conflicte modern, actors antics

El cas de l’encara president de la Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales, ha esdevingut mundialment conegut en qüestió d’hores. En el món de les xarxes socials, d’internet i de la globalització, és impossible ocultar-se i pretendre, com es feia abans, amagar fets absolutament intolerables i inacceptables. Fins fa uns anys, especialment si l’agressor era una celebritat i algú amb poder, moltes víctimes d’assetjament i d’agressions sexuals no es veien amb cor de tirar endavant les denúncies perquè temien que en sortirien victimitzades. Començant pel mateix entorn social i acabant pel sistema judicial, les esperances en una reparació eren molt baixes, i molts casos es quedaven en la més absoluta impunitat. S’han hagut de produir canvis legislatius per tal que la cultura masclista es posés en entredit i fos objecte d’una estratègia contundent per erradicar-la, però l’evolució de la societat no ha anat al mateix ritme.

Malgrat que continua havent-hi resistències judicials i encara hi ha capes de la població que empatitzen més amb l’agressor que no pas amb la víctima (allò de “no n’hi ha per tant”, “en el fons, a ella no li importa tant com es diu”…), el fenomen de les xarxes socials s’ha convertit en una eina contra la impunitat. Ningú no té cap dubte de l’actitud de Rubiales; fins i tot els masclistes que troben que la víctima és Rubiales no podran negar el que tot el món ha pogut contemplar. Que ho justifiquin no canvia el fet en si. I aquest, de fet, és el problema.

La viralització del cas Rubiales és clarament un fenomen modern, del segle XXI. En poc temps, tot el món ha pronunciat el cognom del president de la federació espanyola i ha tret conclusions del seu comportament. No hi ha hagut cap racó del planeta en què no s’hagi parlat d’aquest personatge nefast. Però la seva reacció és, en canvi, clarament antiga i del segle XIX i XX. Personalment, no crec que recordi una roda de premsa més delirant que la que va protagonitzar Rubiales, en què mentre tothom esperava la seva dimissió, encara va treure pit i es va fer la víctima; i què dir del circ grotesc de la seva família, que supera ja els guions més surrealistes? Aquest cas permet visualitzar els xocs que produeix aquesta transició des del món antic –per resumir, “analògic”– fins al món modern que hem convingut a dir “digital”. Persones amb cervells antics confrontats a un món que té una mirada completament diferent, i a la qual els costa adaptar-se.

Si les estructures convencionals del poder no adapten els seus ritmes ni les seves prioritats al “món real” (que no és el que havien conegut ni aquell en què havien estat creades) veurem molts més casos Rubiales. Tant de bo que no. Però en tot cas, l’escàndol Rubiales ha tornat a revifar la lluita feminista a tot el món. I aquesta vegada esperem que s’hagi acabat, i de debò.