TERRORISME I NETEJA ÈTNICA

En la dècada dels noranta del segle pas­sat, després de la des­a­pa­rició dels règims de “soci­a­lisme real” a Europa, escla­ten els pri­mers con­flic­tes impor­tants de la post­guerra freda, rela­ci­o­nats amb la des­in­te­gració de Iugoslàvia (Eslovènia, 1991; Croàcia, 1991-1995; Bòsnia, 1992-1995; Kosovo, 1996-1999) i amb el geno­cidi de Ruanda (1994). Són, com va obser­var Mary Kal­dor a par­tir de l’Alt Kara­bakh i els Bal­cans, un nou tipus de con­flic­tes armats –les “noves guer­res” de l’actual glo­ba­lit­zació– en què es recu­pe­ren pràcti­ques bèl·liques mai abans usa­des a gran escala i en què apa­rei­xen ele­ments nous. Entre les pri­me­res, els atemp­tats ter­ro­ris­tes indis­cri­mi­nats des­ti­nats a soci­a­lit­zar el ter­ror, la neteja ètnica... Entre les sego­nes, el des­di­bui­xa­ment de la dis­tinció entre el con­cepte de guerra, crim orga­nit­zat, vio­la­ci­ons a gran escala dels drets humans, l’ús de com­ba­tents a temps par­cial i la con­fusió entre la població civil –un col·lec­tiu a sal­va­guar­dar i pro­te­gir– i un com­ba­tent difús que actua empa­rat i camu­flat en l’ano­ni­mat que pro­por­ci­ona aquesta mateixa població civil.

En aquest nou tipus de con­flicte és freqüent la inter­na­ci­o­na­lit­zació en forma de mit­jans i agències de comu­ni­cació (excepte quan per evi­tar reper­cus­si­ons d’opinió nega­tiva es tan­quen els esce­na­ris com ha fet l’exèrcit d’Israel a Gaza), d’ins­ti­tu­ci­ons glo­bals gover­na­men­tals o no gover­na­men­tals (UNRWA –Agència de les Naci­ons Uni­des per als Refu­gi­ats de Pales­tina al Pròxim Ori­ent– o ACNUR –l’Agència de Naci­ons Uni­des per als Refu­gi­ats–, ONU, Save the Chil­dren, Met­ges sense Fron­te­res, Human Rights Watch, Creu o Mitjà Lluna Roja Inter­na­ci­o­nal, Oxfam...). I, com ele­ment afe­git, l’ús dels refu­gi­ats com a meca­nisme de guerra, que són con­seqüència de l’expulsió forçosa de la població i de la neteja ètnica, la qual cosa pro­voca com­pli­ca­ci­ons en els països veïns d’aco­llida i flu­xos migra­to­ris sob­tats difícils de ges­ti­o­nar.

I, encara, asse­nyala l’acadèmica britànica, l’objec­tiu de les noves guer­res no sem­pre és la con­questa d’un ter­ri­tori, sinó l’ús de tècni­ques de deses­ta­bi­lit­zació diri­gi­des a sem­brar “la por i l’odi”: “L’objec­tiu és con­tro­lar la població des­fent-se de qual­se­vol que tin­gui una iden­ti­tat dife­rent (i fins i tot una opinió dife­rent). Per això, l’objec­tiu estratègic d’aques­tes guer­res és expul­sar la població mit­jançant diver­sos mètodes, com les matan­ces mas­si­ves, els reas­sen­ta­ments forçosos i una sèrie de tècni­ques polítiques, psi­cològiques i econòmiques d’inti­mi­dació.” Els resul­tats són la inversió de la pro­porció de vícti­mes mili­tars i civils, en favor de les pri­me­res, i un nom­bre de des­plaçats com no s’havia vist mai ni tan sols en la Segona Guerra Mun­dial. La con­tra­par­tida és que la des­a­pa­rició de les “regles de la guerra” (ho recor­dava el secre­tari gene­ral de les Naci­ons Uni­des, António Guter­res, quan refe­rint-se a Gaza deia que “fins i tot les guer­res tenen regles” i la més impor­tant és la pro­tecció dels civils) fa que els con­flic­tes armats esde­vin­guin des­con­tro­lats i que es pugui gua­nyar la fase con­ven­ci­o­nal dels matei­xos i per­dre les ocu­pa­ci­ons com demos­tren els casos de l’Afga­nis­tan, de l’Iraq i del sud del Líban.

L’actual guerra a Gaza no és una nova guerra, sinó una vari­ant més del con­flicte obert a hores d’ara més antic del món. Des del 7 d’octu­bre, però, ha cre­mat gai­rebé totes les eta­pes de les noves guer­res. Comença amb un atac ter­ro­rista indis­cri­mi­nat de Hamas en loca­li­tats d’Israel que causa més de 1.400 morts i més de 200 hos­tat­ges són cap­tu­rats i tras­lla­dats a Gaza. L’objec­tiu, atu­rar l’apro­xi­mació de Riad a Tel-Aviv sota el parai­gua de Was­hing­ton. La res­posta del govern d’Israel són rei­te­ra­des vio­la­ci­ons a gran escala dels drets humans amb bom­bar­deigs de satu­ració sobre un ter­ri­tori den­sa­ment poblat, inclo­sos hos­pi­tals i camps de refu­gi­ats, amb l’objec­tiu de des­truir les bases de Hamas. Prop de 9.000 morts i més de 21.000 ferits en tres set­ma­nes. D’aquesta manera, la població és acu­lada cap al sud de la Franja –fins al dia 1 de novem­bre no es va obrir el pas de la fron­tera de Rafah per per­me­tre la sor­tida cap a Egipte d’unes 500 per­so­nes amb doble naci­o­na­li­tat o feri­des de gra­ve­tat– en espera de l’ofen­siva ter­res­tre que ningú, a pesar de la reso­lució de l’ONU del 27 d’octu­bre que dema­nava una treva huma­nitària, sem­bla dis­po­sat a impe­dir (encara menys Joe Biden, tot i la pèrdua de suports quan falta un any per a les elec­ci­ons), de tal manera que l’espera s’està con­ver­tint en una mena de neteja ètnica anun­ci­ada davant la des­es­pe­ració d’una població tena­llada entre el fana­tisme irre­duc­ti­ble de Hamas i l’infern des­en­ca­de­nat per l’exèrcit d’un govern que es pretén democràtic i que ha obli­dat i s’ha tor­nat insen­si­ble al record de la Shoá. I davant la impas­si­bi­li­tat, la cris­pació, l’anti­se­mi­tisme i la isla­mofòbia s’escam­pen arreu del món en una esca­lada pre­o­cu­pant.