Les cartes de Pedro Sánchez

La vice­pre­si­denta segona del govern espa­nyol en fun­ci­ons, Yolanda Díaz, feia diu­menge pas­sat una entre­vista car­re­gada de bones inten­ci­ons, però amb algu­nes afir­ma­ci­ons, com a mínim, erràtiques: “L’amnis­tia no és una llei –deia– sinó que s’acaba en una llei. Hi ha un con­flicte polític que pot ser objecte d’un acord polític i social [que hau­ria d’incloure també] els empre­sa­ris i els sin­di­cats, la soci­e­tat civil... L’acord ha de ser ampli, i em per­me­tran que els digui que en aquest acord no hi cap la uni­la­te­ra­li­tat... On hi ha un acord no hi caben uni­la­te­ra­li­tats. Quan una part s’asseu a nego­ciar ja està renun­ci­ant a la uni­la­te­ra­li­tat.” Bé, pot­ser es pot acce­le­rar el procés nego­ci­a­dor de tal manera que sigui pos­si­ble arri­bar a “aquest acord” abans de la inves­ti­dura de Pedro Sánchez, perquè, segons Oriol Jun­que­ras, l’amnis­tia ja està pac­tada encara que el pre­si­dent espa­nyol no ho hagi cor­ro­bo­rat, però tam­poc ho ha des­men­tit quan afir­mava que “una crisi política mai hau­ria hagut de deri­var en una acció judi­cial... [i que serà] cohe­rent amb la política de nor­ma­lit­zació de la situ­ació política a Cata­lu­nya”. Si no és així, la pro­posta de Díaz haurà estat una mani­o­bra de dis­tracció, un tirar la pilota cap enda­vant, per tal de gua­nyar temps i forçar amb pro­me­ses futu­res el suport a la can­di­da­tura de Sánchez. I, en tot cas, la renúncia a la uni­la­te­ra­li­tat hau­ria de ser recíproca i el govern espa­nyol hau­ria de renun­ciar també a les con­seqüències de les acci­ons d’uni­la­te­ra­li­tat rei­te­ra­des dutes a terme des que les tro­pes borbòniques van entrar a sang i foc a Bar­ce­lona l’11 de setem­bre de 1714.

És cert que el govern en fun­ci­ons de Sánchez, per tal de faci­li­tar la inves­ti­dura, s’ha esforçat aquest dies per satis­fer unes llar­gues rei­vin­di­ca­ci­ons cata­la­nes. En efecte, gai­rebé mig segle després de les pri­me­res elec­ci­ons democràtiques, per pri­mera vegada s’han pogut par­lar amb nor­ma­li­tat el català, l’eus­quera i el gallec al Congrés dels Dipu­tats. Un avenç sense pre­ce­dents. I, com ha dit el dipu­tat repu­blicà Gabriel Rufián, no és cap victòria [con­tra el cas­tellà], sinó el reco­nei­xe­ment d’un dret lingüístic que juga a favor de la nor­ma­li­tat democràtica. En la mateixa línia, els par­tits d’obediència cata­lana han elo­giat els esforços del minis­tre José Manuel Alba­res per acon­se­guir que el català esde­vin­gui llen­gua ofi­cial també a la UE. Fins i tot el pre­si­dent Car­les Puig­de­mont, tot i adver­tir que encara hi ha “feina pen­dent” i que s’ha “de fer amb diligència, perquè l’opor­tu­ni­tat és ara”, ha reco­ne­gut que “mai s’havia arri­bat tan lluny” ni que mai tants països de la UE havien estat pre­dis­po­sats a adme­tre l’ofi­ci­a­li­tat del català –de moment cap país ha vetat la pro­posta–, i va agrair al minis­tre Alba­res la seva gestió en favor de la llen­gua. Dues bones notícies, com ho evi­den­cia la irri­tació de la caverna mediàtica i del PP i Vox. Pot­ser el PSOE i Sumar i molts dels seus votants –i alguns àdhuc del PP– han fet de la neces­si­tat vir­tut i cele­bren ara la “nova nor­ma­li­tat” i la recent des­co­berta riquesa lingüística d’Espa­nya. Cinisme o hipo­cre­sia, però, en fi, més val tard que mai.

Seria bo que tot ple­gat arribés a bon port i que fos pos­si­ble una solució política nego­ci­ada del con­flicte que depengués de reconèixer el dret a deci­dir lliu­re­ment el seu futur polític als ciu­ta­dans de Cata­lu­nya. Seria bo també per a l’Estat espa­nyol, que demos­tra­ria una madu­resa democràtica que ara per ara li manca. Dependrà, però, com sem­pre i en dar­rera instància, de la volun­tat política dels soci­a­lis­tes, perquè si Sánchez es veu incapaç de resis­tir la pressió del deep state té encara una altra carta gua­nya­dora que no depèn ini­ci­al­ment del suport de Junts. En efecte, després que Alberto Núñez Feijóo s’hagi des­gas­tat en una inves­ti­dura frus­trada, que hagi que­dat al des­co­bert un impul­siu Sumar dis­po­sat a con­ce­dir totes les deman­des dels inde­pen­den­tis­tes –encara que sigui per camins enre­ves­sats com el que pro­po­sava Díaz per a l’amnis­tia– i un cop con­closa la pre­sidència euro­pea de la UE que li haurà donat un pro­ta­go­nisme mediàtic incon­tes­ta­ble enfront d’un Feijóo de per­fil molt baix, pot aparèixer un Sánchez patri­ota, capaç de plan­tar cara a unes exces­si­ves exigències inde­pen­den­tis­tes i que es pre­sen­ta­ria a unes noves elec­ci­ons amb la pos­si­bi­li­tat de gua­nyar-les encara que acabés neces­si­tant els matei­xos suports que en la legis­la­tura ante­rior. És, a hores d’ara, una pos­si­bi­li­tat remota, però no impos­si­ble, perquè Sánchez és un super­vi­vent polític capaç de can­viar de cavall a la mei­tat de la cursa. És impor­tant, doncs, que en aquesta hora grisa tot­hom esti­gui a l’altura i aposti deci­di­da­ment per fer política amb majúscu­les, tant els par­tits espa­nyols que es deno­mi­nen pro­gres­sis­tes com els par­tits d’obediència cata­lana que apos­ten pel dret a deci­dir.