Els primers màrtirs

El 2017, la commemoració dels 500 anys de l’inici de la Reforma protestant pel monjo agustí alemany Martí Luter a Wittenberg, el 31 d’octubre del 1517, va tenir un ressò extraordinari a tot el món occidental, amb tota mena d’actes, conferències, simposis, col·loquis, publicacions, monogràfics a la premsa, programes especials a la televisió i la ràdio, edició de segells postals, etc. Enguany, però, ha passat desapercebut que fa també cinc segles que el cristianisme sorgit de la Reforma va conèixer els primers màrtirs a causa de la seva fe. Em refereixo a les morts a la foguera que van produir-se entre el juliol i el desembre del 1523 a Flandes, França i els Països Catalans.

Efectivament, l’1 de juliol del 1523, Jan van Esschen i Hendrik Vos van ser cremats vius a Brussel·les, acusats de ser luterans pel concili de Brabant. Com el mateix Luter, Esschen i Vos eren també monjos de l’Orde de Sant Agustí i pertanyien al monestir de la ciutat portuària d’Anvers, llavors a la Flandes sota dependència de la corona espanyola. L’any anterior a la seva execució i tortura, tots els membres de la comunitat monàstica flamenca van adherir-se públicament a les tesis de la Reforma, motiu pel qual el bisbe de Cambrai n’ordenà la detenció i l’empresonament a Vilvoorde, la mateixa ciutat on la Inquisició espanyola cremarà viu el protestant anglès William Tyndale, el 6 d’octubre del 1536, acusat de ser l’autor de la primera traducció de la Bíblia a l’anglès.

Aquells monjos flamencs van assumir la supremacia de les escriptures per sobre del papa i la tradició de l’Església, denunciaren el poder polític i econòmic terrenal dels bisbes, al qual dedicaven moltes més energies que a la seva tasca espiritual, i condemnaren la venda d’indulgències com a pràctica estrictament mercantil al marge de la fe cristiana. Després de comparèixer davant l’inquisidor, el dominic Jacob van Hoogstraten, tots van retractar-se’n, constatat el perill de ser cremats vius a la foguera cas de negar-s’hi, llevat d’Esschen, Vos i Lampertus Thorn que es negaren a fer-ho. Aquest darrer demanà uns dies per reflexionar amb l’estudi de la Bíblia i això el salvà de la mort immediata si bé acabà un temps reclòs a la presó, cinc anys després. Els monjos retractats, malgrat que van ser posats en llibertat, no van poder tornar al seu monestir, ja que aquest es considerà un edifici profanat i corromput per les noves idees cristianes, motiu pel qual acabà sent enderrocat. Esschen i Vos van ser interrogats novament pel tribunal de la Inquisició, amb l’assistència de teòlegs acreditats de la Universitat de Lovaina, però novament van refermar-se en les seves conviccions i no se’n retractaren. Lliurats al tribunal secular, aquest els condemnà a mort, però, excepcionalment, per tal de no fer propaganda de les tesis luteranes amb una lectura pública de les acusacions, foren duts a la foguera sense haver-se’n llegit amb veu alta els motius de l’acusació i del martiri.

Els dos primers màrtirs de la Reforma, enmig de la sofrença per les flames que anaren consumint el seu cos cridaren: “Morirem com a cristians i per la veritat de l’Evangeli” i es veieren encara amb cor de recitar el Credo i entonar el Te Deum. Sembla que Thorn acabà refermant-se en la seva fe reformada i el mateix va fer algun altre membre de l’antiga comunitat d’Anvers, com Jacobus Prost. En una carta a Thorn, Luter confessava que ells havien estat “un gran consol per a mi, un gust dolç per a tota la cristiandat, i un adorn gloriós per a l’evangeli de Crist”. L’impacte d’aquelles morts horribles impactà notablement Luter, el qual, en assabentar-se’n, va fer el seu primer himne de la gairebé quarantena de composicions per a ser cantades que van sorgir de la seva ploma: Ein neues Lied wir heben an (‘Estrenem un nou cant’), escrita aquell mateix estiu i publicada l’any següent a l’Enchiridion d’Erfurt, un dels primers himnaris protestants.

Al cap d’un mes després de la mort dels dos monjos agustins, era un altre cristià adherit a la Reforma, pertanyent també a aquest orde religiós, qui era cremat viu a París, el 8 d’agost, al mercat dels porcs, recinte on la pudor ambiental feia irrespirable l’entorn. Es tractava de Jean Vallière, nascut cap al 1480 a Acqueville, a Normandia, considerat el primer màrtir protestant francès. Pertanyent a l’abadia de Livry, a la zona del Calvados, on l’abat Jean de Meaburnus s’escrivia amb Erasme, Vallière coneixia el teòleg Jacques Lefèvre d’Étaples, ànima del conegut com a Cenacle de Meaux, que promovia la predicació de les escriptures a les esglésies. Lefèvre va fer la versió francesa del Nou Testament a partir de la Vulgata en llatí, apareguda el 1524, iniciativa que contribuí a la difusió de les idees luteranes, i que completà el 1530 amb la Bíblia sencera. Cremat el seu Nou Testament, hagué de refugiar-se a Estrasburg, el 1525, dos anys després de la mort de Vallière.

Aquest va ser condemnat per heretgia i blasfèmia, conduït dalt d’un carro de les escombraries fins al lloc del martiri a petició dels jutges i forçat a assistir a una missa d’expiació, seguida des de fora del temple per no profanar-ne l’indret amb la seva presència. Un cop els botxins li van haver arrabassat la llengua, va ser cremat viu vestit amb l’hàbit de monjo, no gaire lluny de l’actual avinguda de l’Òpera, en un espai propietat del bisbe de París, lloc habitual d’execució de les condemnes dels tribunals, freqüentat per botxins i on les imatges dels penjats a la forca formaven part del paisatge. El bisbe deixava en mans d’agents reials l’execució de les sentències, i els acusats d’heretgia i bruixeria eren cremats vius a la foguera, els lladres eren penjats i als falsificadors se’ls bullia en una caldera d’aigua roent, però no als assassins o segrestadors, que eren morts en un altre indret. El mateix dia de la mort de Vallière, el parlament parisenc va calar foc a una gran quantitat de llibres de Luter, just davant la catedral de Notre-Dame, amb l’amenaça que ningú no gosés de conservar-ne cap a casa, tot advertint qui en tingués de l’obligació de llançar-los directament al foc.

Si bé les morts a Brussel·les i París són ben conegudes pels historiadors, no ho és tant que el mateix any, el 4 de desembre, el Tribunal de la Inquisició a Mallorca hagués condemnat a mort a la foguera el pintor Gondisalvi, resident a Palma i originari de la població castellana de Montealegre del Castillo, amb l’acusació de ser “heretge luterà negatiu”. Sense que aquest fet impliqui que ja hi havia aquí una certa presència organitzada de seguidors de la Reforma luterana, sí que és cert que en alguns sectors de la societat ja hi havien arribat les noves idees. Aquí, el 1519, entre els rebels locals de les Germanies, alçament popular que esclatà al País Valencià i a Mallorca, amb alguns aldarulls a Catalunya, ja s’hi detecta la circulació d’obres de Luter, els llibres del qual, el 1521, són confiscats per la Inquisició a les llibreries de València, llavors la ciutat més important del país, pel seu pes demogràfic, econòmic i cultural. Aquest mateix any, el mallorquí Jaume d’Olesa i Sanglada tramet al papa Lleó X Contra errores Martini Lutheri, obra en llatí avui perduda, la primera contrària al pensament luterà escrita als Països Catalans i a tot el sud dels Pirineus, lloada pel papa com la més argumentada de les escrites fins a aquell moment contra les tesis luteranes. El caràcter litoral de bona part dels Països Catalans, amb nombrosos ports de mar o embarcadors més modestos, facilitava un trànsit habitual de persones, mercaderies i idees, en alguns casos procedents de països on ja havia triomfat la Reforma o s’hi anava estenent amb èxit. Els visitants forasters com ara mariners i mercaders, sobretot a les ciutats portuàries, juntament amb els residents estrangers, molts d’ells artesans, van anar esdevenint sospitosos d’heretgia i eren objecte d’expressions xenòfobes per motius religiosos. Atesa la consideració dels ports com a indrets potencialment adients per a la penetració de la Reforma, els primers que pujaven a inspeccionar els vaixells vinguts de fora eren els agents de la Inquisició, els quals escorcollaven les mercaderies i l’equipatge personal, on sovint, entre la roba, s’amagaven Bíblies i literatura protestant.

En realitat, si bé la primera víctima luterana als Països Catalans es produeix el mateix any que té lloc la mort dels dos monjos a Brussel·les, aquesta circumstància no ha de ser interpretada com una demostració d’un arrelament social sòlid de la dissidència religiosa, en cap cas comparable a Flandes o França. L’arribada aquí de les idees de la Reforma luterana, en sectors socials d’un àmbit molt reduït, atès entre altres factors els índexs elevadíssims d’analfabetisme existents llavors i que el llibre en constituïa l’eina bàsica de proselitisme, res no permet d’interpretar que el coneixement d’aquestes idees noves en comportés també una adhesió automàtica. Tanmateix, l’existència d’un màrtir protestant en un data tan primerenca, sense arribar a ser l’exponent d’un interès social per la renovació doctrinal del cristianisme, més enllà de la curiositat intel·lectual en cercles concrets, tampoc no cal menystenir-lo, tot disminuint-ne la transcendència i rebaixant aquest fet fins a la categoria de simple casualitat.

En relació amb el caràcter tardà o no de la recepció aquí del luteranisme, pot ser interessant de fixar-nos en què ocorre en altres països de la península Ibèrica, a la mateixa època. A Lisboa, cap al 1530-1531, es produeix l’empresonament de ciutadans alemanys acusats de luteranisme, el 4 d’agost del 1548 hi ha un sentència contra l’exdominic Fernando Oliveira, acusat de ser luterà i l’11 de desembre del 1552, per primer cop, es crema viu a Portugal un protestant a causa de les seves creences religioses. Es tracta de l’anglès William Gardiner, acusat de desacatament a l’eucaristia a la capella reial. En terres del regne de Castella, la persecució contra els luterans es va produir, principalment, entre el 1558 i el 1562, a partir dels nuclis filoprotestants de Valladolid i Sevilla, a conseqüència de la qual vora un centenar de persones foren condemnades a mort pels tribunals de la Inquisició, amb actes de fe amb assistència multitudinària de públic i presència de membres de la família reial, amb tota la teatralitat pròpia d’un espectacle capaç d’impressionar vivament els assistents i, doncs, de tenir un efecte dissuasiu sobre aquests. Cal recordar que la Inquisició sempre va tenir mala rebuda als Països Catalans, ja que es considerava un organisme del Regne de Castella que feia una ingerència institucional directa en la dinàmica del país. És per això que els inquisidors procuraven no venir-hi destinats, en no ser-hi ben tractats, ja que consideraven que “el que sirve entre catalanes sirve a Dios más que entre otras naciones”...