CONTRA LA UNILATERALITAT

Em per­meto, una vegada més, tor­nar a com­ba­tre l’encant que té la paraula uni­la­te­ra­li­tat per al sec­tor de l’inde­pen­den­tisme que es vol més radi­cal. Entenc molt bé què es vol dir quan s’empra aquest terme per defi­nir el que es pensa que hau­ria de ser una decisió presa al marge del que vul­gui i per­meti l’Estat espa­nyol. L’expressió ens diu que no cal per­dre el temps dia­lo­gant i arri­bant a acords amb qui mai no voldrà pac­tar un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació. I és així. Però el pro­blema no és què es vol dir, sinó què s’entén que es diu i qui cal que ho enten­gui. Així doncs, poso a con­si­de­ració l’opor­tu­ni­tat o no de man­te­nir aquest terme, uni­la­te­ra­li­tat, com a expressió de força i com a crit de guerra i de con­fron­tació amb l’adver­sari.

I és que des del meu punt de vista, para­do­xal­ment, la insistència en la necessària uni­la­te­ra­li­tat d’una estratègia inde­pen­den­tista, pro­ba­ble­ment sense volun­tat ni consciència, acaba posant l’accent en el paper de l’altra part, és a dir, en con­tra de qui se n’ha de ser, d’uni­la­te­ral. Al cap­da­vall, si s’exi­geix la uni­la­te­ra­li­tat és per dife­ren­ciar-se dels qui podrien no seguir aquest camí. És com afir­mar un “nosal­tres sols”, que només té sen­tit en un con­text on, agradi o no, no s’està sol. La mirada uni­la­te­ra­lista, per dir-ho així, està més pen­dent de qui no et deixa ser-ne que no pas d’un mateix.

Alhora, l’exigència d’uni­la­te­ra­li­tat enfos­queix el caràcter democràtic de l’aspi­ració inde­pen­den­tista. Vull dir que, per a bé i per a mal, el nos­tre inde­pen­den­tisme és de natu­ra­lesa democràtica. I, per tant, en ter­mes auto­cen­trats –és a dir, pen­sant en, per i des de la nació–, en la mesura que posem el futur de la inde­pendència en mans de tots els cata­lans, si d’alguna cosa no se’ns pot acu­sar és d’uni­la­te­rals. Al con­trari, volem que s’expres­sin totes les parts, en un país on sabem que no tot­hom com­par­teix l’aspi­ració naci­o­nal.

Però si tenim un terme tan precís com el d’auto­de­ter­mi­nació –que expressa amb exac­ti­tud que volem deci­dir per nosal­tres matei­xos–, per què neces­si­tem dir que estem a favor de la uni­la­te­ra­li­tat? Jo crec que la raó de l’èxit de la rei­vin­di­cació de la uni­la­te­ra­li­tat s’explica per la pèrdua, al llarg de la tar­dor del 2017, del con­trol del relat inde­pen­den­tista. Des de lla­vors, és l’adver­sari qui ens fa can­viar la nar­ra­tiva, perquè és qui ens imposa la seva. És l’adver­sari qui, amb les seves mel·líflues invi­ta­ci­ons a la concòrdia, exa­cerba la idea d’uni­la­te­ra­li­tat, per tirar-nos-la en con­tra.

Cal­dria fer una revisió tex­tual pre­cisa, però diria que l’exigència d’uni­la­te­ra­li­tat era una expressió inu­sual en l’inde­pen­den­tisme d’abans del 2017. De fet, ini­ci­al­ment es va recla­mar el “dret a deci­dir” –recor­dem la cre­ació el 2005 de la Pla­ta­forma pel Dret a Deci­dir–, i a poc a poc va deri­var en el “dret a l’auto­de­ter­mi­nació”. El dret a deci­dir no era un con­cepte jurídica­ment sòlid, però era política­ment molt clar: qui pot no voler deci­dir? És cert que jo mateix havia escrit que hau­ria pre­fe­rit emprar l’expressió “deure de deci­dir”. Però reco­nec que l’apel·lació al dret més que no pas a un deure era més lla­mi­nera, més uni­ver­sal­ment ben vista, ja que el deure supo­sava una consciència i un com­promís pre­vis.

El cert és que l’expressió dret a deci­dir, com després, ja política­ment més madurs, el recurs al terme més precís d’auto­de­ter­mi­nació, són ple­na­ment inclu­sius: con­vi­den tant al sí i com al no. En canvi, uni­la­te­ra­li­tat és un terme nas­cut de l’adver­sari per des­qua­li­fi­car-nos. L’uti­litza per sug­ge­rir que la inde­pendència es vol impo­sar per la força, sense par­lar-ne, sense tenir en compte l’altra part, que és anti­de­mocràtica, com ja deia un mani­fest espa­nyo­lista del 2017. I ara mateix, el terme uni­la­te­ra­li­tat no només és con­fu­si­o­nari en relació amb els no inde­pen­den­tis­tes, sinó que s’uti­litza per enfron­tar les diver­ses estratègies inde­pen­den­tis­tes.

En qual­se­vol cas, aquest només és un dels molts ter­mes d’una nar­ra­tiva inde­pen­den­tista que, tot i voler ser radi­cal, o pre­ci­sa­ment per ser-ne, neces­sita par­lar més de l’ene­mic que no pas de nosal­tres matei­xos. Però jo soc dels que pensa que vam començar a fer el tomb quan, en lloc d’anar en con­tra l’adver­sari, vam començar a par­lar a favor nos­tre. I dels que pensa que la recu­lada actual té a veure amb un crei­xent anti­es­pa­nyo­lisme que no ens fa cap falta per saber qui som i què volem.