l’anglès, assignatura pendent

Estu­dis recents asse­nya­len que el domini de l’anglès a tot l’Estat no millora i que con­ti­nua estan­cat, mal­grat la presència crei­xent de la llen­gua franca inter­na­ci­o­nal en l’entorn en què ens movem, de la publi­ci­tat a les xar­xes soci­als, la música i l’oci en gene­ral. Amb l’arren­cada de l’any, apren­dre anglès forma part de la llista dels bons propòsits al cos­tat de fer dieta i apun­tar-se al gimnàs. I acaba fent la mateixa sort: poca constància, fins i tot si es con­ti­nua pagant la matrícula de la ins­cripció.

Fa poc li vaig pro­po­sar a una cone­guda i mediàtica pre­sen­ta­dora la pos­si­bi­li­tat de fer una entre­vista per a la tele­visió en anglès. Per a sor­presa meva, la va decli­nar perquè deia que li feia ver­go­nya par­lar en anglès. Sor­pre­nent, perquè es tracta d’algú que per­tany pre­ci­sa­ment a la gene­ració que ha cres­cut en l’entorn digi­tal, on l’anglès és la llen­gua domi­nant. Pro­ba­ble­ment el pro­blema sigui –i això expli­ca­ria les dades dels estu­dis recents– que l’incre­ment de per­so­nes que s’han d’espa­vi­lar en un entorn anglòfon no com­porta necessària­ment un incre­ment del nom­bre de par­lants actius d’aquesta llen­gua; és a dir, s’incre­menta el volum de població que es podria con­si­de­rar par­lant “pas­siva” però que no ha adqui­rit les habi­li­tats lingüísti­ques per pas­sar a l’estadi de par­lant “actiu”.

L’apre­nen­tatge de llengües estran­ge­res té un gran atrac­tiu: bàsica­ment les neces­si­tem per feina o rela­ci­ons soci­als, fet que les fa extre­ma­da­ment útils. Però no la volem tant per lle­gir en versió ori­gi­nal, anar al tea­tre o ser cre­a­tius en aque­lla llen­gua. La versió ori­gi­nal merei­xe­ria una menció espe­cial, perquè és una eina fàcil, però pode­rosa per a l’apre­nen­tatge d’un idi­oma, –el cas de Por­tu­gal, sense anar més lluny, ho con­firma amb escreix. Fixem-nos amb el que està pas­sant amb el francès a casa nos­tra; mal­grat la pro­xi­mi­tat geogràfica i lingüística, la neces­si­tat pràctica del francès està decli­nant moltíssim. A França tenen un debat interes­sant sobre el tema, perquè s’ado­nen de quina manera l’anglès els està entrant fins a la cuina i està subs­ti­tuint voca­bles autòctons per defi­nir un munt de coses. Però això no eleva les com­petències lingüísti­ques en anglès, sinó que empo­breix les pròpies.

Vèncer la ver­go­nya o la por de par­lar en anglès en públic és un pri­mer pas per anar més enllà de la mera uti­li­tat de la llen­gua; és també una manera de pen­sar i crear en aque­lla llen­gua, no només de fer-la ser­vir per “comu­ni­car”. Segu­ra­ment hauríem de començar per des­men­tir aque­lla frase que encara té tant de pres­tigi social, però que repre­senta una limi­tació inex­pli­ca­ble: aque­lla que diu que les llengües ser­vei­xen per comu­ni­car. Si fos així, aviat ni tan sols caldrà apren­dre’n cap, perquè les màqui­nes, els pro­gra­ma­ris i la intel·ligència arti­fi­cial es comu­ni­ca­ran per nosal­tres, i no només en anglès, sinó en la mul­ti­tud de llengües del pla­neta.