Tribuna oberta
‘Una llengua, molts accents’
El títol que encapçala aquest article és l’eslògan que ha escollit el govern per a la Diada d’enguany, en uns moments en què la llengua està sent atacada des del vessant polític, amb els governs del PP i Vox a les Balears i al País Valencià; des d’un cosmopolitisme mal entès que ha convertit el català en residual a la capital del país, on aviat no el parlarà ningú i serà peça de museu etnolingüística, i des d’uns mitjans de comunicació i una ciutadania poc sensibles a la greu situació de minorització de la llengua, com denunciava Maria Carme Junyent, desapareguda malauradament el 3 de setembre passat. En paraules d’un amic, som els últims mohicans del català i, a més, ens hem fet grans. És cert que es podria haver triat un eslògan més radical, que no vol dir més efectiu. És el que pretén l’ANC amb Via fora, el crit d’alarma medieval que cridava la població a defensar les seves llibertats davant d’una amenaça externa, per marcar distàncies amb la considerada actitud claudicant del govern davant Madrid. La desunió i les picabaralles entre els partits i les institucions civils de l’independentisme són una constant. La manifestació de l’ANC estarà formada per quatre columnes, que sortiran de punts diferents de Barcelona, amb significacions diverses (llibertat, llengua, país i sobirania), per confluir a la plaça Espanya. Tot un repte perquè es compararà amb les diades del 2014 (1,8 milions de persones) i del 2015 (1,4).
El moment és excepcional i cal afrontar de manera contundent la situació que pateix la llengua i el retrocés electoral dels partits d’obediència catalana en el darrer cicle electoral: europees 2019 (abstenció 35,8% i partits d’obediència catalana, 49,5% dels vots), Parlament de Catalunya 2021 (18,1% i 50,1%), municipals 2023 (44,4% i 39,6%) i Congrés dels Diputats (34,6% i 28,0%). Aquest retrocés és fruit d’un cert desencís després d’anys sense albirar-se rèdits del procés, que avui sembla allunyat de la realitat d’una majoria de ciutadans. Se’n pot fer la lectura que es vulgui, però les dades són tossudes, i en les darreres eleccions –fins i tot descomptant el factor plebiscitari que suposava la por a una victòria del PP i Vox–, el vot independentista va caure per primera vegada en anys per sota de la tercera part del total. Això exigeix una reflexió i no emmirallar-se en el miracle d’una aritmètica parlamentària que dona a Junts i ERC una ocasió única per incidir en la política espanyola a favor de l’assoliment de les dues reivindicacions essencials que fa temps que estan damunt la taula: amnistia i dret a decidir.
Després del discurs de Carles Puigdemont del dia dia 5, l’eslògan de la Diada serveix també per definir la posició de l’independentisme davant la investidura de Pedro Sánchez i per fer-la factible si tothom entén que ara és el moment de fer política (també per als socialistes). Sense renunciar explícitament a la unilateralitat, Puigdemont fixava les condicions per poder endegar una negociació que pugui culminar en un gran pacte històric que permeti als ciutadans de Catalunya exercir el dret a decidir i resoldre així el contenciós polític entre Catalunya i Espanya. En síntesi, reconeixement de la legalitat democràtica de l’independentisme i fi de la repressió judicial i policial derivada de l’1-O, perquè votar no pot ser mai un delicte, i fixar un mecanisme de mediació i verificació, per acabar recordant que “només un referèndum acordat amb l’Estat espanyol podria substituir el mandat polític de l’1 d’Octubre”.
Per a la llei d’amnistia, no sembla que hi hagi impediments constitucionals. Tampoc per fer un referèndum amb una pregunta prèviament negociada, ja que, com a mínim, tal com deia l’informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional del 25 de juliol del 2013, hi ha tres vies que ho permetrien: un referèndum regulat i convocat per l’Estat segons l’article 92 de la Constitució (CE); la delegació o transferència de competències per convocar un referèndum (article 150.2), i la reforma de la CE (inviable segons els resultats del 23-J). O, encara, tal com es va fer en els Acords de Stormont angloirlandesos del 1988 o en la llei de claredat canadenca del 2000, negociar les condicions que s’haurien de donar per poder dur a terme un referèndum. És clar que el Canadà i el Regne Unit parteixen d’una tradició jurídica i democràtica que no té res a veure amb l’espanyola. En darrera instància, el problema no és constitucional, sinó de decisió política.
En definitiva, una música que també sona fa temps a ERC (i segons com, a la CUP). Una taula de diàleg modificada i condicionada és la proposta del president a l’exili. Els accents són diferents, però el fons és el mateix: amnistia i dret a decidir, i fora bo que tots els partits actuessin en conseqüència. I engrescar també, de passada, les noves generacions i els nouvinguts en la construcció d’un projecte que garanteixi un futur millor per a tothom. Bona Diada.
