La violència originària

Res pot justificar els més de vuit-cents assassinats d’ETA. Com tampoc la violència a la rereguarda republicana l’estiu del 1936, fruit de l’acció d’incontrolats (sovint malfactors) i de la ira i l’odi acumulats contra la gent d’ordre, els religiosos i els militars, que, com havien fet des del segle XIX, posaven fi amb un cop d’estat a la curta experiència d’una república moderada que havia suscitat unes minses esperances entre unes classes populars sotmeses secularment a uns nivells d’explotació i repressió brutals. I encara tenen menys justificació les execucions extrajudicials efectuades pels falangistes en els primers mesos de la guerra contra càrrecs electes republicans i militants d’esquerres allí on havia triomfat el cop d’estat i, posteriorment, la implacable repressió de la dictadura contra els vençuts en la terrible postguerra.

Ara bé, el primer cop que vaig sentir l’expressió “violència originària” en relació amb el conflicte basc fou en un debat a Catalunya Ràdio amb Julen de Madariaga. Era a finals dels noranta del segle passat i, el que havia estat un dels fundadors d’ETA i teòric de la lluita armada, es trobava ja molt lluny d’acceptar acríticament les accions d’aquella organització. La ruptura s’havia produït amb Hipercor, una acció que per a Madariaga no tenia justificació. Era un error polític incommensurable i d’una misèria humana i una manca de principis ètics i morals impossibles d’assumir. Anys després, abandonava Herri Batasuna (HB) i el 2001 s’adheria a Aralar per acabar en l’organització pacifista Elkarri. Una evolució semblant a la del seu company al despatx d’advocats de Bilbao Txema Montero, cap de llista de HB en les eleccions europees del 1987 i el 1989. El 10 de juny del 1987 va obtenir 39.632 vots a Catalunya (d’un total de 360.952) i nou dies després va tenir lloc l’atemptat de Barcelona, el més mortífer d’ETA: 21 morts i 45 ferits. El 1992, Montero va ser expulsat d’HB per defensar l’abandó de la lluita armada i la participació institucional.

Anys més tard, en una entrevista a Ràdio Euskadi, en preguntar-li a Arnaldo Otegi per què l’esquerra abertzale no condemnava els atemptats d’ETA tornava a confrontar la violència originària i la de l’Estat amb la d’ETA i insistia que criticar ETA i sortir individualment d’HB, com havien fet Madariaga i Montero, no servia de res, que calia fer-ho tots al mateix temps ja que només així es tancaria el cicle violent del conflicte. És el que succeïa uns anys després.

Però què és la violència originària, més enllà dels fets ja al·ludits de la Guerra Civil i la postguerra, i de la guerra bruta de l’Estat contra ETA i l’esquerra abertzale (GAL, Lasa i Zabala, Intxaurrondo, morts en interrogatoris...)? Malgrat que els atemptats i la guerra bruta són un capítol que sembla tancat després que ETA anunciés el cessament de les accions armades (20 d’octubre del 2011) i la seva dissolució (3 de maig del 2018), per a molts bascos, la violència originària segueix s’associant-se a un nom propi que no té res a veure amb la violència del darrer mig segle: Gernika, la ciutat símbol on hi ha la Casa de Juntes amb el roure on els reis, i ara els lehendakaris, juraven complir les responsabilitats del seu càrrec. El 26 d’abril del 1937, dia de mercat, tenia 3.700 habitants quan la Legió Còndor va dur a terme un bombardeig de saturació per terroritzar la població civil amb la finalitat de desmoralitzar les tropes i minar la resistència dels bascos. Tres hores de bombes que van provocar centenars de morts. Una devastació total, esfereïdora. Era la primera experiència a Europa de l’ús de l’aviació amb l’objectiu de provocar el terror i doblegar la resistència de tot un poble.

I, encara avui, en moltes famílies basques nia un pòsit de records i de no reconciliació amb un passat que impedeix normalitzar políticament el present. La història dels pobles també és records i imaginaris col·lectius. És passar comptes amb el passat, alliberar-se dels lligams que impedeixen racionalitzar i viure lliurement el present. Però, el subconscient col·lectiu reviu avui aquella violència originària que empelta amb la Guerra Civil quan sent l’extrema dreta parlar de supremacisme, de menyspreu a “l’altre”, al diferent (per motius de gènere, d’adscripció política, de religió, etc.), a l’immigrant, i hom veu com amenaça drets durament conquerits. Violència originària que també té dates i noms propis a casa nostra: el 30 de gener i entre el 16 i el 18 de març del 1938, l’aviació italiana va bombardejar repetidament Barcelona, en aquells moments triple capital de la República (governs espanyol, català i basc); el 31 de maig del 1938, Granollers...

En definitiva, fins que no s’aturi l’amenaça d’aquest nou feixisme i es rescabalin totes les víctimes del passat, les ferides de la violència originària seguiran obertes.