Racisme, a tocar

ELS JOVES PAR­LEN

Ens tro­bem amb un grup de joves d’entre 21 i 24 anys lli­gats a l’asso­ci­ació juve­nil La Rot­llana, de Bada­lona. Van néixer al Mar­roc, la República Domi­ni­cana, l’Equa­dor, Gàmbia i el Pakis­tan, però tres d’ells, el mar­roquí Yous­sef, l’equa­to­ri­ana Melenny i el pakis­tanès Soli­man van tre­pit­jar ter­ri­tori espa­nyol sent ben petits i fa entre sis i 21 anys que són a Cata­lu­nya, depe­nent de cada cas. La domi­ni­cana Jeanny fa només uns mesos que va ater­rar a La Rot­llana, dins un pro­jecte de volun­ta­riat. El jove gambià és en Lamin, de 22 anys. Després de fer en pas­tera el recor­re­gut Líbia-Itàlia-Estat espa­nyol, ha acon­se­guit el refugi per­se­guit a l’enti­tat bada­lo­nina. És el més reser­vat del grup. S’expressa en anglès. Comença a enten­dre el cas­tellà però no el parla amb fluïdesa. El micro­ra­cisme, si és que a aquest llast se’l pot qua­li­fi­car per graus, està inte­grat en el dia a dia d’aquest jovent. Trenca el gel en Yous­seff: “Ja a l’escola, a segon de primària (7-8 anys) algú em deia «moro», sobre­tot perquè quan jo era petit els immi­grants érem mino­ria a l’aula.” Ara estu­dia edu­cació social a la UB. Asse­gura que al llarg de la seva vida d’estu­di­ant ha topat amb més acti­tuds lamen­ta­bles per part del pro­fes­so­rat que no pas de la resta d’estu­di­ants. Ell té la pell clara. Això, més domi­nar els idi­o­mes ofi­ci­als d’aquí, li ha estal­viat algun dis­gust. El seu pare, en canvi, té els trets més defi­nits, un fet que li ha fet tas­tar el gust del rebuig en més d’una ocasió. També explica com amics seus, els que estan acos­tu­mats a ser defi­nits com el “típic mar­roquí”, com si en aquest país de l’Àfrica existís un únic patró, “estan acos­tu­mats al fet que els atu­rin al metro pen­sant que s’havien colat, quan havien pagat el seu bit­llet”.

En Soli­man té 21 anys. Si seguim els patrons de com mol­tes per­so­nes ima­gi­nen que són els pakis­ta­ne­sos, ell se’ls salta tots. Des dels 7 anys viu a l’Estat espa­nyol, així que cap fis­sura en el seu accent per­met ende­vi­nar que va néixer a més de 6.000 quilòmetres d’aquí. Ha per­dut el compte de les vega­des que li han dit “com vols que ens cre­iem que ets pakis­tanès, a qui vols enga­nyar?”. “Sabràs tu el que soc”, acos­tuma a res­pon­dre. Eti­que­tar les per­so­nes segons el seu color de pell, la forma del seu nas, la tex­tura dels seus cabells... ja és una pràctica que con­du­eix a crear una divisió que, fàcil­ment, pot dege­ne­rar en rebuig. “Serà que al Pakis­tan o al Mar­roc no hi ha per­so­nes ros­ses amb ulls blaus”, expli­quen.

Una odis­sea que molts conei­xen de pri­mera mà és inten­tar llo­gar un pis. “Els pares van acon­se­guir llo­gar-ne un perquè conei­xien una per­sona pro­pera al pro­pi­e­tari”, relata en Soli­man. Ha patit batu­des poli­ci­als men­tre prac­ti­cava esport al car­rer i sent menor d’edat però té clar que el pro­blema del racisme no afecta només aquell que parla o ves­teix dife­rent de la majo­ria. “Tots por­tem dins un cert rebuig al dife­rent. Jo he sen­tit comen­ta­ris racis­tes a casa i actu­al­ment, per la meva forma de viure, sento més rebuig entre alguns pakis­ta­ne­sos que entre els cata­lans nas­cuts aquí”, subrat­lla. Ell no prac­tica la religió musul­mana i si es demana una cer­vesa en un negoci regen­tat per pakis­ta­ne­sos només fa ser­vir el cas­tellà per evi­tar un cert desaire. En paral·lel, evita algu­nes dis­co­te­ques perquè sap que no pas­sarà de la porta. Explica que una nit, en un local de Mataró, li van pro­hi­bir l’entrada al·legant que la dis­co­teca era per a majors de 22 anys. Aca­ba­ven de com­pro­var que ell en tenia 21. Pas bar­rat.

La Jeanny i la Melenny pro­ve­nen de països ame­ri­cans de parla cas­te­llana però els seus trets físics són força dife­rents. Les dues com­par­tei­xen la impressió que el racisme s’acar­nissa espe­ci­al­ment amb els nois i per aquest motiu decla­ren que, a grans trets, s’han sen­tit molt ben accep­ta­des. També hi ha aju­dat que el seu punt de par­tida sigui la llen­gua cas­te­llana. La Jeanny no s’ha sen­tit rebut­jada però per­cep que a Cata­lu­nya la con­vivència és més aspra que a la República Domi­ni­cana: “Allà con­vi­vim mol­tes cul­tu­res dife­rents i hi estem més acos­tu­mats.”

En Lamin és el cinquè jove del grup. Va arri­bar a Bada­lona després d’una llarga tra­ves­sia en pas­tera que mol­tes per­so­nes en la seva situ­ació no acon­se­guei­xen cul­mi­nar i enter­ren la seva vida en el mar. Se sent afor­tu­nat i no se n’amaga. La seva taula de sal­vació duu el nom de La Rot­llana, que li ha cedit una habi­tació en un pis social que ges­ti­ona. De moment està tenint un procés d’adap­tació força ama­ble però és molt cons­ci­ent que el racisme s’ha apo­de­rat de tota la soci­e­tat: “També hi ha per­so­nes negres que rebut­gen el blanc, el racisme no va només en una direcció.”

Aquest grup de joves no perd l’espe­rança de cons­truir un món millor, on tot­hom tin­gui cabuda. I pen­sen que està a les mans de tot­hom apor­tar el seu gra­net de sorra. Algu­nes recep­tes que van sor­gint: “Per­dre la por de conèixer el dife­rent, trans­me­tre a tots els cer­cles pos­si­bles el valor del res­pecte, cas­ti­gar mit­jançant la llei aquells dis­cur­sos fona­men­tats en l’odi, apos­tar pels actes mul­ti­cul­tu­rals a les esco­les que vagin més enllà de cele­brar el dia del cuscús, fomen­tar allò que ens apropa en lloc d’allò que ens dife­ren­cia...”

Quan la con­versa amb aquest grup de joves ja està avançada irromp una per­sona negra. La Rot­llana és una asso­ci­ació juve­nil però és aixo­pluc de per­so­nes que res­po­nen a altres per­fils. Ell és en Mama­dou. Té 47 anys i és ori­gi­nari de la Costa d’Ivori. La seva història mereix com a mínim ser escol­tada. Comença fort: “Tots som racis­tes però després no tot­hom ho prac­tica al mateix nivell.” Fa 18 anys que viu a Cata­lu­nya. Ha per­dut el compte de les vega­des que l’ha atu­rat la poli­cia. També l’han detin­gut. “Ho han arri­bat a fer per por­tar mate­rial que tot just havia aga­fat d’un con­te­ni­dor, donant per fet que l’havia robat.” S’endú la mà a la but­xaca i mos­tra una clau. És de la nau d’un fer­ro­ve­ller que “con­fia en mi”. Havia tre­ba­llat uns quants anys con­duint un camió però va tenir un acci­dent labo­ral i l’empresa li va girar l’esquena. “Cobrava menys que qual­se­vol espa­nyol per fer la mateixa feina”, lamenta.

Reco­llim també el tes­ti­moni d’un jove negre que viu a l’Alt Maresme. Algu­nes veus ens dema­nen que par­lem d’ells com a “negres, no pas com a per­so­nes de color”. O no és de color qual­se­vol per­sona d’aquest món, al marge de la tona­li­tat de la seva pell? Aquest jove té 19 anys. Quan en tenia 11, recorda, durant un par­tit de fut­bol un pare li va cri­dar: “Corre, mono, corre.” Molts adults el van defen­sar i el par­tit es va atu­rar. Fins i tot els Mos­sos van recri­mi­nar la seva acti­tud a l’agres­sor. De forma habi­tual, pros­se­gueix, veu com al tren o a l’autobús, quan ell s’asseu, és automàtic, la per­sona del cos­tat agafa la bossa de mà i la can­via de cos­tat. Alguns opten direc­ta­ment per man­te­nir-se drets i evi­tar-lo. També l’han fet fora d’un barri de cases luxo­ses men­tre espe­rava uns amics i, ara fa res, en un pàrquing els va atu­rar la poli­cia i els va dema­nar docu­men­tació, els va pre­gun­tar si tenien ante­ce­dents...

Els pre­ju­di­cis no assal­ten només les per­so­nes nou­vin­gu­des. La comu­ni­tat gitana pot escriure enci­clopèdies sen­ce­res sobre el tema. La Manu­ela viu al barri de Sant Roc, a Bada­lona. Pac­tem usar un nom fals perquè des­con­fia de tot­hom. Asse­gura que els seus fills van cada dia a l’escola, tren­cant ja d’entrada el tòpic del gitano absen­tista. Ella viu de la venda ambu­lant i està can­sada, explica, de veure que les senyo­res, quan s’hi acosta, estre­nyen les bos­ses de mà con­tra el pit com si els hi anés la vida. També asse­gura que la imatge actual de la dona gitana no és la d’una per­sona amb davan­tal i saba­ti­lles d’estar per casa cami­nant pel car­rer, com molts encara les dibui­xen. I que hi ha més matri­mo­nis entre paios i gita­nos dels que la gent ima­gina. “Però vèncer els tòpics és duríssim”, admet.

TREN­CAR PRE­JU­DI­CIS

Si hi ha un terme que dar­re­ra­ment ha con­tribuït a estig­ma­tit­zar un col·lec­tiu, aquest és sens dubte el de MENA. Sig­ni­fica, sen­zi­lla­ment, menors estran­gers no acom­pa­nyats però una bona part de la soci­e­tat, també gent de la classe política, s’ha esforçat per vin­cu­lar aquest terme amb delinqüència i pro­ble­mes de con­vivència. La Isa­bel Ribell, veïna de la Gar­riga, té molt clar que els MENA són joves des­em­pa­rats que es juguen la vida per entrar en un ter­ri­tori espa­nyol on ima­gi­nen opor­tu­ni­tats a cada can­to­nada. “La gran majo­ria dels que tenen una opor­tu­ni­tat l’apro­fi­ten. Si quan arri­ben als 18 anys es tro­ben al car­rer i sense cap ajuda ins­ti­tu­ci­o­nal, només els queda la via de delin­quir per sub­sis­tir.” Ara fa nou mesos, la Isa­bel va rebre una tru­cada ines­pe­rada expli­cant-li que l’asso­ci­ació Qua­tre Camins Soli­da­ris de Gra­no­llers bus­cava sos­tre per a alguns joves. Li ofe­rien aco­llir-ne un que tot just havia d’aban­do­nar un cen­tre de menors tute­lat per la Gene­ra­li­tat, on havia tin­gut un com­por­ta­ment “exem­plar”. El seu pri­mer pen­sa­ment, en accep­tar la pro­posta, va ser: “Que no sigui del Mar­roc.” En qüestió d’hores va arri­bar a casa seva en Tarik, un jove mar­roquí de 23 anys que quan va arri­bar a Anda­lu­sia es va fer pas­sar per menor per poder bene­fi­ciar-se d’un sos­tre. La Isa­bel ha anat des­co­brint un jove “honest, sin­cer, tre­ba­lla­dor, amb molt bon cor i les idees molt clares”, però no amaga que els pre­ju­di­cis no es poden fer des­a­parèixer com qui s’espolsa les res­tes del men­jar: “Els pri­mers dies vigi­lava on dei­xava la bossa de mà i em gene­rava recel dei­xar-li les claus de casa.”

En Tarik és ara volun­tari a la cuina de la residència d’avis de la Gar­riga i s’ha inte­grat per­fec­ta­ment al muni­cipi. Se sent “molt afor­tu­nat”, sen­sació que s’accen­tua quan veu com com­pa­tri­o­tes seus dor­men al car­rer i fins i tot per­den la vida pel camí. Ell va viat­jar en pas­tera. Va pas­sar dues nits al mar amb dos pots d’oli­ves com a única vianda. La poli­cia el va dete­nir a alta mar i aquí va començar el seu peri­ple pels cen­tres de menors: Anda­lu­sia, Madrid, Bar­ce­lona... Es va esca­par de Madrid i va arri­bar a Bar­ce­lona, la ciu­tat desit­jada per la passió pel Barça. Ara con­fia que en breu dis­po­sarà d’una habi­tació en un pis social. A la Gar­riga és gai­rebé un veí més però quan s’ha des­plaçat a Bar­ce­lona ha estat atu­rat per la poli­cia en més d’una ocasió. A la Gar­riga la poli­cia local el va atu­rar un cop perquè conduïa un pati­net elèctric. Li van pre­gun­tar fins i tot d’on havia tret la roba que ves­tia aquell dia. “Al meu fill, mai el para­rien per dur un pati­net elèctric”, com­para la Isa­bel.

En Tarik és ara un jove accep­tat i esti­mat en el seu entorn més imme­diat però la Isa­bel va escol­tar una allau de mis­sat­ges nega­tius quan va deci­dir fer el pas: “Molta gent em deia coses com ara «ja saps què estàs fent?» o «no te’n fiïs».” Si la Isa­bel s’hagués escol­tat aques­tes per­so­nes en lloc dels ànims per fer el pas que li van trans­me­tre els seus dos fills, de 20 i 17 anys, en Tarik, ara, pot­ser dor­mi­ria al car­rer o amb una mica de sort hau­ria ocu­pat un pis amb altres joves. Sense feina i amb l’odis­sea que suposa regu­la­rit­zar la situ­ació d’un jove en les seves con­di­ci­ons, pot­ser hau­ria de robar per men­jar. I ja duria a sobre l’eti­queta de delinqüent. De fet, el dia que va aban­do­nar el cen­tre de menors, just abans que apa­regués aquesta família i el res­catés, en Tarik es va veure al car­rer i amb 50 euros a la but­xaca per bus­car-se la vida.

Però a ell el destí li va ser­vir una opor­tu­ni­tat, i bé que l’està espre­ment. Està apre­nent cas­tellà i català i vol volar sol i fer-se un lloc en aquesta terra. La Isa­bel ha estri­pat tots els pre­ju­di­cis, alhora que reclama als gover­nants que vet­llin perquè aquests joves no que­din des­em­pa­rats.