Trens de nit

Tor­nen els trens noc­turns, aquesta vegada amb els aus­pi­cis de la Unió Euro­pea i l’empara de les polítiques deri­va­des del Green Deal. I ja s’ha anun­ciat que un dels pri­mers ser­veis serà el que con­nec­tarà Bèlgica amb Bar­ce­lona en nou hores. Però la idea, que és molt interes­sant des de tots els punts de vista, topa amb l’obs­ta­cle de sem­pre: si dos estats no col·labo­ren, les fron­te­res esde­ve­nen un pro­blema. És el que passa entre Espa­nya i França, almenys en matèria fer­roviària. Si la coo­pe­ració no millora, el tren noc­turn entre Brus­sel·les i Bar­ce­lona pot que­dar en una bona idea, i poca cosa més. Des de fa un temps, el ser­vei de trens d’alta velo­ci­tat que relli­guen la capi­tal cata­lana amb Per­pinyà, Mont­pe­ller i París s’ha reduït dràsti­ca­ment i els usu­a­ris les veuen de tots colors per poder usar el trans­port que, d’altra banda, és el mitjà reco­ma­nat per tal de reduir les emis­si­ons i con­tri­buir a cor­re­gir l’escal­fa­ment glo­bal. Escassa oferta i com­pe­ti­ti­vi­tat… tot perquè les dues com­pa­nyies fer­roviàries “de ban­dera” no han aca­bat de creure’s el pro­jecte euro­peu. Quin sen­tit té par­lar de mobi­li­tat verda, de consciència ecològica, de subs­ti­tuir cot­xes i vols de baix cost pel fer­ro­car­ril si es redu­ei­xen freqüències?

Els trens noc­turns tenen capa­ci­tat de subs­ti­tuir molts dels tra­jec­tes aeris regi­o­nals, per cobrir distàncies mit­ja­nes. Cal­dran més com­bois, i més infra­es­truc­tu­res fer­roviàries, però sobre­tot caldrà que la men­ta­li­tat dels gover­nants sigui més oberta, més euro­pea. La demanda hi és, la tec­no­lo­gia està sobra­da­ment pre­pa­rada, i ambi­en­tal­ment és una neces­si­tat. Les resistències a faci­li­tar-ho, però, fan sos­pi­tar, perquè no s’entén per quina raó no hi ha molts més trens, més asse­qui­bles i de més llarg recor­re­gut. Ara mateix, el tra­jecte en alta velo­ci­tat entre París i Bar­ce­lona es pot fer en menys de set hores. Però hi ha molt poca oferta i pràcti­ca­ment un sol ope­ra­dor. Si mirem les con­ne­xi­ons entre Bar­ce­lona i Per­pinyà, i vice­versa, el pano­rama és deso­la­dor; molta gent ha de triar el vehi­cle pri­vat per recórrer una distància curta que la majo­ria de ciu­tats euro­pees cobrei­xen amb una bona oferta de ser­veis de trans­port públic. La raó és ben sen­zi­lla, i tot­hom la sap: la fron­tera. Perquè, mal­grat tots els esforços i dis­cur­sos, les fron­te­res inte­ri­ors de la Unió Euro­pea no s’esbor­ren ni s’afe­blei­xen al mateix ritme que creix i s’enfor­teix la rea­li­tat de mili­ons d’euro­peus, que volen viure en un mateix espai.

És curiós que, men­tre les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees i els governs dels estats ens alliçonen cada dia sobre la nos­tra res­pon­sa­bi­li­tat en el canvi climàtic –que cer­ta­ment és urgent–, ells siguin incapaços de treure el màxim ren­di­ment d’una infra­es­truc­tura que ja exis­teix per millo­rar un ser­vei que els ciu­ta­dans neces­si­ten i recla­men. Coses d’Europa? No, coses dels estats.