Tota indiferència és criminal

Setanta dies després de l’atac de Hamas, Gaza és un infern. Fins dimecres, els bombardejos havien matat 18.608 palestins, n’havia ferit 50.594 i centenars de milers havien estat desplaçats a la recerca d’un refugi inexistent. Primer, les Forces de Defensa d’Israel (FDI) comminen la població a desplaçar-se cap al sud per evitar els bombardejos, després bombardegen el sud amb la mateixa intensitat que ho havien fet al nord, sense respectar ni hospitals, ni escoles, ni centres d’acollida de la UNRWA (Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient). La població és empesa cada cop més cap al pas fronterer de Rafah, on gairebé 2 milions de palestins podrien ser forçats a travessar la frontera i endinsar-se al Sinaí. A Cisjordània, els colons fustiguen violentament els palestins que reviuen una situació que recorda la Nakba del 1948. El temor d’Egipte i de Jordània és que tot plegat desemboqui en el desplaçament de milions de palestins i en una neteja ètnica de manual.

Fins al 13 de desembre, les FDI han tingut més d’un centenar de morts i 1.704 ferits, però no han pogut alliberar els hostatges que resten en mans de Hamas (gairebé la meitat van ser intercanviats per presos palestins durant la treva de novembre i alguns han mort amb els bombardeigs). Mentre Hamas difon vídeos on es mostren accions contra tancs i soldats israelians, es multipliquen les veus contra la guerra i la incapacitat per alliberar els ostatges. Algunes són prou punyents per remoure consciències. És el cas de Yossi Klein (Haaretz, 11 de desembre) que recorda que “el món lliga els fets del 7 d’octubre al llarg conflicte amb els palestins..., una història que va començar fa un segle”, però: “Nosaltres, liberals i il·lustrats, hem oblidat l’ocupació i vam ser socis en aquest acte d’oblit.” I així: “El sofriment en general i el sofriment dels nens de Gaza en particular es veu aquí com una minimització dels esdeveniments d’aquell sàbat. L’empatia pel patiment d’un altre es considera una traïció... [I] això permet que un pilot enderroqui edificis sencers juntament amb els seus residents culpables sense el més mínim dolor de consciència.” Tot plegat visualitza el fracàs del govern d’emergència format l’11 d’octubre amb el líder de l’oposició Benny Gantz (Unitat Nacional, centredreta). I, alhora, creix com una bola de neu arreu del món el rebuig a la massacre que Israel està perpetrant a Gaza. Dimarts, la resolució (no vinculant) de l’Assemblea General de l’ONU a favor d’un “alto el foc humanitari immediat” va ser aprovada per 153 vots a favor, 10 en contra (entre els quals Àustria i la República Txeca) i 23 abstencions (Bulgària, Alemanya, Hongria, Itàlia, Lituània, Països Baixos, Romania, Geòrgia, Ucraïna i Eslovàquia). De fet, a Europa, sense negar a Israel el dret d’autodefensa, alguns estats denuncien la desproporció de la resposta, la vulneració dels drets humans i la perpetració de crims de guerra. Hi ha països (Noruega, Bèlgica, Irlanda, Espanya) que reclamen el reconeixement d’un estat palestí. No existeix, però, una posició comuna de la UE, i la mesura més dràstica ha estat imposar sancions als colons i a Hamas.

La posició de Joe Biden li pot passar factura en les presidencials de novembre del 2024, atès el pes electoral del vot musulmà. El 2020, va renovar el seu suport incondicional a Israel, alhora que prometia més controls en la venda d’armes i posar els drets humans al centre de la seva política exterior, la qual cosa s’avé malament amb el subministrament de 15.000 bombes i 14.000 projectils de tancs a Israel des del 7 d’octubre. Com recollien Ziauddin Sardar i Merryl Wyn Davis a la pregunta “per què la gent odia Amèrica?” (2002) la resposta d’un exoficial nord-americà és clara, “perquè els míssils que els maten són nostres”, com també ho era el que va posar fi a la vida de cent civils palestins en una caserna de les Nacions Unides al Líban el 18 d’abril del 1996 (Robert Fisk, La Gran Guerra per la Civilització, 2006). Però aquest cop, la reacció internacional es decanta de forma clara i contundent en contra d’Israel, i Biden, en una posició incòmoda, li adverteix que es troba cada cop més aïllat, demana contenció a Benjamin Netanyahu i insisteix a trobar una solució al conflicte basada en el principi dels dos estats.

En definitiva, ningú pot restar indiferent a la gravetat del que passa a Gaza, perquè la indolència i la inacció internacional farien bona la reflexió d’Albert Camus a La pesta quan diu que la indiferència és criminal. És obvi que cada cop més països qüestionen l’ordre liberal i el lideratge d’Occident –en una altra hora referència dels valors democràtics i les llibertats–, que usa una doble vara per mesurar els conflictes –Ucraïna/Palestina, desplaçats europeus/d’altres procedències– segons els seus interessos o prejudicis ideològics o culturals i no en funció de l’equitat, la justícia i els drets humans.