“LEONORMANIA” AMB UN EMBUT

Fa deu anys, quan el procés començava a alçar el vol, vaig entre­vis­tar els direc­tors dels prin­ci­pals mit­jans d’Itàlia per par­lar de la situ­ació a Cata­lu­nya. Una de les con­ver­ses més interes­sants va ser amb un reco­ne­gut expert en geo­política que, per cert, va ser l’únic que con­si­de­rava pos­si­ble que l’Estat fes ser­vir la violència per fre­nar el movi­ment inde­pen­den­tista. Pel que fa a la monar­quia –pin­to­resca des d’una Itàlia repu­bli­cana–, creia que l’abdi­cació de Joan Car­les seria posi­tiva per millo­rar la imatge d’Espa­nya en gene­ral, i con­fi­ava que qui el suc­cei­ria, Felip VI, des­vin­cu­lat d’escàndols i cor­rup­ci­ons, apla­ca­ria el des­con­ten­ta­ment i faria min­var l’inde­pen­den­tisme, que seria la cara reno­vada d’una Espa­nya ama­ble de la qual faria més man­dra anar-se’n. Va errar en la pre­visió, és clar, i el dis­curs del 3 d’octu­bre del 2017 de Felip VI n’és l’exem­ple més sonat. El pre­pa­rado no ha estat, ni ha vol­gut ser, la figura con­ci­li­a­dora que alguns espe­ra­ven.

Els temps avan­cen i la monar­quia, una ins­ti­tució anti­de­mocràtica per natura, ha d’inten­tar emmot­llar-s’hi per mirar de sobre­viure. Ara toca l’ope­ració Eli­o­nor, ence­tada aquesta set­mana que l’hereva al tron ha fet 18 anys i ha jurat la Cons­ti­tució. Els qua­tre minuts d’aplau­di­ments del PP, Vox i el PSOE a les esca­dus­se­res fra­ses d’Eli­o­nor de Borbó cer­ti­fi­quen l’eufòric con­sens dels par­tits espa­nyols al vol­tant de la monar­quia. Un con­sens que, segons les enques­tes no ofi­ci­als, no té reflex en la soci­e­tat. Per això, els seus par­ti­da­ris han començat la cam­pa­nya de la “Leo­nor­ma­nia”, un pur­plewa­sing de manual: es pretén femi­nit­zar i moder­nit­zar la imatge de la monar­quia a través d’Eli­o­nor. Con­fien que, en tant que dona i jove, pugui gua­nyar-se la sim­pa­tia dels sec­tors pro­gres­sis­tes i de la joven­tut, els més reti­cents a la monar­quia. En rea­li­tat, però, l’exal­tació d’Eli­o­nor com a futura cap d’estat (només per ser filla del seu pare!) basada en motius de sim­pa­tia posa de mani­fest l’absur­di­tat en què se sus­tenta una ins­ti­tució retrògrada i des­ti­nada a extin­gir-se.