conflicte modern, actors antics

El cas de l’encara pre­si­dent de la Fede­ració Espa­nyola de Fut­bol, Luis Rubi­a­les, ha esde­vin­gut mun­di­al­ment cone­gut en qüestió d’hores. En el món de les xar­xes soci­als, d’inter­net i de la glo­ba­lit­zació, és impos­si­ble ocul­tar-se i pre­ten­dre, com es feia abans, ama­gar fets abso­lu­ta­ment into­le­ra­bles i inac­cep­ta­bles. Fins fa uns anys, espe­ci­al­ment si l’agres­sor era una cele­bri­tat i algú amb poder, mol­tes vícti­mes d’asset­ja­ment i d’agres­si­ons sexu­als no es veien amb cor de tirar enda­vant les denúncies perquè temien que en sor­ti­rien vic­ti­mit­za­des. Començant pel mateix entorn social i aca­bant pel sis­tema judi­cial, les espe­ran­ces en una repa­ració eren molt bai­xes, i molts casos es que­da­ven en la més abso­luta impu­ni­tat. S’han hagut de pro­duir can­vis legis­la­tius per tal que la cul­tura mas­clista es posés en entre­dit i fos objecte d’una estratègia con­tun­dent per erra­di­car-la, però l’evo­lució de la soci­e­tat no ha anat al mateix ritme.

Mal­grat que con­ti­nua havent-hi resistències judi­ci­als i encara hi ha capes de la població que empa­tit­zen més amb l’agres­sor que no pas amb la víctima (allò de “no n’hi ha per tant”, “en el fons, a ella no li importa tant com es diu”…), el feno­men de les xar­xes soci­als s’ha con­ver­tit en una eina con­tra la impu­ni­tat. Ningú no té cap dubte de l’acti­tud de Rubi­a­les; fins i tot els mas­clis­tes que tro­ben que la víctima és Rubi­a­les no podran negar el que tot el món ha pogut con­tem­plar. Que ho jus­ti­fi­quin no can­via el fet en si. I aquest, de fet, és el pro­blema.

La vira­lit­zació del cas Rubi­a­les és clara­ment un feno­men modern, del segle XXI. En poc temps, tot el món ha pro­nun­ciat el cognom del pre­si­dent de la fede­ració espa­nyola i ha tret con­clu­si­ons del seu com­por­ta­ment. No hi ha hagut cap racó del pla­neta en què no s’hagi par­lat d’aquest per­so­natge nefast. Però la seva reacció és, en canvi, clara­ment antiga i del segle XIX i XX. Per­so­nal­ment, no crec que recordi una roda de premsa més deli­rant que la que va pro­ta­go­nit­zar Rubi­a­les, en què men­tre tot­hom espe­rava la seva dimissió, encara va treure pit i es va fer la víctima; i què dir del circ gro­tesc de la seva família, que supera ja els guions més sur­re­a­lis­tes? Aquest cas per­met visu­a­lit­zar els xocs que pro­du­eix aquesta tran­sició des del món antic –per resu­mir, “analògic”– fins al món modern que hem con­vin­gut a dir “digi­tal”. Per­so­nes amb cer­vells antics con­fron­tats a un món que té una mirada com­ple­ta­ment dife­rent, i a la qual els costa adap­tar-se.

Si les estruc­tu­res con­ven­ci­o­nals del poder no adap­ten els seus rit­mes ni les seves pri­o­ri­tats al “món real” (que no és el que havien cone­gut ni aquell en què havien estat cre­a­des) veu­rem molts més casos Rubi­a­les. Tant de bo que no. Però en tot cas, l’escàndol Rubi­a­les ha tor­nat a revi­far la lluita femi­nista a tot el món. I aquesta vegada espe­rem que s’hagi aca­bat, i de debò.