El dossier

La fi de la postmodernitat?

El discurs polític es fa cada vegada més conservador i se centra en la seguretat en detriment de les llibertats

A començament de segle, Robert Coo­per (2000 i 2003) defi­nia l’estat post­mo­dern com aquell que solu­ci­ona els con­flic­tes mit­jançant la política, men­tre que l’estat modern és el que ho fa a través de l’ús de la força. L’exem­ple de post­mo­der­ni­tat és el procés de cons­trucció de la Unió Euro­pea (UE), que es basa en el con­sens, que exi­geix cessió de sobi­ra­nia per tal d’arri­bar a acords.

La cessió de sobi­ra­nia es tra­du­eix en la des­a­pa­rició de les fron­te­res (acords de Schen­gen i lliure cir­cu­lació de les per­so­nes), en l’adopció d’una moneda única (l’euro) i en l’apli­cació de polítiques solidàries (els fons euro­peus, fruit de la recap­tació d’impos­tos, ser­vei­xen per desen­vo­lu­par les eco­no­mies menys avançades).

Per con­tra, els estats moderns viuen en el con­ven­ci­ment (Robert Kagan, 2003) que vivim en un món hob­besià ama­rat per una violència cega a la qual només pot fer front un nou Levi­a­tan. Després de l’11-S del 2001, els neo­cons deci­dei­xen que aquest Levi­a­tan només pot ser els Estats Units, que, com a nova Roma, vol eri­gir un imperi per garan­tir la segu­re­tat. I, tan­ma­teix, des d’Europa estant, cre­iem que el futur depèn ine­xo­ra­ble­ment de la post­mo­der­ni­tat i, entre el 2004 i el 2007, la UE passa de 15 a 27 països i encara el 2013 a 28.

DES­PLAÇATS I REFU­GI­ATS

Però la il·lusió d’una post­mo­der­ni­tat pacífica i solidària no ha pogut vèncer l’acció com­bi­nada de la guerra i l’ocu­pació il·legal de l’Iraq, dels atemp­tats d’Al-Qaida i Estat Islàmic i, sobre­tot, de la crisi econòmica de 2007-2014 i les polítiques aus­te­ri­ci­des de Brus­sel·les, dels can­vis geo­polítics a escala mun­dial que com­por­ten una reac­ti­vació de la pugna per l’hege­mo­nia entre velles (Estats Units, Rússia) i noves potències (Xina) en detri­ment del pes polític i la capa­ci­tat de lide­ratge d’Europa i de les con­seqüències de la guerra de Síria i la pro­li­fe­ració d’estats fallits (Líbia, Somàlia, Iemen...) que han pro­vo­cat un nom­bre de des­plaçats (65,8 mili­ons a finals del 2017) i de refu­gi­ats (25,4 mili­ons) com no s’havia cone­gut mai abans.

Segons l’Agència de les Naci­ons Uni­des per als Refu­gi­ats (ACNUR), el 68% dels refu­gi­ats pro­ve­nen de cinc països: Síria, 6,3 mili­ons; l’Afga­nis­tan, 2,6; el Sudan del Sud, 2,4; Myan­mar, 1,2, i Somàlia, prop d’1 milió. Són països en guerra o amb pràcti­ques de neteja ètnica com suc­ce­eix amb els rohingyes i altres mino­ries a Myan­mar. Els prin­ci­pals països d’aco­llida són gai­rebé sem­pre països en vies de desen­vo­lu­pa­ment. Així, a finals del 2017, els prin­ci­pals recep­tors eren Tur­quia, que acull 3,5 mili­ons de refu­gi­ats; el Pakis­tan i Uganda, 1,4 cada un; el Líban, l’Iran i Ale­ma­nya (l’únic país euro­peu que figura entre els pri­mers països d’asil), 1 milió. En alguns casos la situ­ació ha esde­vin­gut insu­por­ta­ble: el Líban té 1 refu­giat per cada 6 habi­tants (1 per cada 4 amb els refu­gi­ats pales­tins); Jordània, 1 per cada 14 (i 1 per cada 3 amb els pales­tins), i Tur­quia, 1 per cada 23.

En els dar­rers anys, les soci­e­tats euro­pees, cas­ti­ga­des per la crisi i pels atemp­tats ter­ro­ris­tes, con­tra­ri­a­des amb una burocràcia comu­nitària ine­ficaç i insen­si­ble davant dels estralls de la crisi sobre els sec­tors més febles i enve­ri­na­des per un popu­lisme opor­tu­nista que mag­ni­fica, exa­gera i cri­mi­na­litza l’arri­bada de refu­gi­ats, han cone­gut una deriva cap a posi­ci­ons xenòfobes, sobre­tot isla­mofòbiques (el 2016, el 72% dels hon­ga­re­sos tenia una visió nega­tiva dels musul­mans; el 69% dels ita­li­ans; un 66% dels polo­ne­sos; un 50% dels espa­nyols; un 35% dels suecs; un 29% dels fran­ce­sos i dels ale­manys, i un 28% dels britànics), sense que es per­cebi una reacció a favor de la idea d’Europa i dels valors que enal­tia Coo­per i que defen­sa­ven una majo­ria de polítics que es decla­ra­ven pro­fun­da­ment euro­peis­tes.

Per con­tra, l’euro­es­cep­ti­cisme, o direc­ta­ment l’anti­eu­ro­pe­isme, ha gua­nyat ter­reny i l’extrema dreta és cada vegada més pre­sent al Par­la­ment Euro­peu i en els par­la­ments naci­o­nals, des de Finlàndia, Suècia, Ale­ma­nya, França, Itàlia, Holanda i Grècia fins a aquells països (Àustria, Polònia i Hon­gria) on ha arros­se­gat el dis­curs i les polítiques dels par­tits tra­di­ci­o­nals i dels governs.

Aquest efecte d’arros­se­ga­ment afecta el cen­tre­dreta i també el cen­tre­es­querra, de tal manera que el dis­curs polític es fa cada vegada més con­ser­va­dor i se cen­tra en la segu­re­tat en detri­ment de les lli­ber­tats, i en el tan­ca­ment de fron­te­res i el rebuig dels refu­gi­ats i dels immi­grants. En el cas de l’Estat, l’espai del popu­lisme supre­ma­cista [espa­nyol] d’extrema dreta està ben cobert per Cs i pels sec­tors més radi­cals del PP. I, tan­ma­teix, a pesar del Bre­xit, no hi ha futur fora d’Europa, d’una Europa social, aco­lli­dora i post­mo­derna.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor