El botó de Marchena

La set­mana ha estat una mica atípica des del moment en què les ses­si­ons del judici s’han d’adap­tar a les neces­si­tats de com­pa­ti­bi­lit­zar les fun­ci­ons com a jut­ges i mem­bres de la Junta Elec­to­ral Cen­tral de dos dels mem­bres del tri­bu­nal, com si això fos com­pa­ti­ble, a causa de la pèrdua de la impar­ci­a­li­tat sub­jec­tiva que com­porta. No obs­tant això, el més relle­vant de la set­mana ha estat, d’una banda, la manera com el jutge Marc­hena està diri­gint el judici i, de l’altra, el tracte que s’està donant als tes­ti­mo­nis que no es doble­guen als desig­nis de la fis­ca­lia.

Marc­hena no ha per­dut l’ocasió de dei­xar clar que el judici no anirà cap a on hi hagi la veri­tat, sinó cap a on ell ha deter­mi­nat que es troba i, per a això, dis­posa d’allò de què tant pre­su­meix: el botó nuclear de la sala segona. Aquesta set­mana ha que­dat –encara més– en evidència, espe­ci­al­ment quan va inter­ve­nir per auxi­liar la fis­ca­lia durant les decla­ra­ci­ons de Jaume Mes­tre i Josep Lluís Tra­pero.

No hi ha cap dubte que el pre­si­dent del Tri­bu­nal té, entre les seves diver­ses potes­tats, la de diri­gir el debat en el judici, però aquest poder s’ha d’exer­ci­tar, sem­pre, tenint en compte un prin­cipi de major enver­ga­dura i al qual tot acu­sat té dret: la impar­ci­a­li­tat. Fa set­ma­nes que veiem com els tes­ti­mo­nis, espe­ci­al­ment els “polítics”, no recor­den coses, elu­dei­xen donar res­pos­tes direc­tes i, no obs­tant això, a cap d’ells els han lle­git els arti­cles 458 i 460 del Codi Penal, els del fals tes­ti­moni; en canvi, a Jaume Mes­tre sí que els hi havien de lle­gir, segons Marc­hena.

Mes­tre no estava decla­rant el que volia la fis­ca­lia, però al començament de la seva decla­ració ja se li havien lle­git les “gene­rals de la llei”, entre les quals s’inclou l’advertència que no dir la veri­tat pot cons­ti­tuir un delicte de fals tes­ti­moni. Ales­ho­res, per què se li va tor­nar a indi­car aquesta pos­si­bi­li­tat i, no només això, per què se li van lle­gir els dos arti­cles? La res­posta podria ser molt sen­zi­lla, però no vull pen­sar que s’estava inten­tant con­di­ci­o­nar-lo perquè declarés en un sen­tit dife­rent a com ho estava fent... L’única dada que tenim és que el fis­cal pen­sava que estava men­tint, i Marc­hena, per tal d’auxi­liar-lo, es va expo­sar que tots penséssim que opi­nava el mateix, la qual cosa seria un “pre­ju­dici”.

Ara bé, la inces­sant acti­vi­tat de Marc­hena, ara ober­ta­ment al res­cat de les acu­sa­ci­ons, no es va limi­tar a expli­car a Mes­tre el que diu o deixa de dir el Codi Penal, també va inter­ve­nir, forçat per les cir­cumstàncies, en la decla­ració d’un dels tes­ti­mo­nis més com­ple­xos que han pas­sat fins ara pel judici: el de Tra­pero.

El major dels Mos­sos no hau­ria d’haver estat admès com a tes­ti­moni perquè està sent acu­sat, pels matei­xos fets, en un altre judici, però ja que hi era havia de sem­blar que es res­pec­ta­ven els seus drets fona­men­tals. Poques vega­des, més aviat cap, he vist un fis­cal dir a la sala que alguna cosa del que està decla­rant un tes­ti­moni “és men­tida”, com va ocórrer durant la decla­ració de Tra­pero... i tot ple­gat a la vista de l’àrbi­tre impar­cial.

En qual­se­vol cas, pas­si­vi­tats a part, Marc­hena, com bé reflec­teix la premsa esta­tal, es va per­me­tre sal­var el defi­ci­ent inter­ro­ga­tori de Vox i les limi­ta­ci­ons que ell va impo­sar a les parts en aquest atípic judici, pre­gun­tant direc­ta­ment a Tra­pero sobre allò, relle­vant o no, que a les acu­sa­ci­ons els havia que­dat al pap.

Vox, sumida en la seva incom­petència, no va pre­gun­tar allò que per a la fis­ca­lia era clau: sobre les reu­ni­ons del 26 i 28 de setem­bre del 2017. Com que Marc­hena ha limi­tat, més enllà del que és admis­si­ble, el dret de les defen­ses, en una osten­tació de coherència tam­poc va dei­xar que la fis­ca­lia pre­guntés sobre un fet que no havia estat objecte d’inter­ro­ga­tori per l’única part que va pro­po­sar Tra­pero... Ara bé, feta la llei feta la trampa, devia pen­sar Marc­hena, i tra­ient-se la toga de jutge per posar-se la d’acu­sa­dor, va ser ell qui, al final de l’inter­ro­ga­tori, es va llançar i va fer l’esmen­tada pre­gunta.

Des que Marc­hena va des­co­brir l’arti­cle 708 de la llei d’enju­di­ci­a­ment cri­mi­nal, i en va ges­tar una sui gene­ris inter­pre­tació, tant pot res­trin­gir el dret de defensa com per­dre la impar­ci­a­li­tat que se suposa a tot bon jutge, i aquesta set­mana n’hem vist no un, sinó diver­sos exem­ples.

En qual­se­vol cas, i amb inde­pendència del que ha fet Marc­hena, el cert i la veri­tat és que en un judici que vul­gui ser res­pectuós amb els drets fona­men­tals, el tes­ti­moni, en con­dició mixta de tes­ti­moni i acu­sat, no ja de Tra­pero sinó de qual­se­vol, s’ha de valo­rar amb exqui­sida pul­cri­tud o, fins i tot més, no s’hau­ria de poder valo­rar com a prova de càrrec ni de descàrrec perquè aquests tes­ti­mo­nis el que estan fent, i ho fan bé, és defen­sar-se.