La caiguda dels 113, 50 anys

El 28 d’octu­bre del 1973, el Barça jugava en camp propi con­tra el Gra­nada, al qual guanyà 4-0, amb dos gols fets per un jove holandès de nom Johan Cruyff que, jus­ta­ment, s’estre­nava aquell mateix dia com a juga­dor bar­ce­lo­nista. Era diu­menge i estàvem con­vi­dats a dinar, amb la meva pare­lla, Teresa Comas, a cal Jordi Car­bo­nell, on la cam­bri­lenca Mercè Beren­guer, que ja feia anys que els aju­dava a casa, havia de pre­pa­rar un arròs de peix. No el vam poder tas­tar mai. Vam sor­tir a pri­mera hora del matí del domi­cili del filòleg i polític, al car­rer Craywinckel, per arri­bar pun­tu­als a la reunió de la Comissió Per­ma­nent de l’Assem­blea de Cata­lu­nya, pre­vista per a aquell dia a la parròquia bar­ce­lo­nina de Maria Mit­jan­cera, al car­rer Entença, no gaire lluny de la presó Model. Sem­bla que, al car­rer, a l’entrada del tem­ple, hi havia un car­ret de venda de flors, atès per algú que, després, es va comen­tar que era poli­cia, però jo no ho recordo. Devien haver seguit alguns dels diri­gents més des­ta­cats, inter­vin­gut alguns telèfons o cor­res­pondència, o bé tot alhora, el cert és que ens tenien caçats des del pri­mer moment. Quan feia poc que havia començat la reunió, diria que Pere Por­ta­be­lla i Miquel Sellarès van adver­tir-nos que havien pas­sat tot de fur­gons poli­ci­als per davant de l’església i que, per pre­caució, la reunió era aca­bada i calia fugir. En bai­xar esca­les avall, els gri­sos ja puja­ven i vam haver d’anar amunt, però des del ter­rat també bai­xava poli­cia de paisà i uni­for­mada, algun d’ells pegant al cap d’algun dels nos­tres amb la pis­tola que duien a la mà: no ho havia vist mai. Vam tor­nar a la sala de reu­ni­ons, que aviat va veure’n el tres­pol emblan­qui­nat de papers dels quals ens des­preníem, men­tre ens menjàvem, esbo­ci­nats, les notes amb adre­ces, telèfons i noms. Recordo la bòfia entrant a la sala, armats, quan eren ben pre­sents encara les imat­ges del cop d’estat de Pinoc­het, un mes abans. A un dels poli­cies, li va que­dar engan­xat el peu a la porta, després d’haver-la oberta a pun­ta­des, però ni tan sols vam riure. Eren moments de tensió, pre­o­cu­pació i, sobre­tot, incer­tesa, però no gosa­ria dir la paraula por. Feia només sis dies de la mort de Pau Casals i sem­blava que les adver­si­tats no ens aban­do­na­ven.

Ens van emma­ni­llar i a mi em van posar al mateix furgó que Solé Bar­berà, asse­guts davant per davant: “Cam­bri­lenc, tu tran­quil, que no pas­sarà res. Recorda que no saps res i que no conei­xes ningú. Digues allò de la Pacem in Ter­ris (la coar­tada pre­vista en cas de detenció) i res més!”, m’animà. Enmig del neguit, ell donava segu­re­tat i calma, sobre­tot als més joves. Arri­bats a la pre­fec­tura de Via Laie­tana, em comentà en veu baixa: “Jo hau­ria d’anar al lavabo.” “I jo també”, vaig res­pon­dre. Els poli­cies s’hi van ave­nir, però no ens tre­ien les mani­lles. Lla­vors, amb posat seriós i veu d’auto­ri­tat, els amollà: “Mirin, o ens tre­uen les mani­lles o ens tre­uen una altra cosa, però així no podem anar al lavabo.” I ens les van treure, les mani­lles. A la nefasta comis­sa­ria de Via Laie­tana, Car­bo­nell va ser repe­ti­da­ment tor­tu­rat per par­lar en tot moment en català i negar-se, mal­grat la bru­ta­li­tat poli­cial, a can­viar d’idi­oma. Érem al mateix calabós, amb altres detin­guts. En algun moment, se’ns acostà un uni­for­mat i, dis­cre­ta­ment, va dir-nos als de la nos­tra cel·la: “Tran­qui­los, muc­hac­hos, soy de los vues­tros”, con­fessió que va fer excla­mar algú “hosti, un poli demòcrata” que, en sen­tir-ho l’interes­sat, va des­men­tir-ho a l’ins­tant: “Qué coño demòcrata, yo soy del Barça!”, donant per supo­sat que tots nosal­tres també ho érem. A mi van inter­ro­gar-me cap a quarts de tres de la mati­nada, total­ment ador­mit després de jeure esti­rat per terra, amun­te­gat, en infe­ri­o­ri­tat de con­di­ci­ons amb els poli­cies que havien començat el torn feia poc. Van posar-me de cara a la paret, amb els braços en creu i els dits de les mans com­ple­ta­ment oberts. Cada cop que pas­sava algun guripa per dar­rere em cla­vava un cla­te­llot que em feia petar el front con­tra la paret. Després de pre­gun­tar-me per les pri­me­res pin­ta­des inde­pen­den­tis­tes fetes a Tar­ra­gona aquell any, sobre les quals vaig men­tir dient que no en sabia res, reme­tent-me en tot moment a la coar­tada de la com­me­mo­ració de la Pacem in Ter­ris, l’inter­ro­ga­dor va dema­nar-me: “Tu eres catalán, no?”, i jo vaig res­pon­dre: “Sí, sí, claro.” Lla­vors, a l’ins­tant, va com­ple­tar la jugada: “Por lo tanto, eres español, ver­dad?” No li vaig voler donar la satis­facció d’una res­posta treta en con­di­ci­ons de supe­ri­o­ri­tat evi­dent i vaig amo­llar-li: “Estoy muy mare­ado, me encu­en­tro mal, creo que voy a vomi­tar.” Em va fer seure i em va donar un got d’aigua. Va ser en comen­tar-ho a Car­bo­nell, de retorn al calabós, que m’explicà els detalls de la seva tor­tura i em vaig sen­tir molt petit...

Ara pot­ser pot cos­tar d’enten­dre, però vam viure l’anada a la presó com una mena d’alli­be­ra­ment, lluny de les arbi­tra­ri­e­tats, els mètodes i els abu­sos de la bri­gada poli­ti­co­so­cial de la poli­cia fran­quista. Si bé el més jove dels detin­guts era Lluís Colo­mi­nes, en ser menor d’edat no entrà a la presó, amb la qual cosa jo em vaig con­ver­tir en l’empre­so­nat més jove de tota la cai­guda dels 113. El pri­mer que vaig rebre en entrar a la Model va ser un ras­pall de dents i un dentífric Ble­na­med, amb un jer­sei negre de coll alt, que m’havia enviat Cebrià Pifarré, monjo de Mont­ser­rat amic meu, per l’amis­tat del qual jo havia adop­tat Cebrià com a nom de guerra en tant que mili­tant del PSAN. Repar­tits en cel·les de tres, amb dues lli­te­res i el quart llit fent d’armari per a tots, els altres dos com­panys eren Joan Subi­rats (de Ban­dera Roja, avui minis­tre d’Uni­ver­si­tats) i Mar­cel Cirera (PSU). Amb ells com­partíem brutícia, con­fidències i som­nis. Cada dia fèiem l’ope­ració d’intro­duir un diari cre­mant pel tub de les lli­te­res per sac­se­jar-les i alli­be­rar-nos de les xin­xes i, al final, vam engi­nyar-nos, amb una manta, un cor­dill i un bocí de canya, un sis­tema per tapar la tassa del vàter, un recurs ele­men­tal per dotar-nos d’un mínim d’inti­mi­tat.

A la presó vam orga­nit­zar-nos i fèiem clas­ses i xer­ra­des al pati, sobre temes tan diver­sos com la vida quo­ti­di­ana a l’URSS per part d’alguns com­panys comu­nis­tes que hi havien estat, o tallers d’escacs o clas­ses de llen­gua cata­lana, matèria en què jo vaig tenir Solé Bar­berà d’alumne, cosa que em pro­vo­cava una inco­mo­di­tat enorme. Un dia, a Miquel Sellarès, a l’apa­re­lla­dor Jordi Sabartés i a mi ens van fer nete­jar les latri­nes del pati on sortíem a esti­rar les cames sota el sol i he de con­fes­sar que l’experiència de fàstic encara viu en el record. Passàvem el temps par­lant, anant de cel·la en cel·la, ara xer­rant amb uns, ara amb altres, i cadascú, en aques­tes peti­tes reu­ni­ons impro­vi­sa­des, hi duia el que tenia: aigua mine­ral, gale­tes, xoco­lata, mag­da­le­nes... Recordo que el metge Ramon Espasa va cele­brar-hi el seu ani­ver­sari, a pri­mers de desem­bre, i que jo vaig poder tas­tar alguna de les men­ges que els seus van entrar-li. Sellarès era dels que més des­ta­cava per par­lar amb tot­hom i va ser a la seva cel·la on vaig sen­tir per pri­mer cop “poli­cia democràtica cata­lana”, expressió que em sem­blava impos­si­ble per una adjec­ti­vació lla­vors incom­pren­si­ble, mal­grat que jo estu­di­ava filo­lo­gia. Un ves­pre, vam sen­tir els sorolls dels clàxons que, en soli­da­ri­tat, van fer sonar vehi­cles pas­sant per davant de la Model. Les dones eren totes a la presó de la Tri­ni­tat. Cada dia omplíem una instància dema­nant un piano per a Car­les San­tos, autor de la música de l’himne de l’Assem­blea de Cata­lu­nya, amb lle­tra d’un altre pres, Josep Ayza, pes­ca­dor vila­noví d’ori­gen valencià. Encara ara el taral·larejo, algun cop, sense ado­nar-me’n. Una nit va arri­bar-nos la notícia que, per Ràdio París, havien anun­ciat la for­mació d’un govern pro­vi­si­o­nal a Cata­lu­nya, pre­si­dit per Pere Por­ta­be­lla, amb la lògica pre­o­cu­pació de l’interes­sat per les con­seqüències pos­si­bles per la fal­se­dat de la infor­mació.

A mi, va cri­dar-me el jefe de cen­tro per comu­ni­car-me que la carta en català que havia adreçat als pares, far­cida de men­ti­des com ara com de bé estàvem, com de bo era el men­jar i com de còmodes i netes les ins­tal·laci­ons, no podia enviar-la. Van ofe­rir-me l’alter­na­tiva de fer-la en cas­tellà i, en negar-m’hi, més tard, en francès, però jo vaig dir-los que no és que no volgués escriure-la en aques­tes llengües que conei­xia, sinó que el que volia era redac­tar-la en la meva llen­gua. “Pues no vas a escri­bir ni una sola carta mien­tras estés aquí y eso puede ser mucho tiempo sin comu­ni­carte con los tuyos.” Em vaig negar a escriure si no ho podia fer en català. I no vaig escriure cap carta més... Un diu­menge, quan érem de visita amb els parents una desena de pre­sos, un fun­ci­o­nari va dir-nos a crits amb arrogància que, a par­tir d’aquell moment, “todo el mundo hablará en cris­ti­ano.” Encara ara m’emo­ci­ono en recor­dar com algun com­pany, va excla­mar: “Si no se puede hablar en catalán aquí no habla ni Dios!” I, tot i que en aquell moment els pre­sos pre­sents amb visita no eren majo­ritària­ment cata­la­no­par­lants, es va fer un silenci abso­lut, sòlid, sorollós. Tots vam esgo­tar els dar­rers minuts de visita per que­dar muts i mirar-nos a la cara dels fami­li­ars. També el meu pare, ara­gonès i mono­lingüe cas­te­lla­no­par­lant, que amb altres parents de pre­sos, diria que Lluís Armet i Car­mina Roig, havia estat feia poc a Madrid car­re­gat amb dos­si­ers de l’Assem­blea per a una con­ferència de premsa inter­na­ci­o­nal.

Antoni Gutiérrez Díaz, Guti (PSU), era el moll de l’os de tot el que es tra­mava a la presó, i la cel·la com­par­tida per Car­bo­nell i Solé Bar­berà, la més con­cor­re­guda. Jo hi anava molt sovint, per la meva vin­cu­lació amb el filòleg, però de seguida vaig fer-hi amis­tat amb Agustí de Semir i Solé Bar­berà, que va ser qui m’advertí que, a l’ampo­lla d’aigua que els aca­bava de dur, hi havia escrit “Sant Cli­ment”. Vaig reconèixer-hi la lle­tra de ma ger­mana gran i vaig saber així on m’havia tocat fer el cam­pa­ment per al ser­vei mili­tar. Un dia, aquest advo­cat comu­nista i cata­la­nista va amo­llar-me aquesta frase: “Els cata­lans som uns ita­li­ans frus­trats”, de la qual arrencà qua­ranta anys després el meu lli­bre La passió ita­li­ana, Premi Octu­bre 2012. Recordo també la visita a la Model de Magda Ora­nich, que havia sor­tit uns dies abans que nosal­tres, el seu opti­misme enco­ma­nadís i, sobre­tot, el pri­vi­legi intens del seu per­fum, en con­trast amb les pudors de l’entorn pre­si­di­ari. Les notícies sobre l’estat de la meva pare­lla, encara empre­so­nada, em van tran­quil·lit­zar. Als engar­jo­lats, ens van anar alli­be­rant per grups, en dates diver­ses, i jo vaig aban­do­nar la Model el mateix dia i hora que Solé Bar­berà: “Cam­bri­lenc, ja t’espera algú? Si no, vine a casa, amb nosal­tres”, em va dir ama­ble i som­ri­ent, com sem­pre. Ell duia totes les seves per­ti­nen­ces embo­ti­des dins d’un sac de dor­mir que, amb gran estil i dig­ni­tat, arros­se­gava pen­jat a l’espat­lla dreta. El con­text polític i cul­tu­ral de l’època, naci­o­nal i inter­na­ci­o­nal, han estat minu­ci­o­sa­ment des­crits per Agustí Colo­mi­nes al seu dar­rer lli­bre sobre aquell 28 d’octu­bre, una data que també ha fet Cata­lu­nya. Aquí hi he vol­gut fer memòria d’alguns aspec­tes, pot­ser menors, molt per­so­nals, aquells detalls quo­ti­di­ans que només acos­tu­men a per­du­rar en el record dels pro­ta­go­nis­tes. Però el meu com­promís amb l’amnis­tia, l’auto­de­ter­mi­nació i l’accés del poble al poder econòmic i polític con­ti­nuen tan vius com aquell diu­menge de fa cin­quanta anys.