Fer de la necessitat virtut

Pedro Sánchez ha estat inves­tit de nou pre­si­dent del govern espa­nyol amb una majo­ria abso­luta de 179 vots en pri­mera volta. Tota una gesta si es té en compte que ini­ci­al­ment només comp­tava amb els 121 escons del PSOE i amb els 31 de Sumar. Final­ment, però, ha sumat també els vots del PNB, Bildu, BNG i, àdhuc, de Coa­lició Canària, a més dels de Junts i ERC. En total, set for­ces polítiques (vuit amb els soci­a­lis­tes) han votat el can­di­dat del PSOE en la mos­tra de suport polític més trans­ver­sal i plu­ral de la història elec­to­ral de l’Estat espa­nyol. Com ha indi­cat el fins ahir can­di­dat soci­a­lista, un ele­ment clau en aquest ampli suport ha estat la llei d’amnis­tia, perquè ha cal­gut fer de la neces­si­tat vir­tut (expressió que ja va fer ser­vir el pre­si­dent Car­les Puig­de­mont per refe­rir-se a les con­ces­si­ons que podria fer el govern espa­nyol en fun­ci­ons per tal de comp­tar amb els vots de l’inde­pen­den­tisme català) “en defensa de la con­vivència entre espa­nyols... i del retro­ba­ment total per dei­xar enrere la frac­tura del procés” entre Cata­lu­nya i Espa­nya.

Una llei d’amnis­tia recla­mada pels par­tits d’obediència cata­lana, però que ha des­fer­mat les ires dels sec­tors més con­ser­va­dors de jut­ges i fis­cals, de la caverna mediàtica i dels hereus intel·lec­tu­als i polítics de la dic­ta­dura, és a dir, de l’extrema dreta (Vox) i la dreta extrema (PP), aque­lla que, com va recor­dar la por­ta­veu de EH Bildu, Mertxe Aiz­pu­rua, té entre els seus fun­da­dors un dels bene­fi­ci­ats per “l’amnis­tia” del 1977, que va equi­pa­rar vícti­mes de la repressió fran­quista i vic­ti­ma­ris. I Aiz­pu­rua no només va defen­sar l’amnis­tia perquè posar les urnes i votar mai pot ser un delicte, sinó que va argu­men­tar el suport de Bildu a Sánchez en l’anti­fei­xisme, la defensa de la classe tre­ba­lla­dora i la super­vivència de la nació (Euskal Her­ria) davant l’ofen­siva dels que neguen la plu­ri­na­ci­o­na­li­tat de l’Estat espa­nyol i són incapaços de reconèixer les par­ti­cu­la­ri­tats i els drets dels pobles que hi for­men part.

Cer­ta­ment, queda per veure si Sánchez està real­ment con­vençut dels prin­ci­pis que nien en el suport que ha obtin­gut dels par­tits d’obediència cata­lana i basca o si sim­ple­ment tot ha estat un foc d’ence­nalls resul­tat de fer de la neces­si­tat [dels vots inde­pen­den­tis­tes] vir­tut per obte­nir la ree­lecció, o sorprèn tot­hom i és capaç de can­viar pro­fun­da­ment les estruc­tu­res i la con­cepció de l’Estat i d’apro­fun­dir en la seva demo­cra­tit­zació com li exi­gei­xen cata­lans, bas­cos i els gallecs del BNG. No dei­xa­ria de ser una para­doxa que la veri­ta­ble moder­nit­zació i demo­cra­tit­zació de l’Estat espa­nyol arribés de bra­cet dels par­tits inde­pen­den­tis­tes. De fet, Junts, tot i que amb certa recança, i ERC, també han sabut fer de la neces­si­tat vir­tut en apos­tar per Sánchez com a mal menor davant d’una extrema dreta pro­fun­da­ment reac­cionària i de vocació tota­litària, després d’uns resul­tats elec­to­rals alar­mant­ment a la baixa tant en les elec­ci­ons muni­ci­pals com en les legis­la­ti­ves, i de la per­cepció d’un cert des­encís sobre els resul­tats del procés polític que s’ha vis­cut a Cata­lu­nya en la dar­rera dècada, i les contínues discòrdies i agres enfron­ta­ments entre els dos prin­ci­pals par­tits inde­pen­den­tis­tes cata­lans. Sens dubte, l’aposta per Sánchez és arris­cada però la pos­si­bi­li­tat d’un govern PP-Vox era encara pit­jor.

Per aca­bar, cal men­ci­o­nar dues pro­pos­tes de Sánchez en relació amb el drama que es viu a Gaza, on a la cri­mi­nal acció de Hamas, que va oca­si­o­nar 1.400 vícti­mes civils i més de 200 segres­tats con­ver­tits en hos­tat­ges, ha seguit una no menys cri­mi­nal –i de mag­ni­tud més gran– acció de l’exèrcit i del govern isra­elià, que ja ha oca­si­o­nat al vol­tant de 12.000 vícti­mes pales­ti­nes i que, com asse­nya­lava el secre­tari gene­ral de Naci­ons Uni­des, António Guter­res, no res­pecta les nor­mes mínimes de la guerra en no haver dub­tat a con­ver­tir l’Hos­pi­tal Al Shifa en camp de bata­lla. La pro­posta de reconèixer política­ment l’Estat palestí i de con­vo­car una con­ferència inter­na­ci­o­nal per tro­bar una solució al con­flicte secu­lar no el resol­dran de manera imme­di­ata, però podrien atu­rar l’actual crisi huma­nitària, tin­drien la vir­tut d’igua­lar política­ment els dos actors prin­ci­pals i d’evi­den­ciar quins països apos­ten real­ment per una solució i quins, en canvi, són par­ti­da­ris de per­pe­tuar una situ­ació que només ser­veix per con­so­li­dar l’statu quo, és a dir, l’ocu­pació dels ter­ri­to­ris pales­tins i el no com­pli­ment de les reso­lu­ci­ons de les Naci­ons Uni­des.

En defi­ni­tiva, un cop inves­tit de nou pre­si­dent del govern, caldrà veure ara, més enllà de les parau­les i les pro­me­ses fetes durant els dis­cur­sos d’inves­ti­dura, fins on arri­ben la neces­si­tat i la vir­tut de Sánchez i dels par­tits inde­pen­den­tis­tes. Al marge de la rea­li­tat, que­den aquells que només veuen sub­missió de l’inde­pen­den­tisme al naci­o­na­lisme espa­nyol.