Els primers màrtirs

El 2017, la com­me­mo­ració dels 500 anys de l’inici de la Reforma pro­tes­tant pel monjo agustí ale­many Martí Luter a Wit­ten­berg, el 31 d’octu­bre del 1517, va tenir un ressò extra­or­di­nari a tot el món occi­den­tal, amb tota mena d’actes, con­ferències, sim­po­sis, col·loquis, publi­ca­ci­ons, monogràfics a la premsa, pro­gra­mes espe­ci­als a la tele­visió i la ràdio, edició de segells postals, etc. Enguany, però, ha pas­sat des­a­per­ce­but que fa també cinc segles que el cris­ti­a­nisme sor­git de la Reforma va conèixer els pri­mers màrtirs a causa de la seva fe. Em refe­reixo a les morts a la foguera que van pro­duir-se entre el juliol i el desem­bre del 1523 a Flan­des, França i els Països Cata­lans.

Efec­ti­va­ment, l’1 de juliol del 1523, Jan van Essc­hen i Hen­drik Vos van ser cre­mats vius a Brus­sel·les, acu­sats de ser lute­rans pel con­cili de Bra­bant. Com el mateix Luter, Essc­hen i Vos eren també mon­jos de l’Orde de Sant Agustí i per­ta­nyien al mones­tir de la ciu­tat portuària d’Anvers, lla­vors a la Flan­des sota dependència de la corona espa­nyola. L’any ante­rior a la seva exe­cució i tor­tura, tots els mem­bres de la comu­ni­tat monàstica fla­menca van adhe­rir-se públi­ca­ment a les tesis de la Reforma, motiu pel qual el bisbe de Cam­brai n’ordenà la detenció i l’empre­so­na­ment a Vil­vo­orde, la mateixa ciu­tat on la Inqui­sició espa­nyola cre­marà viu el pro­tes­tant anglès William Tyn­dale, el 6 d’octu­bre del 1536, acu­sat de ser l’autor de la pri­mera tra­ducció de la Bíblia a l’anglès.

Aquells mon­jos fla­mencs van assu­mir la supre­ma­cia de les escrip­tu­res per sobre del papa i la tra­dició de l’Església, denun­ci­a­ren el poder polític i econòmic ter­re­nal dels bis­bes, al qual dedi­ca­ven mol­tes més ener­gies que a la seva tasca espi­ri­tual, i con­dem­na­ren la venda d’indulgències com a pràctica estric­ta­ment mer­can­til al marge de la fe cris­ti­ana. Després de com­parèixer davant l’inqui­si­dor, el domi­nic Jacob van Hoogs­tra­ten, tots van retrac­tar-se’n, cons­ta­tat el perill de ser cre­mats vius a la foguera cas de negar-s’hi, lle­vat d’Essc­hen, Vos i Lam­per­tus Thorn que es nega­ren a fer-ho. Aquest dar­rer demanà uns dies per refle­xi­o­nar amb l’estudi de la Bíblia i això el salvà de la mort imme­di­ata si bé acabà un temps reclòs a la presó, cinc anys després. Els mon­jos retrac­tats, mal­grat que van ser posats en lli­ber­tat, no van poder tor­nar al seu mones­tir, ja que aquest es con­si­derà un edi­fici pro­fa­nat i cor­rom­put per les noves idees cris­ti­a­nes, motiu pel qual acabà sent ender­ro­cat. Essc­hen i Vos van ser inter­ro­gats nova­ment pel tri­bu­nal de la Inqui­sició, amb l’assistència de teòlegs acre­di­tats de la Uni­ver­si­tat de Lovaina, però nova­ment van refer­mar-se en les seves con­vic­ci­ons i no se’n retrac­ta­ren. Lliu­rats al tri­bu­nal secu­lar, aquest els con­demnà a mort, però, excep­ci­o­nal­ment, per tal de no fer pro­pa­ganda de les tesis lute­ra­nes amb una lec­tura pública de les acu­sa­ci­ons, foren duts a la foguera sense haver-se’n lle­git amb veu alta els motius de l’acu­sació i del mar­tiri.

Els dos pri­mers màrtirs de la Reforma, enmig de la sofrença per les fla­mes que ana­ren con­su­mint el seu cos cri­da­ren: “Mori­rem com a cris­ti­ans i per la veri­tat de l’Evan­geli” i es veie­ren encara amb cor de reci­tar el Credo i ento­nar el Te Deum. Sem­bla que Thorn acabà refer­mant-se en la seva fe refor­mada i el mateix va fer algun altre mem­bre de l’antiga comu­ni­tat d’Anvers, com Jaco­bus Prost. En una carta a Thorn, Luter con­fes­sava que ells havien estat “un gran con­sol per a mi, un gust dolç per a tota la cris­ti­an­dat, i un adorn gloriós per a l’evan­geli de Crist”. L’impacte d’aque­lles morts hor­ri­bles impactà nota­ble­ment Luter, el qual, en assa­ben­tar-se’n, va fer el seu pri­mer himne de la gai­rebé qua­ran­tena de com­po­si­ci­ons per a ser can­ta­des que van sor­gir de la seva ploma: Ein neues Lied wir heben an (‘Estre­nem un nou cant’), escrita aquell mateix estiu i publi­cada l’any següent a l’Enc­hi­ri­dion d’Erfurt, un dels pri­mers him­na­ris pro­tes­tants.

Al cap d’un mes després de la mort dels dos mon­jos agus­tins, era un altre cristià adhe­rit a la Reforma, per­ta­nyent també a aquest orde religiós, qui era cre­mat viu a París, el 8 d’agost, al mer­cat dels porcs, recinte on la pudor ambi­en­tal feia irres­pi­ra­ble l’entorn. Es trac­tava de Jean Vallière, nas­cut cap al 1480 a Acque­vi­lle, a Nor­man­dia, con­si­de­rat el pri­mer màrtir pro­tes­tant francès. Per­ta­nyent a l’aba­dia de Livry, a la zona del Cal­va­dos, on l’abat Jean de Mea­bur­nus s’escri­via amb Erasme, Vallière conei­xia el teòleg Jac­ques Lefèvre d’Étaples, ànima del cone­gut com a Cena­cle de Meaux, que pro­mo­via la pre­di­cació de les escrip­tu­res a les esglésies. Lefèvre va fer la versió fran­cesa del Nou Tes­ta­ment a par­tir de la Vul­gata en llatí, apa­re­guda el 1524, ini­ci­a­tiva que con­tribuí a la difusió de les idees lute­ra­nes, i que com­pletà el 1530 amb la Bíblia sen­cera. Cre­mat el seu Nou Tes­ta­ment, hagué de refu­giar-se a Estras­burg, el 1525, dos anys després de la mort de Vallière.

Aquest va ser con­dem­nat per heret­gia i blasfèmia, conduït dalt d’un carro de les escom­bra­ries fins al lloc del mar­tiri a petició dels jut­ges i forçat a assis­tir a una missa d’expi­ació, seguida des de fora del tem­ple per no pro­fa­nar-ne l’indret amb la seva presència. Un cop els bot­xins li van haver arra­bas­sat la llen­gua, va ser cre­mat viu ves­tit amb l’hàbit de monjo, no gaire lluny de l’actual avin­guda de l’Òpera, en un espai pro­pi­e­tat del bisbe de París, lloc habi­tual d’exe­cució de les con­dem­nes dels tri­bu­nals, freqüentat per bot­xins i on les imat­ges dels pen­jats a la forca for­ma­ven part del pai­satge. El bisbe dei­xava en mans d’agents reials l’exe­cució de les sentències, i els acu­sats d’heret­gia i brui­xe­ria eren cre­mats vius a la foguera, els lla­dres eren pen­jats i als fal­si­fi­ca­dors se’ls bullia en una cal­dera d’aigua roent, però no als assas­sins o segres­ta­dors, que eren morts en un altre indret. El mateix dia de la mort de Vallière, el par­la­ment pari­senc va calar foc a una gran quan­ti­tat de lli­bres de Luter, just davant la cate­dral de Notre-Dame, amb l’amenaça que ningú no gosés de con­ser­var-ne cap a casa, tot adver­tint qui en tingués de l’obli­gació de llançar-los direc­ta­ment al foc.

Si bé les morts a Brus­sel·les i París són ben cone­gu­des pels his­to­ri­a­dors, no ho és tant que el mateix any, el 4 de desem­bre, el Tri­bu­nal de la Inqui­sició a Mallorca hagués con­dem­nat a mort a la foguera el pin­tor Gon­di­salvi, resi­dent a Palma i ori­gi­nari de la població cas­te­llana de Mon­te­a­le­gre del Cas­ti­llo, amb l’acu­sació de ser “heretge luterà nega­tiu”. Sense que aquest fet impli­qui que ja hi havia aquí una certa presència orga­nit­zada de segui­dors de la Reforma lute­rana, sí que és cert que en alguns sec­tors de la soci­e­tat ja hi havien arri­bat les noves idees. Aquí, el 1519, entre els rebels locals de les Ger­ma­nies, alçament popu­lar que esclatà al País Valencià i a Mallorca, amb alguns alda­rulls a Cata­lu­nya, ja s’hi detecta la cir­cu­lació d’obres de Luter, els lli­bres del qual, el 1521, són con­fis­cats per la Inqui­sició a les lli­bre­ries de València, lla­vors la ciu­tat més impor­tant del país, pel seu pes demogràfic, econòmic i cul­tu­ral. Aquest mateix any, el mallorquí Jaume d’Olesa i San­glada tra­met al papa Lleó X Con­tra erro­res Mar­tini Lut­heri, obra en llatí avui per­duda, la pri­mera contrària al pen­sa­ment luterà escrita als Països Cata­lans i a tot el sud dels Piri­neus, llo­ada pel papa com la més argu­men­tada de les escri­tes fins a aquell moment con­tra les tesis lute­ra­nes. El caràcter lito­ral de bona part dels Països Cata­lans, amb nom­bro­sos ports de mar o embar­ca­dors més modes­tos, faci­li­tava un trànsit habi­tual de per­so­nes, mer­ca­de­ries i idees, en alguns casos pro­ce­dents de països on ja havia tri­om­fat la Reforma o s’hi anava este­nent amb èxit. Els visi­tants foras­ters com ara mari­ners i mer­ca­ders, sobre­tot a les ciu­tats portuàries, jun­ta­ment amb els resi­dents estran­gers, molts d’ells arte­sans, van anar esde­ve­nint sos­pi­to­sos d’heret­gia i eren objecte d’expres­si­ons xenòfobes per motius reli­gi­o­sos. Atesa la con­si­de­ració dels ports com a indrets poten­ci­al­ment adi­ents per a la pene­tració de la Reforma, els pri­mers que puja­ven a ins­pec­ci­o­nar els vai­xells vin­guts de fora eren els agents de la Inqui­sició, els quals escor­co­lla­ven les mer­ca­de­ries i l’equi­patge per­so­nal, on sovint, entre la roba, s’ama­ga­ven Bíblies i lite­ra­tura pro­tes­tant.

En rea­li­tat, si bé la pri­mera víctima lute­rana als Països Cata­lans es pro­du­eix el mateix any que té lloc la mort dels dos mon­jos a Brus­sel·les, aquesta cir­cumstància no ha de ser inter­pre­tada com una demos­tració d’un arre­la­ment social sòlid de la dis­sidència reli­gi­osa, en cap cas com­pa­ra­ble a Flan­des o França. L’arri­bada aquí de les idees de la Reforma lute­rana, en sec­tors soci­als d’un àmbit molt reduït, atès entre altres fac­tors els índexs ele­vadíssims d’anal­fa­be­tisme exis­tents lla­vors i que el lli­bre en cons­tituïa l’eina bàsica de pro­se­li­tisme, res no per­met d’inter­pre­tar que el conei­xe­ment d’aques­tes idees noves en com­portés també una adhesió automàtica. Tan­ma­teix, l’existència d’un màrtir pro­tes­tant en un data tan pri­me­renca, sense arri­bar a ser l’expo­nent d’un interès social per la reno­vació doc­tri­nal del cris­ti­a­nisme, més enllà de la curi­o­si­tat intel·lec­tual en cer­cles con­crets, tam­poc no cal menys­te­nir-lo, tot dis­mi­nuint-ne la trans­cendència i rebai­xant aquest fet fins a la cate­go­ria de sim­ple casu­a­li­tat.

En relació amb el caràcter tardà o no de la recepció aquí del lute­ra­nisme, pot ser interes­sant de fixar-nos en què ocorre en altres països de la península Ibèrica, a la mateixa època. A Lis­boa, cap al 1530-1531, es pro­du­eix l’empre­so­na­ment de ciu­ta­dans ale­manys acu­sats de lute­ra­nisme, el 4 d’agost del 1548 hi ha un sentència con­tra l’exdo­mi­nic Fer­nando Oli­veira, acu­sat de ser luterà i l’11 de desem­bre del 1552, per pri­mer cop, es crema viu a Por­tu­gal un pro­tes­tant a causa de les seves cre­en­ces reli­gi­o­ses. Es tracta de l’anglès William Gar­di­ner, acu­sat de desa­ca­ta­ment a l’euca­ris­tia a la cape­lla reial. En ter­res del regne de Cas­te­lla, la per­se­cució con­tra els lute­rans es va pro­duir, prin­ci­pal­ment, entre el 1558 i el 1562, a par­tir dels nuclis filo­pro­tes­tants de Valla­do­lid i Sevi­lla, a con­seqüència de la qual vora un cen­te­nar de per­so­nes foren con­dem­na­des a mort pels tri­bu­nals de la Inqui­sició, amb actes de fe amb assistència mul­ti­tu­dinària de públic i presència de mem­bres de la família reial, amb tota la tea­tra­li­tat pròpia d’un espec­ta­cle capaç d’impres­si­o­nar viva­ment els assis­tents i, doncs, de tenir un efecte dis­su­a­siu sobre aquests. Cal recor­dar que la Inqui­sició sem­pre va tenir mala rebuda als Països Cata­lans, ja que es con­si­de­rava un orga­nisme del Regne de Cas­te­lla que feia una ingerència ins­ti­tu­ci­o­nal directa en la dinàmica del país. És per això que els inqui­si­dors pro­cu­ra­ven no venir-hi des­ti­nats, en no ser-hi ben trac­tats, ja que con­si­de­ra­ven que “el que sirve entre cata­la­nes sirve a Dios más que entre otras naci­o­nes”...