La batalla del suplicatori
Puigdemont, Comín i Ponsatí han iniciat al Parlament Europeu la batalla del suplicatori. Un judici al judici del procés per posar en evidència la persecució de l’independentisme
EL SEGÜENT PAS
“Si el Parlament avala el suplicatori, i abans que es pronunciï la justícia belga, s’obrirà la via del Tribunal de la Unió Europea”UN AFER EUROPEU
“El suplicatori obligarà finalment el màxim òrgan europeu a posicionar-se sobre el conflicte català”El procés català és ja, formalment, un afer europeu. Aquest dijous el president Carles Puigdemont i els exconsellers Toni Comín i Clara Ponsatí han comparegut davant la Comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu (JURI) per defensar-se del suplicatori emès pel Tribunal Suprem perquè s’aixequi la seva immunitat i puguin ser jutjats a l’Estat espanyol per sedició i malversació. Comença el que s’ha anomenat el judici al judici del procés, i que haurà de resoldre el Parlament en ple. Una decisió política que no és ni l’última batalla ni la més transcendent i que continuarà, en cas que s’avali el suplicatori, als tribunals belgues, que són els que, en última instància, s’hauran de pronunciar sobre les euroordres. I, de moment, ja han denegat l’extradició de l’exconseller Lluís Puig.
La batalla del suplicatori, però, té una important transcendència política perquè obligarà el màxim òrgan europeu a posicionar-se sobre el conflicte català, sense poder utilitzar com a escut el repetit argument que aquest és un afer intern espanyol. La composició de l’eurocambra, controlada per populars, socialistes i liberals no els ho posarà fàcil, a Puigdemont, Comín i Ponsatí, per convèncer la majoria necessària per mantenir la seva immunitat i posar en qüestió l’Estat espanyol, però per primera vegada la Unió Europea haurà d’afrontar les conseqüències de l’1-O i aquelles imatges de la policia atacant uns europeus votant que tant van incomodar moltes de les cancelleries europees.
La voluntat dels tres eurodiputats ha estat posar en evidència davant la JURI i el Parlament que les acusacions que pesen sobre ells són fruit de la persecució política als representants d’una minoria nacional. La “bateria d’arguments és molt llarga”, explicava hores abans de la compareixença l’advocat dels tres polítics catalans exiliats, Gonzalo Boye, que no volia fer cap pronòstic sobre el resultat: “Jo soc advocat.” Una manera de deixar clar, malgrat que l’argumentari jurídic sigui fonamental, que aquesta és una decisió política i que la batalla final es dirimirà en instàncies judicials, “i aquesta la guanyarem”, assegurava amb contundència. La transcendència del suplicatori és que permetrà posar en qüestió l’actuació de l’alta judicatura espanyola i del govern espanyol en la persecució de l’independentisme català.
L’ONU, BÈLGICA I ALEMANYA
La Comissió d’Afers Jurídics, integrada per vint-i-cinc diputats i presidida pel diputat de Ciutadans Adrián Vázquez i, finalment, el ple hauran d’afrontar, abans d’avalar o no el suplicatori, si tenen en consideració les conclusions del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU, que ha denunciat la vulneració d’una llarga llista de drets fonamentals dels independentistes catalans processats i que recentment el jutjat d’apel·lacions belga ha tingut en consideració per denegar l’extradició del conseller Lluís Puig. El Suprem no era competent per investigar-lo ni jutjar-lo i malgrat tot es va atorgar aquesta competència, conclou la resolució belga, que adverteix de la vulneració de drets fonamentals i del fet que no s’ha respectat, d’altra banda, la seva presumpció d’innocència.
I no es tracta només d’una qüestió formal, que també, sobre la discussió de la competència del tribunal, sinó que el que busquen els eurodiputats amb el suplicatori és posar en evidència la utilització del Suprem per perseguir unes idees polítiques. I en aquest sentit, juguen també un paper fonamental les consideracions del tribunal alemany de Schleswig-Holstein que va denegar, el 2018, l’extradició del president Puigdemont en considerar que els fets que presentava el jutge Llarena no constituïen a l’Estat alemany cap delicte de rebel·lió, ni sedició, ni tan sols de desordres públics. Pronunciaments jurídics que els eurodiputats poden no tenir en compte –com han fet els tribunals espanyols–, però que posen en qüestió les pretensions de la justícia espanyola, que ja ha condemnat per aquests fets bona part del govern català, els dirigents d’Òmnium i l’ANC i la presidenta del Parlament a penes que van dels nou als tretze anys de presó. I no cal oblidar que un altre tribunal espanyol, l’Audiencia Nacional, ha valorat de manera diametralment oposada al Suprem els fets de l’1-O amb l’absolució del major Trapero.
I encara cal sumar-hi tots els intents de la Junta Electoral Central –avalats pel Suprem– per impedir que Puigdemont, Comín i Ponsatí poguessin obtenir la seva acta d’eurodiputats. Tots tres es van incorporar al Parlament Europeu tot just fa un any, a conseqüència de la sentència del Tribunal de Justícia Europeu (TJUE) sobre el cas Junqueras. Una sentència que posava en evidència que s’havien vulnerat els drets del líder d’ERC quan, en presó preventiva, se li va impedir viatjar a Estrasburg i obtenir la seva acta d’eurodiputat. De retruc, la sentència permetia finalment a Puigdemont i Comín (i més tard a Ponsatí) obtenir l’acta d’eurodiputat, després que el TJUE determinés que no calia anar a Madrid a jurar la Constitució en tant que eren eurodiputats pels vots dels ciutadans i no per un formalisme.
un afer europeu
El cas català és, per tant, i més que mai, un afer europeu, a partir de la confrontació plantejada des de l’inici pels exiliats. I en cas que es refusés el suplicatori no s’impediria només que la justícia espanyola pogués fer un pas més per intentar jutjar Puigdemont, Comín i Ponsatí, sinó que deixaria l’Estat espanyol en una posició més que compromesa per la situació dels presos. Probablement per això, no sembla anecdòtic l’interès dels eurodiputats espanyols per formar part, en aquesta legislatura, de la Comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu (JURI), la comissió amb més presència espanyola: amb dos diputats del PSOE (Ibán García del Blanco i Marcos Ros), dos del PP (Esteban González Pons i Javier Zarzalejos) i un de Ciutadans (Adrián Vázquez), que, a més, n’assumeix la presidència, a banda de tres diputats suplents de Vox, Cs i PSOE.
EL VOT DEL PSOE
S’ha de veure, d’altra banda, com el PSOE, en cas que voti a favor del suplicatori, justificarà el seu vot després que el seu grup al parlament espanyol ha manifestat la voluntat de modificar el delicte de sedició del Codi Penal, ha promès taules de diàleg amb l’independentisme i ha deixat la porta oberta, a través del govern que presideix, a un possible indult dels presos. Desescalar i desjudicialitzar el conflicte han estat arguments repetits pels socialistes. L’aval del suplicatori no sembla, doncs, la via. Ara bé, també és cert que si aquesta era la intenció, haurien pogut fer altres passes abans. Cal recordar que els presos van ser condemnats per sedició, l’acusació que l’advocacia de l’Estat, depenent del govern, va plantejar al judici al Suprem.
L’ENDEMÀ DEL SUPLICATORI
Si finalment el Parlament avala el suplicatori, i abans que els tribunals belgues hagin de resoldre finalment les euroordres, s’obrirà la via del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE). Els eurodiputats catalans ja han advertit de diferents irregularitats en la tramitació del suplicatori que permetrien portar la decisió del Parlament al tribunal europeu, entre altres el fet d’haver fusionat els tres suplicatoris en una sola ponència, la de l’ultradretà búlgar Angel Dzhambazki. O el fet que el ponent pertanyi al mateix grup parlamentari que Vox, partit que exerceix l’acusació popular contra els independentistes en el procés al Suprem. L’advocat Gonzalo Boye també va denunciar, en el moment que es va plantejar el suplicatori per part del magistrat Llarena, que el jutge espanyol no era competent per instruir el cas dels eurodiputats ni per emetre el suplicatori, ni per després tramitar-lo, un fet que, segons el lletrat, corresponia al Ministeri de Justícia. La incompetència de Llarena l’avala, segons Boye, el mateix Suprem, en una resolució del 23 d’octubre del 2020, en què desestimava el recurs dels europarlamentaris catalans contra el fet que es mantingués, malgrat la seva immunitat, l’ordre de detenció a Espanya. En aquest recurs, el Suprem admet que no hi ha cap norma europea ni interna que determini que és al Suprem a qui correspon jutjar un europarlamentari, però argumenta que s’ha fet així des del 1990. Un fet que, segons la defensa dels eurodiputats, vulnera la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea pel que fa al dret al jutge predeterminat per llei. A la llista d’irregularitats, probablement ara també es podrà afegir una possible falta de neutralitat del ponent de la comissió, Adrián Vázquez, que hores abans de la compareixença de dijous donava per fer que la resolució belga sobre Lluís Puig no tenia cap mena de relació amb el suplicatori. O el fet que el popular González Pons transgredís la norma de confidencialitat de les sessions donant alguns detalls d’allò que s’hi havia tractat.
NOU TORCEBRAÇ PEL TERCER GRAU DELS PRESOS
Poques hores abans que dijous comencés al Parlament Europeu la compareixença dels eurodiputats exiliats, a Catalunya, s’anunciava que les juntes de tractament de les presons de Wad-ras, Lledoners i Puig de les Basses proposaven de nou el tercer grau per als presos polítics. El secretari de Mesures Penals, Amadeu Calderó, feia valer, a banda de remarcar que aquesta és una decisió tècnica, que ja han transcorregut sis mesos des de la primera proposta de la concessió del tercer grau, anul·lada pel Suprem el 4 de desembre passat, i que la majoria dels presos hauran complert en breu una quarta part de la condemna. Ara aquesta proposta haurà de ser validada pels tècnics del Departament de Justícia, i novament serà el Tribunal Suprem, que els va condemnar, el que tindrà la darrera paraula si, com va passar la primera vegada, el ministeri fiscal recorre novament contra la concessió del tercer grau penitenciari.
