INVESTIR EN FALS?

La inves­ti­dura fallida de Feijóo ha estat una mena de litúrgia par­la­mentària. Com si l’inici de la legis­la­tura requerís una cerimònia sacri­fi­cial i el can­di­dat gallec hagués accep­tat el rol de víctima pro­pi­ciatòria. L’endemà del 23 de juliol tot­hom sabia que pas­sa­ria el que ha pas­sat. Fins i tot el rei que, ano­me­nant Feijóo can­di­dat, era, suposo, cons­ci­ent que enge­gava una comèdia el final de la qual era cone­gut. Cap espòiler.

El monarca haurà d’ano­me­nar un altre can­di­dat per a una segona comèdia, però en aquesta ocasió pot­ser serà una tragèdia. El que té de fas­ci­nant el moment és que deixa només dos per­so­nat­ges a l’esce­nari, els pre­si­dents Sánchez i Puig­de­mont. “Segons fora”, com diuen al box. Com quan, als temps antics, dos exèrcits diri­mien la con­tesa mit­jançant un duel entre els res­pec­tius caps.

El pre­si­dent Sánchez té prou talla política per afron­tar aques­tes con­ver­ses. Les dues qüesti­ons més emmet­zi­na­des, l’amnis­tia i l’auto­de­ter­mi­nació, són dues mines. Li cal neu­tra­lit­zar-les si vol evi­tar noves elec­ci­ons. Però té el temps en con­tra, ja que hi ha un ter­mini: el 26 de novem­bre. I també el seu tarannà ultra­na­ci­o­na­lista. Al cap­da­vall, sense dubte, unes noves elec­ci­ons és una opció a con­si­de­rar, atès que la seva cam­pa­nya elec­to­ral seria patriòtica i segu­ra­ment s’impo­sa­ria sobre el seu rival perquè li roba­ria el dis­curs.

Al seu torn, l’altre con­ten­dent, el MHP Puig­de­mont, és també un ani­mal polític, gai­rebé en estat pur i, per tant, digne adver­sari de l’espa­nyol. Al seu cos­tat, tots els altres són com­par­ses. Aquesta posició carismàtica reco­ne­guda per tot­hom (a més dels set dipu­tats de Juntsx­Cat) és la que ha forçat les con­ces­si­ons fetes per l’Estat fins ales­ho­res

Tots dos con­ten­dents estan molt igua­lats en la seva capa­ci­tat de con­di­ci­o­nar el govern espa­nyol. Tots dos es juguen el lide­ratge al seu país. Per des­comp­tat, el pre­si­dent Puig­de­mont, com Sánchez, pot pro­vo­car noves elec­ci­ons i, també com Sánchez, fer una cam­pa­nya patriòtica que per­me­tria a Junts recu­pe­rar la seva hege­mo­nia al si de l’inde­pen­den­tisme.

La posició que defensa el pre­si­dent Puig­de­mont té una zona minada, que és la DUI. Si hi ha, com sem­bla que hi haurà, una llei d’amnis­tia, l’1-O no és cap delicte i el que toca és apli­car el seu man­dat. Tot el que no sigui això serà vist com una con­cessió. Atès que hi ha el ter­mini peremp­tori del 26 de novem­bre i que l’obtenció de l’amnis­tia és una neces­si­tat urgent per a milers de per­so­nes, suposo que el més pro­ba­ble serà un acord que deixi l’auto­de­ter­mi­nació al llimbs del docu­ment sig­nat per les tres for­ces inde­pen­den­tis­tes.

Aquest com­promís per­met la inves­ti­dura del can­di­dat Sánchez, però és poc pro­ba­ble que sigui accep­tat per l’inde­pen­den­tisme del car­rer. No s’entén que qua­ranta-vuit hores després que el pre­si­dent Puig­de­mont digués que les pro­pos­tes d’ERC no li con­cer­nien, apa­re­gui aquest docu­ment. O sí que s’entén en ter­mes de pre­ser­vació de la par­ti­tocràcia. Hau­ria estat més adi­ent espe­ci­fi­car la impre­cisa obli­gació de “tre­ba­llar per fer efec­ti­ves les con­di­ci­ons per a la cele­bració del referèndum”. Posar ter­mi­nis clars, deter­mi­nar mit­jans (reco­nei­xe­ment del medi­a­dor estran­ger), crear òrgans ad hoc per ges­ti­o­nar les “con­di­ci­ons per a la cele­bració”. I encara, no seria prou per callar les crítiques inde­pen­den­tis­tes més radi­cals ni, sobre­tot, les dels par­ti­da­ris de la vigència del man­dat de l’1-O davant aquesta dar­rera ren­dició par­ti­tocràtica. Aquesta acció comuna sem­bla bro­llar del fetitxe de la uni­tat, de la idea que val més la uni­tat que la inde­pendència. A ERC li per­met nete­jar la seva imatge clau­di­cant; a Junts, el com­pli­ment del seu vati­cini: que no es podrà asso­lir la inde­pendència sense ERC, quan la veri­tat és a l’inrevés. És molt sig­ni­fi­ca­tiu que Junts renunciï a anar a unes noves elec­ci­ons –que, en qual­se­vol cas, enfor­ti­rien la seva posició a Cata­lu­nya– a canvi de pre­ser­var una uni­tat d’acció fictícia i, per tant, estèril.

El resul­tat serà pro­ba­ble­ment una nova decepció de la gent, una nova rup­tura entre l’inde­pen­den­tisme popu­lar i l’ins­ti­tu­ci­o­nal, una pujada de l’abs­ten­ci­o­nisme i una dava­llada, pot­ser defi­ni­tiva, del carisma del pre­si­dent Puig­de­mont.