“La diversitat fa gran Catalunya, en forma part”

Tinc la gran opor­tu­ni­tat de tre­ba­llar per can­viar les coses, per demos­trar que la política no és només d’uns quants i per a uns quants, hi pot tenir cabuda tot­hom i s’hi pot acon­se­guir més equi­li­bri social. La diver­si­tat forma part de Cata­lu­nya i la fa gran, però encara hi ha gent que no ho entén.

Em va fer deci­dir el meu fill quan, men­tre miràvem un debat al Par­la­ment per la tele­visió, em va pre­gun­tar qui era aque­lla gent. Jo li vaig res­pon­dre que eren per­so­nes que ens repre­sen­ta­ven a tots els ciu­ta­dans i em va dir que no, que allà no hi havia ningú que fos com la seva mare. Vaig creure que podia repre­sen­tar aque­lla diferència.

No, amb cap dels dipu­tats i dipu­ta­des, sigui quina sigui la seva ide­o­lo­gia, i tam­poc he tin­gut la sen­sació que se’m menys­tingués pel meu aspecte. És cert, però, que al prin­cipi de la legis­la­tura es va par­lar bas­tant del meu vel, però va aca­bar sent una anècdota, tot i que vaig apro­fi­tar cada entre­vista per fer peda­go­gia i dema­nar als peri­o­dis­tes que em pre­gun­tes­sin per l’evo­lució de les meves res­pon­sa­bi­li­tats, igual que a la resta de mem­bres de la cam­bra.

La gent és molt valenta dar­rere l’ano­ni­mat. Sí que he rebut alguns comen­ta­ris fora de lloc, però els mínims. En canvi en els actes pre­sen­ci­als he rebut sem­pre molt d’escalf.

Sí, però també és cert que molts d’ells, com deia el meu pare, no volen pro­ble­mes i callen davant la dis­cri­mi­nació perquè con­si­de­ren que encara que par­lin no se’ls escol­tarà. La pri­mera vegada que em van agre­dir a l’ins­ti­tut vaig callar, perquè tenia pànic que la meva mare em pro­hibís tor­nar al cen­tre. Em vaig ren­tar la cara, em vaig aixe­car i vaig con­ver­tir el seu odi en el meu com­bus­ti­ble per con­ti­nuar. La for­mació és la nos­tra arma de defensa i pros­pe­ri­tat.

Molt, i anem pel bon camí. No el farem des­a­parèixer, però hem d’acon­se­guir fer-lo petit i resi­dual.