El botó de Marchena

La setmana ha estat una mica atípica des del moment en què les sessions del judici s’han d’adaptar a les necessitats de compatibilitzar les funcions com a jutges i membres de la Junta Electoral Central de dos dels membres del tribunal, com si això fos compatible, a causa de la pèrdua de la imparcialitat subjectiva que comporta. No obstant això, el més rellevant de la setmana ha estat, d’una banda, la manera com el jutge Marchena està dirigint el judici i, de l’altra, el tracte que s’està donant als testimonis que no es dobleguen als designis de la fiscalia.

Marchena no ha perdut l’ocasió de deixar clar que el judici no anirà cap a on hi hagi la veritat, sinó cap a on ell ha determinat que es troba i, per a això, disposa d’allò de què tant presumeix: el botó nuclear de la sala segona. Aquesta setmana ha quedat –encara més– en evidència, especialment quan va intervenir per auxiliar la fiscalia durant les declaracions de Jaume Mestre i Josep Lluís Trapero.

No hi ha cap dubte que el president del Tribunal té, entre les seves diverses potestats, la de dirigir el debat en el judici, però aquest poder s’ha d’exercitar, sempre, tenint en compte un principi de major envergadura i al qual tot acusat té dret: la imparcialitat. Fa setmanes que veiem com els testimonis, especialment els “polítics”, no recorden coses, eludeixen donar respostes directes i, no obstant això, a cap d’ells els han llegit els articles 458 i 460 del Codi Penal, els del fals testimoni; en canvi, a Jaume Mestre sí que els hi havien de llegir, segons Marchena.

Mestre no estava declarant el que volia la fiscalia, però al començament de la seva declaració ja se li havien llegit les “generals de la llei”, entre les quals s’inclou l’advertència que no dir la veritat pot constituir un delicte de fals testimoni. Aleshores, per què se li va tornar a indicar aquesta possibilitat i, no només això, per què se li van llegir els dos articles? La resposta podria ser molt senzilla, però no vull pensar que s’estava intentant condicionar-lo perquè declarés en un sentit diferent a com ho estava fent... L’única dada que tenim és que el fiscal pensava que estava mentint, i Marchena, per tal d’auxiliar-lo, es va exposar que tots penséssim que opinava el mateix, la qual cosa seria un “prejudici”.

Ara bé, la incessant activitat de Marchena, ara obertament al rescat de les acusacions, no es va limitar a explicar a Mestre el que diu o deixa de dir el Codi Penal, també va intervenir, forçat per les circumstàncies, en la declaració d’un dels testimonis més complexos que han passat fins ara pel judici: el de Trapero.

El major dels Mossos no hauria d’haver estat admès com a testimoni perquè està sent acusat, pels mateixos fets, en un altre judici, però ja que hi era havia de semblar que es respectaven els seus drets fonamentals. Poques vegades, més aviat cap, he vist un fiscal dir a la sala que alguna cosa del que està declarant un testimoni “és mentida”, com va ocórrer durant la declaració de Trapero... i tot plegat a la vista de l’àrbitre imparcial.

En qualsevol cas, passivitats a part, Marchena, com bé reflecteix la premsa estatal, es va permetre salvar el deficient interrogatori de Vox i les limitacions que ell va imposar a les parts en aquest atípic judici, preguntant directament a Trapero sobre allò, rellevant o no, que a les acusacions els havia quedat al pap.

Vox, sumida en la seva incompetència, no va preguntar allò que per a la fiscalia era clau: sobre les reunions del 26 i 28 de setembre del 2017. Com que Marchena ha limitat, més enllà del que és admissible, el dret de les defenses, en una ostentació de coherència tampoc va deixar que la fiscalia preguntés sobre un fet que no havia estat objecte d’interrogatori per l’única part que va proposar Trapero... Ara bé, feta la llei feta la trampa, devia pensar Marchena, i traient-se la toga de jutge per posar-se la d’acusador, va ser ell qui, al final de l’interrogatori, es va llançar i va fer l’esmentada pregunta.

Des que Marchena va descobrir l’article 708 de la llei d’enjudiciament criminal, i en va gestar una sui generis interpretació, tant pot restringir el dret de defensa com perdre la imparcialitat que se suposa a tot bon jutge, i aquesta setmana n’hem vist no un, sinó diversos exemples.

En qualsevol cas, i amb independència del que ha fet Marchena, el cert i la veritat és que en un judici que vulgui ser respectuós amb els drets fonamentals, el testimoni, en condició mixta de testimoni i acusat, no ja de Trapero sinó de qualsevol, s’ha de valorar amb exquisida pulcritud o, fins i tot més, no s’hauria de poder valorar com a prova de càrrec ni de descàrrec perquè aquests testimonis el que estan fent, i ho fan bé, és defensar-se.