La Diada no va punxar

ANotícia de Catalunya, Jaume Vicens Vives, escriu que Castella es va fer Espanya a la seva guisa. Ho afirma en l’apartat dedicat als darrers anys del segle XVI fins a l’esquerdament del segle XVII, quan els catalans ja tenien coll avall que embarcar-se amb Castella en una mateixa navegació no era bon afer i que calia partir-hi peres. Com les gotes de pluja, que llisquen damunt la roba gairebé sense adonar-nos fins que l’aigua s’escola ben endins i ens deixa xops de cap a peus, la resposta a la nostra natural predisposició social, vinculada al costum, cap a la bona fe i l’honorabilitat en els tractes ha estat sempre la mateixa: la prepotència, la dominació, la repressió i la barbàrie per part d’uns colonitzadors amb la mentalitat primària de conqueridors sense escrúpols. El que més va sorprendre els catalans de com actuaven els castellans van ser els mètodes brutals que empraven per consolidar el territori conquerit. Ben aviat es va passar del “se’ns tracta com a estrangers”, que escrivien els consellers de Barcelona el 1568, al “són enemics nostres” de Joan Magarola, membre del Consell d’Aragó, el 1639. Les lleis de Castella imposades amb mà de ferro van ser el caldo de cultiu de l’odi i la temença als espanyols –els estols de Felip IV– i fins a l’actualitat no hi ha cap règim, estratègia ni bona voluntat que hagi pogut capgirar-ho més enllà de, en moments puntuals, posar en pràctica la conllevancia, un mot que es pronuncia quan el carreró no té sortida i que molt em temo que seguirà sent l’única alternativa. La Diada d’enguany no va punxar perquè la manifestació a Barcelona no es pot llegir “únicament” en quantitat numèrica, llevat que se’n vulgui fer una lectura esbiaixada i perversa que pretengui convertir la nostra nació en un mer ball de xifres. Catalunya és, per sort, molt més que la ciutat de Barcelona. El desencís, la decepció, la frustració, la ràbia i fins i tot la impotència vers aquells que ens van afirmar que el paradís era a tocar fa que molta gent hagi decidit que ja n’estan fins al capdamunt de repetir els mateixos eslògans com si tots plegats interpretessin el paper de l’actor Bill Murray a la pel·lícula Atrapat en el temps. L’independentisme segueix ben viu perquè mai no ha mort perquè el mòbil primari de Catalunya no és la raó, com en els francesos ni tampoc la metafísica, com en els alemanys, sinó la voluntat d’ésser, indefugible.