L’intèrpret

El testimoni acusat és aquell que està citat en qualitat de testimoni i, per tant, amb obligació de dir la veritat, però al mateix temps es troba investigat o acusat en un altre judici que tracta sobre els mateixos fets o hi tennen relació. Cal llavors fer compatible les obligacions que té tot testimoni amb els drets que té tot investigat o acusat. Curiosament, la llei no regula expressament la figura del testimoni acusat i, per tant, ens hem de basar en la praxis judicial (el que anomenem doctrina jurisprudencial).

La falta de regulació s’explica perquè no és aconsellable separar en diferents procediments l’enjudiciament d’uns mateixos fets per molts implicats que hi hagi. En el nostre cas, però, s’ha trencat aquest principi, i tenim el jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, l’Audiencia Nacional i el TSJC amb causes obertes pels mateixos delictes, contra funcionaris i particulars i, per relació, diversos jutjats de Catalunya que investiguen les actuacions policials de l’1-O contra els agents de la Guàrdia Civil i la Policía Nacional.

Això va fer que el Tribunal, a petició de les defenses, establís que les declaracions policials i judicials fetes en aquestes causes només servirien com a prova si els seus autors declaraven també davant el TS. És per això que molts testimonis acusats han optat per acollir-se al dret a no declarar, de manera que les acusacions –malgrat els intents– no poden preguntar a altres testimonis sobre el que van dir els testimonis acusats davant la Guàrdia Civil, davant la jutgessa Lamela o el jutge Llarena, i el fiscal hagi acabat demanant que s’obri causa per fals testimoni. La fiscalia ha caigut en el seu propi parany.

La petició d’obrir causa per fals testimoni contra Jaume Mestre, exresponsable de Difusió de la Generalitat, perquè la seva versió no coincidia amb el que havia declarat la senyora Núria Oriach, presidenta en funcions de la CCMA, davant la policia, el jutge Llarena i el jutge del 13, sobre si li havia encarregat la campanya del referèndum, no té cap recorregut ni en el fons ni en la forma, atenent que la senyora Oriach s’havia acollit davant el Tribunal Suprem al dret a no declarar.

La petició de sol·licitar una causa per fals testimoni cal fer-la en l’informe final del judici, una vegada s’ha practicat tota la prova –com va recordar Marchena al fiscal–, no quan acaba de declarar i resten testimonis pendents –cal evitar advertiments de represàlies–, i és en sentència quan el tribunal pren les decisions oportunes. Les defenses es van queixar i l’escenificació del fiscal es va acabar.

I pel que fa al fons, cal recordar que el fals testimoni el comet qui falta a la veritat o “sense faltar substancialment a la veritat, l’altera amb reticències, inexactituds o silenciant fets o dades rellevants que li són conegudes”. Han de ser dades rellevants que el testimoni ha de conèixer per la seva activitat o perquè va presenciar els fets: no pel que diuen els altres que va fer o veure, i menys encara si la declaració contradictòria no té cap validesa com a prova, com ja hem explicat.

Si sentim l’expressió “malversació de fons” tothom pensa en el polític o funcionari que posa mà a la caixa en benefici propi o d’altri, però aquesta no és la malversació que s’està jutjant.

Com a conseqüència del judici del 9-N, en què el delicte de malversació va decaure en fase d’instrucció perquè ningú havia posat mà a la caixa, l’Estat espanyol va reformar el Codi Penal el 2015 i va crear un nou delicte de malversació. Un nou supòsit que es comet quan el polític o funcionari s’excedeix en l’exercici de les seves funcions causant un perjudici al patrimoni públic. És a dir, desviar diners públics cap a finalitats diferents o il·legals que seran delictives si malmeten els diners dels ciutadans. Aquesta és la malversació de què s’acusa –a més de desobediència– els tres consellers que no estan empresonats. I per fer-ho, les acusacions es basen en l’acord que tot el govern va prendre el dia 7 de setembre del 2017, fent-se responsables solidaris de les despeses del referèndum. Per tant, serà cabdal que el tribunal sentenciï si aquest acord polític té transcendència administrativa i si tothom hauria de respondre de la mateixa manera, al marge del que hagi fet cada conselleria.

Però hi ha una altra malversació, que és la que s’atribueix als membres del govern acusats de rebel·lió. El delicte de rebel·lió ja inclou la malversació en el mateix delicte, i això comporta més càstig: es dona quan, mentre dura l’aixecament violent i públic, “es distreuen cabals públics de la seva legítima inversió” per declarar la independència d’una part del territori. És per això que per parlar d’aquesta malversació és indispensable que el tribunal fixi en sentència la data en què va començar la pretesa rebel·lió –per situar les campanyes Let Catalans Vote, Registre de Catalans a l’Exterior, Pacte Nacional pel Referèndum, etc.–, digui si s’han fet despeses, si són il·legítimes i si van servir per declarar la independència. Per això són tan enrevessats els interrogatoris sobre la malversació, i per això el Tribunal Schleswig-Holstein va demanar tants aclariments al Jutge Llarena.