“Tancar-nos amb els avis a la residència va ser tot un encert”

Mic­hael Beren­guer és un dels fisi­o­te­ra­peu­tes que tre­ba­lla al Cen­tre Geriàtric de Lleida. Aquesta residència va ser la pri­mera de l’Estat espa­nyol on una part del per­so­nal va deci­dir con­fi­nar-se amb els seus paci­ents per crear un búnquer con­tra la covid i evi­tar qual­se­vol entrada o sor­tida del maleït virus. En Mic­hael va ser un dels pro­fes­si­o­nals que es va sumar a la ini­ci­a­tiva. Va pas­sar un mes sen­cer entre aque­lles parets, jun­ta­ment amb una vin­tena de pro­fes­si­o­nals més i els noranta resi­dents de l’equi­pa­ment. Ni un sol posi­tiu diagnos­ti­cat. Ni un sol malalt per coro­na­vi­rus. “És el resul­tat de la feina ben feta, atès que des del pri­mer dia s’han pres mol­tes mesu­res que seguei­xen vigents, com la cre­ació de grups bom­bo­lla d’unes quinze per­so­nes, però també vam tenir la sort que es va actuar quan, sense ser-ne cons­ci­ents, no hi havia presència de coro­na­vi­rus a la residència”, explica aquest jove fisi­o­te­ra­peuta. Altres residències s’hi han dei­xat la pell per pro­te­gir els seus paci­ents, però quan es va des­co­brir el perill que s’atan­sava, ja hi havia algun cas a dins, pro­ba­ble­ment introduït invo­luntària­ment per alguna visita. En Mic­hael també pensa que el seu cen­tre es va saber anti­ci­par als fets: “Quan vam sen­tir que el virus ja era a Itàlia, vam començar a res­trin­gir les visi­tes dels fami­li­ars. Uns quants dies abans que el govern espa­nyol decretés el con­fi­na­ment, nosal­tres ja havíem fet aquest pas i ja passàvem les vint-i-qua­tre hores del dia amb els avis i les àvies, sense dei­xar entrar ningú més.”

Avui dia, el Cen­tre Geriàtric de Lleida segueix net de coro­na­vi­rus. Aquesta és la gran recom­pensa al sacri­fici fet pels tre­ba­lla­dors. En Mic­hael ho té molt clar: “Va ser dur, perquè vam estar un mes sense veure la nos­tra gent, però l’esforç ha val­gut molt la pena.” Tor­na­ria a pas­sar per la mateixa experiència? “M’encan­ta­ria pen­sar que no serà neces­sari, però si creguéssim que ens convé per pro­te­gir els resi­dents, no en tin­dria cap dubte i em tor­na­ria a con­fi­nar. Sobre­tot perquè soc jove i és ara quan hem d’estar a l’altura de les cir­cumstàncies.”

Tant en Mic­hael com la resta de pro­fes­si­o­nals que es van con­fi­nar a la residència valo­ren molt les mos­tres d’agraïment rebu­des, tant pels resi­dents com pels seus fami­li­ars. “Són molt recon­for­tants”, des­taca. L’experiència es tra­du­eix en un cúmul d’emo­ci­ons. L’està vivint des de la pri­mera línia de foc, fent cos­tat a les per­so­nes més vul­ne­ra­bles, les que estan al cen­tre de la diana del maleït virus. Una equació que marca per a tota la vida. Això no obs­tant, Beren­guer se sent afor­tu­nat de poder con­tri­buir al benes­tar dels resi­dents, en un moment en què les famílies no poden estar tan a prop com desit­ja­rien. Dels dies del con­fi­na­ment, en guarda molts bons records, mal­grat que la feina va ser molt intensa i no va tenir ni un sol dia de des­cans: “Si habi­tu­al­ment ja som com una gran família, doncs tot­hom es pot fer a la idea del que suposa pas­sar tot el dia ple­gats. Encara ens aga­fem més estima.” El suport, amb la gent gran, va ser mutu. Recorda, per exem­ple: “Quan no tre­ba­llava i cor­ria pel pati per fer una mica d’esport, i els avis i les àvies m’ana­ven comp­tant les vol­tes en veu alta”.

L’experiència vis­cuda no només l’ha apro­pat a la gent gran del cen­tre, sinó que, a més, l’ha aju­dat a empa­tit­zar amb la feina d’altres com­panys. “Soc més cons­ci­ent que mai de la gran tasca que fan els auxi­li­ars d’infer­me­ria. Són abso­lu­ta­ment impres­cin­di­bles”, asse­gura. De fet, durant aquells dies, tot­hom va fer una mica de tot. Si s’havien de ren­tar plats, doncs mans a l’obra. Una feina digna d’aparèixer als manu­als del tre­ball en equip.

Aquest fisi­o­te­ra­peuta també mos­tra la seva soli­da­ri­tat amb altres residències de gent gran que han estat objecte de mol­tes crítiques perquè no van arri­bar a temps per fre­nar el virus i van haver d’aco­mi­a­dar alguns resi­dents que no el van vèncer: “Molta gent s’ha acar­nis­sat amb les residències, obli­dant que dins hi ha les per­so­nes més vul­ne­ra­bles, que s’enco­ma­nen molt ràpida­ment, i que quan es va saber l’existència del coro­na­vi­rus ja el tenien a dins i això va difi­cul­tar l’actu­ació.”I és que, mal­grat que qual­se­vol pro­fes­si­o­nal que tre­ba­lla a prop de la gent d’edat avançada és cons­ci­ent que s’haurà d’enfron­tar a mol­tes morts, Beren­guer sosté: “T’acos­tu­mes a ges­ti­o­nar-ho però sem­pre és dur.”