Vosaltres, trumpistes, sou la casta

Les victòries de Javier Milei a l’Argen­tina i de Geert Wil­ders als Països Bai­xos han tor­nat a posar en voga el terme trum­pista. A Milei, pinoc­he­tista deli­rant i aspi­rant frus­trat a rock star de qui el Trump ori­gi­nal es declara admi­ra­dor, se’l pre­senta com el “mini-Trump argentí”, i a Wil­ders, l’his­triònic obses­si­o­nat amb l’islam i dei­xe­ble confés de Mat­teo Sal­vini, com al “mini-Trump neer­landès”. Malau­ra­da­ment, però, massa sovint sota l’eti­queta de trum­pista s’hi amaga la man­dra d’apro­fun­dir en el perquè de l’èxit d’aquests líders de l’extrema dreta popu­lista, i se’ls redu­eix a fenòmens anecdòtics, com si fos­sin bolets incon­ne­xos i no pas peces d’una ofen­siva reac­cionària mun­dial i ben estruc­tu­rada.

És molt lla­mi­ner cen­trar-se en les excen­tri­ci­tats tra­gicòmiques que els fan ser per­so­nat­ges tan atrac­tius per a l’espec­ta­cle mediàtic. Milei rep con­sell d’un gos mort i es pas­seja amb una serra elèctrica men­tre insulta i deixa anar crits en con­tra dels ser­veis públics. A Itàlia hem vist Sal­vini irrom­pre als mítings dalt d’una exca­va­dora “per demo­lir tots els assen­ta­ments de gita­nos” men­tre pro­fe­ria insults racis­tes, lloes a Déu i a la lliure cir­cu­lació d’armes. Saben com atraure l’interès dels mit­jans, ali­ats indis­pen­sa­bles, i no els importa bas­tir els seus dis­cur­sos a par­tir de men­ti­des i con­tra­dic­ci­ons cons­tants. Una de les més fla­grants és que s’eri­gei­xen com a herois anti­es­ta­blish­ment quan en rea­li­tat en són els fills pri­vi­le­gi­ats. Els apun­ta­la­dors dels sis­tema. No són anti­casta: ells són la casta. Només cal fer un cop d’ull a qui ha finançat les seves cam­pa­nyes, quins mit­jans els apa­dri­nen i a qui bene­fi­cien les polítiques que pre­te­nen dur a terme. Com el fei­xisme històric, la nova extrema dreta, per molt que es ves­teixi de sub­ver­siva i reno­va­dora, no seria res si no s’arrambés al poder, i la seva funció és clara: impo­sar un marc reac­ci­o­nari i invo­lu­tiu en matèria de drets i garan­tir que els qui més tenen con­tinuïn engrei­xant la maquinària de la desi­gual­tat cada cop amb més impu­ni­tat.