La rebel·lió dels senyors rancis

El dar­rer tram de l’any, coin­ci­dint amb el pacte entre el PSOE i els inde­pen­den­tis­tes, ha estat mar­cat per un feno­men antro­pològica­ment interes­sant: la rebel·lió dels senyors ran­cis que, mal­grat tota una vida asse­gu­rant que són d’esquer­res, engrei­xen les files del reac­ci­o­na­risme. Una munió de per­so­nat­ges tris­tots que, des de posi­ci­ons de poder i pres­tigi, es lamen­ten que els tre­pit­gen els pri­vi­le­gis. Que ja no es pot dir res, coi de dones i gais. Quants drets més vol­dran? Que l’amnis­tia esber­larà Espa­nya, coi de cata­lans. Què s’han cre­gut, que la democràcia compta més que la uni­dad de la patria?

Una bona part d’aquests senyors, enra­bi­ats amb el món que els envolta perquè gira massa ràpid —tan bé que els anava quan ells en regu­la­ven la velo­ci­tat!—, pro­ve­nen de l’entorn del PSOE. Des de figu­res cab­dals del par­tit, com ara Felipe González i Alfonso Guerra, a intel·lec­tu­als que han cres­cut a la seva falda, com ara l’escrip­tor Javier Cer­cas, l’últim d’afe­gir-se a la comi­tiva del lament.

En un arti­cle a El País molt cele­brat per l’extrema dreta, l’autor de Sol­da­dos de Sala­mina asse­gura que el pacte del PSOE amb els inde­pen­den­tis­tes l’ha indig­nat tant que fa “una crida a la rebel·lió”. Cer­cas es queixa que “con­tra la dreta tot està permès” i anun­cia que la seva rebel·lia con­sis­tirà a votar en blanc i a fer apo­lo­gia de la lotocràcia. “A par­tir d’ara, em declaro anti­sis­tema, passo a la clan­des­ti­ni­tat i crido a la rebel·lió gene­ral”, asse­gura, sense des­pen­ti­nar-se, des de la seva tri­buna en el prin­ci­pal diari esta­tal.

Aquest cinisme vic­ti­mista de qui es pro­clama silen­ciat i per­se­guit des del cap­da­munt de la cadena del poder ager­mana els senyors que es cre­uen revo­lu­ci­o­na­ris men­tre cal­quen dis­cur­sos falan­gis­tes, o lamen­ten que “ja no es poden fer acu­dits d’homo­se­xu­als i nans”, com va etzi­bar Guerra des del pro­grama tele­vi­siu espa­nyol de màxima audiència. Fins on es pot esti­rar el xiclet de l’eti­queta de “refe­rent d’esquer­res” quan a qui repre­sen­tes i bene­fi­cies sis­temàtica­ment és a l’extrema dreta?