Emili Blanch i Roig
“A la frontera de Portbou, després de llargues hores d’espera, parant la pluja a peu dret en plena nit, finalment poguérem passar la ratlla en companyia del comissari del govern de la Generalitat Josep Mascort, però els guardes francesos només permeteren que seguís endavant el comissari, que tenia passaport diplomàtic, i a mi en feren tornar enrere; després de pensar-ho un moment, em vaig llançar ràpidament carretera avall en direcció a Cervera, exposant-me als trets dels soldats colonials senegalesos que, amb l’ajut de potents reflectors, ens impedien el pas als fugitius. Em cridaren que em parés i tornés enrere, però, sense fer-ne cas, corrent adelerat, vaig atènyer, indemne, un revolt de la carretera protegit per uns marges que interceptaven la llum dels reflectors.
Arribat a la població de Cervera i no trobant ànima vivent a qui preguntar en aquella hora de la nit, seguint les vies del ferrocarril vaig arribar a l’àrea de l’estació i, saltant per sobre d’una paret de tanca, m’hi vaig introduir; finalment un treballador dels ferrocarrils francesos em va acompanyar fins a un tren que, segons em va dir, estava format per sortir la matinada següent cap a Perpinyà i, molt amablement, em va invitar a pujar-hi. Aquell ditxós tren estava preparat, precisament, per acollir personalitats i altra gent molt compromesa, a fi de salvar-los de la incivil i cruel repressió franquista i era ja ocupat per un gran nombre de persones assegudes en bancs de fusta, enmig d’una fosca gairebé total que, de moment, no permetia reconèixer ningú. Un senyor, que al llarg de la conversa vaig saber que era l’excels poeta Antonio Machado, em va fer lloc entre ell i la seva senyora mare, honor que he recordat tot el llarg de la meva vida.
El matí del nou dia em va portar a fer també la coneixença personal de Carles Riba, gran poeta, crític i assagista, de qui he estat sempre un admirador entusiasta, i que en aquella circumstància, desposseït de moneda que tingués algun valor, em va pagar el passatge fins a Perpinyà, que costava set francs. No cal dir el meu agraïment. A Perpinyà, la meva inoblidable esposa, que havia estat autoritzada a entrar a França dos dies abans, ja m’esperava. Així va començar el nostre exili de tres anys, a la capital del Rosselló, primer, i després a la ciutat universitària de Montpeller, que el govern de la Generalitat ja havia previst per acollir als expatriats més compromesos, i que després es perllongaria set anys més a Mèxic.
Uns dies abans, a la ciutat de Figueres, invadida per la multitud de gent que fugia de les massacres franquistes, havia intentat, apassionadament, convèncer l’insigne ciutadà i notable escriptor Carles Rahola i Llorens, gran amic i company en el servei del govern de la Generalitat que es decidís d’una vegada a unir-se amb nosaltres en el camí de l’exili. Malauradament, vaig fracassar en l’intent, i l’admirat amic fou iniquament afusellat a la ciutat de Girona pocs dies després d’haver-hi tornat.”
