L’any de la pandèmia

El 2020 ha estès pel món una pandèmia que ens ha canviat la vida. En espera d’una vacuna que posi llum al final del túnel, fem balanç del que ha suposat aquesta crisi global que ho ha capgirat tot

POR A UNA TERCERA ONADA

Som de ple en les festes de Nadal, i en l’àmbit sanitari preocupa molt el que pugui passar al gener. Es fia tot a la responsabilitat individual

IRENE CASELLAS

Cinquanta persones anònimes comparteixen en el canal HISTÒRIES DE LA COVID com han viscut la crisi de la covid-19 en aquest any terrible que ho ha trasbalsat tot. Hi podem llegir les vivències de personal sanitari que ha viscut de ple el drama de contagis i morts, però també de professionals de diferents sectors que s’han hagut d’adaptar a una realitat que fa un any ens hauria semblat impossible. Comparteixen neguits, pors, crítiques i també esperances. Emocions i sentiments amb els quals és fàcil identificar-nos o veure-hi el nostre propi reflex. Són històries particulars que ens recorden que el 2020 és un any que per sempre més destacarà en el calendari i en la memòria individual i col·lectiva.

El balanç més trist és el de la pèrdua de vides humanes. El coronavirus ha matat 1,7 milions de persones a tot el món, 16.711 a Catalunya (fins al 23 de desembre). Una llista terrible que no hem de defugir, per molt mal que faci pensar en els drames personals que hi ha al darrere. I mentre plorem els morts i preguem perquè la desitjada vacuna funcioni, ens ve a sobre una crisi econòmica i social que marcarà el rumb del planeta en les pròximes dècades.

Quan el gener d’aquest any van començar a aparèixer notícies sobre un nou coronavirus que estava provocant pneumònies mortals a la ciutat de Wuhan, a la Xina central, ningú en va fer gaire cas. Teníem l’experiència de la SARS, la malaltia respiratòria que també es va originar a Àsia el 2002 per culpa d’un altre coronavirus, i que es va poder contenir després de causar 700 víctimes. El que ningú sospitava és que aquest segon cop, el coronavirus –que com l’anterior ha passat d’animals a humans– seria molt més transmissible i acabaria generant la pitjor pandèmia des de la de la grip espanyola. Al febrer, les alarmes ja s’havien disparat i es prenien mesures dràstiques a la Xina. La mort per culpa del virus de l’oftalmòleg Li Wenliang, que havia advertit de la gravetat de la situació a través de les xarxes socials malgrat la persecució de les autoritats, va fer que mitjans de comunicació estrangers comencessin a posar el focus en la nova malaltia, que ja s’havia anant estenent per diversos països asiàtics i que també havia arribat a Europa. A Catalunya, el primer contagi detectat va arribar el 25 de febrer: una dona italiana resident a Barcelona que havia visitat Milà uns dies abans. En aquells moments, a Itàlia la malaltia s’estava estenent amb moltíssima rapidesa però, tot i això, aquí encara es confiava que es podrien contenir els casos i que no es produiria la temuda transmissió comunitària. Per desgràcia, el coronavirus SARS-CoV-2, que és el nom científic amb què es va batejar, aviat demostraria el poc encert de les autoritats sanitàries quan deien que no calia caure en l’alarmisme. En només quinze dies, la situació ja estava completament descontrolada i els casos es multiplicaven exponencialment. Els drames s’acumulaven: no hi havia prou material sanitari, ni prou personal, ni equipaments per atendre tothom. I el pitjor de tot era la incertesa. Es desconeixia absolutament tot del virus i es va anar aprenent sobre la marxa. Primer, la hidroxicloroquina semblava esperançadora i després ja no ho va ser tant. Primer no calien mascaretes i després es van tornar imprescindibles. Primer havíem de desinfectar tota la compra del supermercat i després va resultar que el contagi per superfícies contaminades no és tan important en comparació amb el que es produeix per la presència del virus en l’aire.

gestionar la incertesa

Es pot arribar a entendre que gestionar allò que no es coneix resulti complicat, però també és evident que ni el govern de l’Estat –amb la lamentable presència de militars i guàrdies civils a les rodes de premsa en els moments més crítics–, ni el govern català –que un cop recuperades les competències també ha vist com la pandèmia se li escapava de les mans– han estat capaços de reaccionar i adaptar-se amb rapidesa a la situació. Entre rebrots, desescalades per trams per intentar salvar sectors econòmics, restriccions a la mobilitat que en ocasions no tenen cap sentit i el malestar creixent entre els sanitaris –que no entenen que se’ls aplaudeixi molt, però se’ls pagui poc– hem avançat en un any funest. Les sis setmanes del confinament més dur van ser una mena d’experiment sociològic en l’àmbit mundial del qual se suposava que havíem de sortir millors com a individus i com a societat. Més conscienciats, per exemple, amb la qüestió ambiental: una pandèmia mundial pot sorgir d’imprevist, però els efectes de l’emergència climàtica sabem de sobra que els patirem i no estem fent res per pal·liar-los. Els del confinament van ser uns bons propòsits que no van superar el relaxament estiuenc, quan la caiguda de contagis va crear una clima de confiança i tothom va agafar el cotxe per anar amunt i avall i aprofitar que a les platges no hi havia turistes. El temut inici de curs va demostrar que la por als contagis a les escoles era infundada i, de moment, gràcies a les mesures de prevenció –mascareta, gel, ventilació i aïllament dels contactes amb casos positius– no sembla que l’activitat lectiva dels més joves afavoreixi més del previst la transmissió del virus. Però si les bones temperatures de l’estiu i les activitats a l’aire lliure van servir de petita treva, l’arribada del fred va tornar a disparar la pandèmia. Noves restriccions, noves reobertures i una frase del secretari de Salut Pública, el doctor Josep Maria Argimon, que és el millor resum de tot plegat: “Si poguéssim pagar els ajuts, no estaríem reobrint.”

Ara som de ple en les festes nadalenques, i en el món sanitari preocupa molt el que pugui passar al gener. Es fia tot a la responsabilitat individual, amb l’esperança que la interacció social d’aquestes dates no provoqui una catàstrofe, una tercera onada que podria ser pitjor que la primera i que la segona. I mentrestant, des de la Gran Bretanya arriben notícies preocupants sobre una nova soca del virus que l’ha fet encara més transmissible. L’anunci de l’inici de la vacunació tampoc no ens permet tirar coets, perquè encara hi ha moltes incògnites sobre com s’administraran i com funcionaran les vacunes i en quin moment, finalment, s’aconseguirà aturar l’expansió del virus. Després de la mortalitat, el pitjor de la pandèmia és la incertesa, la por i el reconeixement de la pròpia fragilitat. Ja ho diu el filòsof eslovè Slavoj Zizek al seu llibre Pandèmia (Anagrama): “Allò realment difícil d’acceptar és el fet que l’epidèmia actual és el resultat de la pura contingència. Som una espècie que no posseeix una importància especial.”