Negociar amb Sánchez

L’elecció de la mesa del Congrés va dei­xar clares les majo­ries sor­gi­des de les elec­ci­ons del 23-J: Fran­cina Armen­gol, la can­di­data soci­a­lista, que pro­po­sava donar cabuda al català al Congrés dels Dipu­tats, va obte­nir 178 vots per 138 de la popu­lar Cuca Gamarra. No obs­tant això, aquest rei no esco­llit i que fa sis anys no va mos­trar cap empa­tia pels ciu­ta­dans cata­lans ato­nyi­nats l’1-O, ha encar­re­gat al con­ser­va­dor Alberto Núñez Feijóo que intenti la inves­ti­dura amb l’argu­ment que és el líder de la força més votada. Ha bor­bo­ne­jat. A les con­sul­tes prèvies, no hi han assis­tit els par­tits que exer­cei­xen de repu­bli­cans: ERC, EH Bildu, BNG i Junts.

Feijóo havia recla­mat el dret a ser el pri­mer a inten­tar la inves­ti­dura, perquè era qui comp­tava amb més suports i només li fal­ta­ven qua­tre vots per a la majo­ria abso­luta. Però aquests qua­tre vots és impos­si­ble que pugui obte­nir-los, men­tre insis­tia a dir que la distància que separa el PSOE de gover­nar és “una amnis­tia, un referèndum d’inde­pendència i ofi­ci­a­lit­zar la desi­gual­tat entre els espa­nyols”. Els matei­xos argu­ments del pre­si­dent popu­lar del Senat, Pedro Rollán, quan diu que el “PSOE està més còmode amb Bildu” i li recri­mina que el “pròfug” expre­si­dent de la Gene­ra­li­tat Car­les Puig­de­mont sigui “la mà que agrunsa el bres­sol” dels soci­a­lis­tes. Davant la pos­si­bi­li­tat que Sánchez pacti la inves­ti­dura amb ERC, Junts i EH Bildu, rea­pa­reix el sen­tit patri­mo­nial de l’estat de la dreta espa­nyola –un reflex més del model patri­ar­cal– i, per tant, neguen el dret que els que tenen com a objec­tiu “tren­car la sacro­santa uni­tat d’Espa­nya” puguin par­ti­ci­par en política per deci­dir quin és el govern de l’estat del qual, de moment, for­men part. Els con­si­de­ren, doncs, ciu­ta­dans de segona. I, això no obs­tant, les pos­si­bi­li­tats que Feijóo sigui inves­tit el 27 de setem­bre són nul·les o remo­tes. Només una inter­venció del deep state, cosa sem­pre pos­si­ble, en forma de forçar algun mena de trans­fu­guisme soci­a­lista –hi ha el pre­ce­dent del Tamayazo del juny de 2003 a l’Assem­blea de Madrid i que alguns barons ter­ri­to­ri­als dis­sen­tei­xen de la política d’ali­an­ces de Sánchez– podria alte­rar la situ­ació.

En canvi, tot i comp­tar ini­ci­al­ment amb menys escons, les pos­si­bi­li­tats de Sánchez són, a pri­ori, més grans, no tant perquè tin­gui més ali­ats, sinó perquè té menys for­ces polítiques que mai el vota­rien. En aquest cas, Sánchez neces­sita, no ja l’abs­tenció d’ERC com el 2020, sinó els vots a favor d’ERC i Junts (o d’un mínim de nou dipu­tats inde­pen­den­tis­tes i l’abs­tenció de la resta). És cert que a Cata­lu­nya hi ha sec­tors de l’inde­pen­den­tisme que apos­ten per blo­que­jar les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les fins que es faci “efec­tiu el man­dat del referèndum d’inde­pendència de l’1-O”, però no s’explica que l’abs­tenció dona la inves­ti­dura a Feijóo i el no con­du­eix a noves elec­ci­ons que, atès el retrocés elec­to­ral inde­pen­den­tista en les dar­re­res elec­ci­ons, podria donar uns resul­tats menys deci­sius que els d’ara. L’ANC tam­poc ha dub­tat a cri­ti­car la decisió de Car­les Puig­de­mont de donar suport a l’elecció d’Armen­gol i, fins i tot, hi ha qui advoca per con­so­li­dar una nova força política més radi­cal (?), que no vol dir més cohe­rent ni més efec­tiva.

En defi­ni­tiva, si Sánchez arriba a la inves­ti­dura, el més intel·ligent que poden fer ERC i Junts, que gràcies a l’acord per l’elecció de la pre­sidència de la mesa del Congrés han fet pos­si­ble el reco­nei­xe­ment ofi­cial del català –i del gallec i l’eus­quera– al Congrés i la petició del govern espa­nyol per fer-lo efec­tiu també a les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees, és forçar la nego­ci­ació al límit, perquè estan en una situ­ació idònia per fer política amb majúscu­les. Hi ha una línia ver­me­lla no nego­ci­a­ble, una llei d’amnis­tia –que és pos­si­ble segons la Cons­ti­tució–, o una mesura equi­va­lent d’efec­tes simi­lars que posi fi a tota la repressió judi­cial deri­vada de l’1-O –cal ser ètica­ment cohe­rents i, òbvi­a­ment, això no inclou ni la pre­va­ri­cació ni la fal­se­dat docu­men­tal per con­trac­tació irre­gu­lar– i que com­porti la “des­ju­di­ci­a­lit­zació defi­ni­tiva d’un con­flicte polític pen­dent de resol­dre”, tal com afir­mava el pre­si­dent, Pere Ara­gonès, el dia 21 d’agost a l’aba­dia de Sant Miquel de Cuixà. I, en la mesura que avanci la nego­ci­ació, fixar les con­di­ci­ons per dur a terme un referèndum acor­dat amb l’Estat. I, encara que menors, també cal resol­dre qüesti­ons essen­ci­als com el traspàs de Roda­lies –cada cop més urgent després d’aquest estiu negre–, posar fi al dese­qui­li­bri fis­cal i fixar un nou model de finançament. Aquest cop, si Sánchez és pre­si­dent, no podrà recórrer a la geo­me­tria vari­a­ble i neces­si­tarà el suport con­ti­nuat del bloc de la inves­ti­dura o pac­tes pun­tu­als amb el PP que mal­me­trien aquell bloc. És el moment de mesu­rar, doncs, quins són els límits quan ell parla d’estat plu­ri­na­ci­o­nal i de democràcia.