EL CURS DE LES COSES

L’any ha començat amb una notícia que ben bé pot significar un gir de guió en relació amb la causa, la general, oberta per part del deep state contra l’independentisme català. Coneixíem fa una setmana la sentència del tribunal belga que, encara que alguns tertulians de Catalunya i de més enllà vulguin posar aigua al vi –que si no l’han poguda llegir, que si aquesta resolució no prescriurà o no suficientment o ves a saber quantes i prou variades objeccions més...– significa la segona resolució judicial en ferm dictada per un tribunal independent a Europa (la primera, recordem-ho va ser la provinent del tribunal de Schleswig-Holstein) que rebutja això que els politòlegs ara anomenen “el relat” de l’Estat espanyol envers els encausats del procés.

Per fer-ho ras i curt, el tribunal d’apel·lació de Brussel·les no només ha refermat allò que ja havia dictat mesos abans en relació a la (in)competència del Tribunal Suprem espanyol per jutjar la causa dels representants legítims del govern de Catalunya cessat pel 155, sinó que va un punt més enllà i explicita el “risc greu” (cito textualment, en el punt 3 de la sentència) de violació de drets fonamentals en cas de ser jutjat per un tribunal espanyol. De fet, el punt 3.1 de la sentència recorda que, de conformitat amb el paràgraf 5 de l’article 4 de la llei sobre l’ODE (ordre de detenció europea, de 19 de desembre de 2003), “l’execució d’una ordre de detenció europea ha de ser rebutjada quan hi ha motius fundats per creure que la seva execució afectarà els drets fonamentals de la persona implicada, confirmats per l’article 6 del Tractat de la Unió Europea”. Un Tractat, cal recordar-ho, que reconeix i blinda els drets, les llibertats i els principis establerts en la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea del 7 de desembre del 2008 i que s’adhereix al Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals.

Una setmana després d’aquesta sentència, hi ha qui ja parla de la “doctrina Puig”, però més enllà dels termes sí que crec, i així ho han llegit alguns advocats de membres del govern legítim –com Jordi Pina, que ha reclamat la posada en llibertat immediata dels companys Josep Rull, Jordi Turull i Jordi Sánchez–, que comença una nova etapa, si més no judicial, en relació amb les causes obertes pel procés.

N’hem tingut ja algunes mostres. La primera, aquesta mateixa setmana, s’ha traduït en el retorn a Catalunya de l’Adri (Adrià Carrasco), després de dos anys i mig d’exili belga. Un retorn que ha coincidit amb l’arxivament d’una causa més pròpia d’un guionista de segona B (recordem que se l’acusava de terrorisme) i que finalment el jutjat de Granollers ha arxivat. El segon assalt el vam tenir dijous en instàncies europees i té a veure amb el suplicatori que afecta el president Puigdemont i els consellers Clara Ponsatí i Toni Comín.

Els ara eurodiputats queden a l’expectativa de l’Eurocambra després de comparèixer davant de la Comissió d’Afers Jurídics pel suplicatori del Suprem. Després de gairebé tres hores de compareixença, i sense fer declaracions per respecte als que s’han de pronunciar de manera oficial (qui no se n’ha pogut estar és Esteban González Pons, del PP), els meus companys han d’esperar ara la resolució. Tenint en compte que el Parlament Europeu està controlat per populars, socialistes i liberals, pot passar de tot, i molt probablement la votació de l’Eurocambra no tindrà lloc fins d’aquí a unes setmanes –alguns indiquen que serà al mes de març–. Però sigui com sigui si s’admet el suplicatori sense entrar a fons en la violació dels drets humans, la Unió Europea quedarà com un trist club d’estats sense un marc de valors compartits irrenunciables.