INVESTIR EN FALS?

La investidura fallida de Feijóo ha estat una mena de litúrgia parlamentària. Com si l’inici de la legislatura requerís una cerimònia sacrificial i el candidat gallec hagués acceptat el rol de víctima propiciatòria. L’endemà del 23 de juliol tothom sabia que passaria el que ha passat. Fins i tot el rei que, anomenant Feijóo candidat, era, suposo, conscient que engegava una comèdia el final de la qual era conegut. Cap espòiler.

El monarca haurà d’anomenar un altre candidat per a una segona comèdia, però en aquesta ocasió potser serà una tragèdia. El que té de fascinant el moment és que deixa només dos personatges a l’escenari, els presidents Sánchez i Puigdemont. “Segons fora”, com diuen al box. Com quan, als temps antics, dos exèrcits dirimien la contesa mitjançant un duel entre els respectius caps.

El president Sánchez té prou talla política per afrontar aquestes converses. Les dues qüestions més emmetzinades, l’amnistia i l’autodeterminació, són dues mines. Li cal neutralitzar-les si vol evitar noves eleccions. Però té el temps en contra, ja que hi ha un termini: el 26 de novembre. I també el seu tarannà ultranacionalista. Al capdavall, sense dubte, unes noves eleccions és una opció a considerar, atès que la seva campanya electoral seria patriòtica i segurament s’imposaria sobre el seu rival perquè li robaria el discurs.

Al seu torn, l’altre contendent, el MHP Puigdemont, és també un animal polític, gairebé en estat pur i, per tant, digne adversari de l’espanyol. Al seu costat, tots els altres són comparses. Aquesta posició carismàtica reconeguda per tothom (a més dels set diputats de JuntsxCat) és la que ha forçat les concessions fetes per l’Estat fins aleshores

Tots dos contendents estan molt igualats en la seva capacitat de condicionar el govern espanyol. Tots dos es juguen el lideratge al seu país. Per descomptat, el president Puigdemont, com Sánchez, pot provocar noves eleccions i, també com Sánchez, fer una campanya patriòtica que permetria a Junts recuperar la seva hegemonia al si de l’independentisme.

La posició que defensa el president Puigdemont té una zona minada, que és la DUI. Si hi ha, com sembla que hi haurà, una llei d’amnistia, l’1-O no és cap delicte i el que toca és aplicar el seu mandat. Tot el que no sigui això serà vist com una concessió. Atès que hi ha el termini peremptori del 26 de novembre i que l’obtenció de l’amnistia és una necessitat urgent per a milers de persones, suposo que el més probable serà un acord que deixi l’autodeterminació al llimbs del document signat per les tres forces independentistes.

Aquest compromís permet la investidura del candidat Sánchez, però és poc probable que sigui acceptat per l’independentisme del carrer. No s’entén que quaranta-vuit hores després que el president Puigdemont digués que les propostes d’ERC no li concernien, aparegui aquest document. O sí que s’entén en termes de preservació de la partitocràcia. Hauria estat més adient especificar la imprecisa obligació de “treballar per fer efectives les condicions per a la celebració del referèndum”. Posar terminis clars, determinar mitjans (reconeixement del mediador estranger), crear òrgans ad hoc per gestionar les “condicions per a la celebració”. I encara, no seria prou per callar les crítiques independentistes més radicals ni, sobretot, les dels partidaris de la vigència del mandat de l’1-O davant aquesta darrera rendició partitocràtica. Aquesta acció comuna sembla brollar del fetitxe de la unitat, de la idea que val més la unitat que la independència. A ERC li permet netejar la seva imatge claudicant; a Junts, el compliment del seu vaticini: que no es podrà assolir la independència sense ERC, quan la veritat és a l’inrevés. És molt significatiu que Junts renunciï a anar a unes noves eleccions –que, en qualsevol cas, enfortirien la seva posició a Catalunya– a canvi de preservar una unitat d’acció fictícia i, per tant, estèril.

El resultat serà probablement una nova decepció de la gent, una nova ruptura entre l’independentisme popular i l’institucional, una pujada de l’abstencionisme i una davallada, potser definitiva, del carisma del president Puigdemont.