Rosa Laviña Carreras

“Ens vam estar a Brûlon (depar­ta­ment de Sarthe, regió de País del Loira) durant nou mesos; no s’hi estava pas mala­ment, la veri­tat. No podíem mar­xar del poble, però podíem bellu­gar-nos. Jo anava cada dia a casa d’aquesta gent; amb ells, hi tinc més bones rela­ci­ons que amb els de la meva pròpia família. Un bon dia, els gen­dar­mes van tor­nar a venir amb els cami­ons. Van reu­nir la majo­ria dels qui esta­ven col·locats per aquells poblets i ens van por­tar a l’estació, on ja hi havia un com­boi, per por­tar-nos no sabíem pas a on. Vam estar dos dies dins el tren, i va donar la casu­a­li­tat que, durant el viatge, un grup de dones, en un altre vagó, seguia el tra­jecte amb un mapa; van des­co­brir que anàvem cap al sud, cap a Espa­nya. Van pas­sar per tots els vagons per avi­sar-nos, expli­cant-nos que uns dies abans, un com­boi com aquell es diri­gia al País Basc i cap a Espa­nya, sense dema­nar res a ningú. Ens van dir que pre­paréssim les male­tes, els paquets, i que quan el tren s’aturés, ho havíem de llançar tot per la fines­tra i bai­xar del tren. Tot­hom hi estava d’acord. Però, no sé per quina raó, en un túnel, en plena nit, va sonar l’alarma. Vam llançar les coses per la fines­tra. És impos­si­ble ima­gi­nar-se, sense haver-ho vis­cut, l’enre­nou que es va for­mar i el pànic que es va empa­rar de tots nosal­tres... Els maqui­nis­tes es tor­na­ven bojos, cri­da­ven que si venia un tren corríem el risc de morir allà mateix, que seria un car­natge. Van dir a les dones que havien orga­nit­zat tot allò que fes­sin pujar tot­hom al tren, pro­me­tent-nos que al matí ens atu­raríem i ens dirien on ens por­ta­ven. Tot­hom va tor­nar al tren i, quan va des­pun­tar el dia, érem a l’estació de Per­pinyà; les pors que teníem no eren pas en va, i si no haguéssim reac­ci­o­nat ens hauríem tro­bat a Espa­nya. Els gen­dar­mes van pas­sar per tots els vagons per dir-nos que les que no vol­gues­sin tor­nar a Espa­nya ani­rien a un camp de con­cen­tració. Vaig par­lar amb la mare. Li vaig dir que si volia podia tor­nar a Espa­nya amb la Pilar, però que jo no hi tor­na­ria men­tre hi hagués en Franco. Em va dir que no tor­na­ria sense mi, i vam aban­do­nar el tren totes tres. Pri­mer, ens van por­tar a unes qua­dres per cavalls de cur­ses (Camp dels Haras); no hi havia llits i durant quinze dies, sense des­pu­llar-nos, vam dor­mir a terra, sobre la palla, sense llençols. Alguns nadons van morir per manca d’ali­ments. Una infer­mera ens va dir: “La llet bona és per als nens fran­ce­sos”; nosal­tres només teníem dret a pren­dre aigua colo­rada amb una mica de llet. Al cap de quinze dies ens van ficar en uns cami­ons; hi havia uns quants refu­gi­ats espa­nyols que venien del camp i ens van aju­dar amb l’equi­patge. Quan vam bai­xar, me’n recordo, començava a fer-se fosc, el noi que va aga­far la meva maleta, a les fos­ques –no el sabria pas reconèixer– em va dir: “Ánimo, compañera, den­tro de tres meses esta­re­mos en casa.” Tres mesos més tard, seguíem allà mateix,. Érem al camp d’Arge­lers.

Ens van dir que ens ins­tal·léssim on volguéssim; hi havia bar­ra­ques. Almenys, nosal­tres estàvem a recer. Els pri­mers refu­gi­ats dels camps, uns mesos abans, van haver de dor­mir al ras. Vam triar una bar­raca sense sòl. A Brûlon dormíem sobre el sòl i ens pensàvem que la sorra seria més... con­for­ta­ble. L’endemà vam bus­car una bar­raca amb sòl, la sorra era massa humida. Tots ple­gats devíem ser uns qua­ranta, entre dones i nens. Ens coneixíem una mica. A la bar­raca ens vam ins­tal·lar, sense màrfega, amb una manta de l’exèrcit per per­sona. Ens hi vam que­dar tot un any i com que a l’hivern feia molt fred, ens posàvem de tres en tres, ben jun­tets, i així teníem tres man­tes. Érem joves, ho vam supor­tar; però per a la gent gran va ser molt dur. El men­jar era dolent i no podíem sor­tir del camp.”