El català truca a la porta de la UE

El 19 de setem­bre, el Con­sell de la Unió Euro­pea va cele­brar el pri­mer debat sobre l’ofi­ci­a­li­tat del català, el basc i el gallec a les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees. De moment, els minis­tres d’Afers Exte­ri­ors dels vint-i-set estats mem­bres van evi­tar pren­dre cap decisió al res­pecte, però es va remar­car la volun­tat de con­ti­nuar tre­ba­llant en la pro­posta i de tor­nar-la a abor­dar en la pro­pera reunió, que pro­ba­ble­ment serà el 24 d’octu­bre. “El català el par­len més de 10 mili­ons de per­so­nes, més que altres llengües que ara són ofi­ci­als a Europa”, va argu­men­tar José Manuel Alba­res, minis­tre d’Afers Exte­ri­ors. És la pri­mera vegada que un repre­sen­tant de l’Estat espa­nyol s’expressa amb aquesta clare­dat i con­tundència no només sobre la petició d’ofi­ci­a­li­tat, sinó també d’una manera que tanca el debat sobre l’existència de llengües dife­ren­ci­a­des dins l’àmbit lingüístic dels països de parla cata­lana. El català és, d’altra banda, una llen­gua que té un esta­tus dife­rent de les llengües que a Europa es conei­xen lamen­ta­ble­ment com a “regi­o­nals” (com si les llengües dites naci­o­nals no en fos­sin, també, de regi­o­nals). A diferència del basc o el gallec, el català és par­lat en qua­tre països euro­peus, tres dels quals són de la UE i en un altre, Andorra, és l’única llen­gua ofi­cial. És una llen­gua que fa més de trenta anys que és par­lada a l’Assem­blea Gene­ral de les Naci­ons Uni­des, i que s’uti­litza legal­ment per pre­sen­tar deman­des al Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans.

Per tal que el català esde­vin­gui la 25a llen­gua ofi­cial de la UE, cal­dria modi­fi­car el regla­ment 1/1958 del Con­sell d’Europa, que esta­bleix qui­nes són les llengües ofi­ci­als a Europa. Aquest regla­ment ja ha estat modi­fi­cat diver­ses vega­des per incloure-hi noves llengües. És cert que cal que tots els països hi votin a favor, però fins ara la UE ha estat oberta a l’hora de reconèixer la diver­si­tat lingüística i no ha pas­sat mai que un cop un país pro­posa la modi­fi­cació del regla­ment, cap país hagi votat en con­tra que una llen­gua esde­vin­gui ofi­cial a la UE. Dependrà de l’habi­li­tat diplomàtica espa­nyola asso­lir el reco­nei­xe­ment llar­ga­ment rei­vin­di­cat, i tin­dria poca expli­cació que pre­ci­sa­ment ara que l’Estat espa­nyol assu­meix la pre­sidència rotatòria del Con­sell de la UE no acon­se­gueixi un objec­tiu com aquest. Al cap­da­vall, l’experiència de la diver­si­tat lingüística al Congrés dels Dipu­tats espa­nyols no ha fet més que nor­ma­lit­zar el que és una pràctica habi­tual en diver­sos par­la­ments plu­ri­lingües… entre els quals hi ha el Par­la­ment Euro­peu.

En un moment en què el català està en hores bai­xes, l’ofi­ci­a­li­tat de la nos­tra llen­gua a la UE supo­sa­ria un boost d’auto­es­tima més que neces­sari per als cata­la­no­par­lants, que posa­ria fi a dècades d’ano­ma­lia lingüística i aju­da­ria a rei­vin­di­car la nos­tra llen­gua al món sense com­ple­xos.