Viure en català amb normalitat

Porto a Cata­lu­nya més de la mei­tat de la meva vida. El pri­mer que vaig fer en arri­bar va ser apun­tar-me a un curs inten­siu de català. Durant l’estiu, vaig fer qua­tre hores diàries i em vaig treure el nivell C en menys d’un any. Després, vaig fer el mateix amb el cas­tellà. Visc a Girona i parlo català amb la meva família, amics; el meu entorn és tot en català. He de dir que una de les coses que em va sor­pren­dre més, al prin­cipi de viure a Girona, és que anava als llocs par­lant en català i molt sovint els matei­xos cata­la­no­par­lants em con­tes­ta­ven en cas­tellà. Malau­ra­da­ment, aques­tes anècdo­tes es van repe­tint cada cop més. No explico res de nou, i segur que molta gent s’ha tro­bat amb el mateix.

L’altre dia, per enèsima vegada, en una botiga em van tor­nar a con­tes­tar en cas­tellà. La depen­denta era una noia que par­lava en català amb els cli­ents de davant meu, però quan em va tocar a mi, va pas­sar direc­ta­ment al cas­tellà. Després de tant de temps a Cata­lu­nya, encara em costa d’enten­dre per quina raó passa aquest canvi lingüístic, quan un cata­la­no­par­lant detecta (pot­ser pel meu accent, o aspecte físic) una per­sona que iden­ti­fica com a estran­gera i can­via automàtica­ment d’idi­oma.

Jo vaig seguir en català i al final la noia, amb cara d’estra­nyada, també. És cada cop una incògnita, a veure com acaba la con­versa. Tan estrany és que els qui venim a viure a Cata­lu­nya vul­guem par­lar en català i viure ple­na­ment i amb nor­ma­li­tat en català? Que haguem d’insis­tir als cata­la­no­par­lants que no volem, que no és neces­sari, que no ens fan cap favor –tam­poc a ells matei­xos– que canviïn de llen­gua? És veri­tat que de vega­des hi ha, entre per­so­nes nou­vin­gu­des, una acti­tud de recel o de rebuig, sovint per man­dra o pre­ju­di­cis, però la immensa majo­ria dels que venen de fora volen viure ple­na­ment al país, i sen­tir-se’n part; a cap d’ells no els molesta el català, ben al con­trari, perquè és una llen­gua en què volen que els seus fills també esti­guin edu­cats.

L’argu­ment que ho fan per aju­dar, per auto­ma­tisme, una bona edu­cació malen­tesa, no val. De fet, pot aca­bar sent, sense que aquesta sigui la volun­tat de la per­sona, un fac­tor de dis­cri­mi­nació. Ara més que mai, cal que en pren­guem consciència tots ple­gats. La gran i admi­rada lingüista Carme Junyent ja va aler­tar de la fra­gi­li­tat del català i del perill de la seva des­a­pa­rició: “Tot depèn que siguem capaços de cap­gi­rar el procés abans d’entrar en una fase irre­ver­si­ble...Si des­a­pa­reix una llen­gua, la huma­ni­tat perd conei­xe­ment.”

Per tant, no can­vieu de llen­gua, defen­seu el català, per res­pecte a l’idi­oma i per nosal­tres, que venim de fora, ens l’hem fet nos­tre i l’esti­mem. És frus­trant i esgo­ta­dor. Si us plau, cui­dem la llen­gua, cui­dem-nos i res­pec­tem-nos. Tenim el dret de viure ple­na­ment en català.