitat es ressent d’inconcrecions. La nostra identitat diferenciada, administrativament ens uniformitza com una comunitat autònoma més i això ens obliga a viure en una paradoxa, i hem de dir seriosament prou. Un prou que cal activar políticament. Com la normalització de la llengua, la nostra realitat nacional i social s’explica a través d’interpretacions variades i no sempre harmòniques ni conciliables.
Però la nostra realitat depèn, primerament, de nosaltres, societat civil i classe política. També lingüísticament ens trobem en una etapa en què la consideració de la realitat sencera caldria que s’analitzés des de l’òptica d’Europa, però és clar, des de Catalunya ens hi adrecem de la mà d’una política conduïda pel govern espanyol, i, sobretot, pels poders de l’Estat, que cada dia es mostren, uns i altres, menys entusiastes de les realitats diferenciades amb què compten, i, sobretot, no ens enganyéssim pas, ara que necessiten suports. Per això ara cal més que mai que aquesta vella i nova Europa, al dels Cafès, de què parlava Zweig, reconegui cada peça del mosaic que formem tots els pobles, perquè avançar en el progrés vol dir créixer especialment en solidaritat i en la capacitat de respecte i de viure en llibertat. El camí l’hem començat i el món ha percebut que els catalans volem un estat per a la nació i un poble amb una llengua preferent, sense cap altra d’hegemònica per raons de prepotència administrativa. I aquesta voluntat hauríem de fer que portés implícita, ara ja sí, la urgència de ser materialitzada. Tot i que una arquitectura d’estat, la normalitat d’ús d’una llengua no la garanteix. Andorra, en el cas del català, n’és un exemple.
Què ens cal, doncs? Polítiques valentes. Més que aquella llei de política lingüística del 1983, que exercia una doble funció, davant dels catalanoparlants la tranquil·litat de saber que ja no serien reus de cap delicte pel fet de servir-se’n i, davant dels castellanoparlants, la tranquil·litat que podrien continuar vivint a Catalunya sense la necessitat d’haver-s’hi d’integrar lingüísticament. Quaranta anys després el resultat és desolador. Exigir polítiques valentes per salvar-nos pels mots, estrafent Josep Vallverdú, és una necessitat imperiosa perquè hem constatat que només aquell “Depèn de tu” de les campanyes institucionals manifestava una certa impotència dels dirigents delegant als ciutadans un atribut que correspon al govern com a autoritat competent. Esgarrifa pensar, diu el professor Murgades, què passaria si des de qualsevol administració s’emetés un tal eslògan a propòsit de qüestions com la sanitat o el trànsit. Però és imprescindible apel·lar, sempre, a la consciència lingüística del parlant, perquè si els catalanoparlants dimitim de parlar català, tornant a Fuster, el saldo serà tenebrós. I afegia que “la castellanització dels Països Catalans, tant o més obra del poder centralista, ha estat una obsequiosa predisposició indígena, estimulada per raons ideològiques, també”. Ens cal capgirar l’actual procés de substitució lingüística amb una llei que assumeixi que normalitzar el català vol dir desnormalitzar l’espanyol. Que ho compleixi i que ho faci complir.