HEM GUANYAT; SEGUIM...

Qualsevol procediment d’extradició, també els europeus de detenció i entrega, presenta una sèrie de complexitats que no sempre són ben compreses i que, fins i tot, molts cops són banalitzades i assumides com a dogmes de fe.

La batalla a l’exili es va iniciar el 5 de novembre del 2017 i ha passat per diverses etapes en què, d’una manera o d’una altra, s’han anat obtenint resultats que han servit per establir que la realitat penal de la persecució de l’independentisme s’allunya molt de ser acceptable a la resta de la Unió Europea.

Aquell mateix 5 de novembre del 2017, mentre una part important del govern del president Puigdemont ja estava en presons espanyoles, la justícia belga va deixar en llibertat tots els exiliats amb l’única condició de no sortir de Bèlgica mentre es tramitava aquella primera ordre europea de detenció i entrega (OEDE). El contrast havia començat.

El 4 de desembre del 2017, va quedar vist per a resolució aquell procediment, i l’endemà el jutge Llarena, en previsió del resultat, va decidir retirar l’OEDE i buscar un moment millor per tornar a plantejar-la. Els belgues van quedar estupefactes.

El 23 de març del 2018, es van tornar a cursar les OEDE, mentre Toni Comín, Lluís Puig i Meritxell Serret eren a Bèlgica; Clara Ponsatí, a Escòcia, i el president Puigdemont, a Alemanya, de camí a cap a Bèlgica. La jutgessa de guàrdia de Neumünster va acordar la presó provisional del president, que va ser revocada dotze dies després, el 5 d’abril del 2018.

El 16 de maig d’aquell any, la justícia belga es va negar a continuar la tramitació del procediment de l’OEDE contra Comín, Puig i Serret en entendre que l’ordre estava mal formulada i que no complia els requisits per ser tramitada.

Dos mesos després, el Tribunal Superior de Schleswig-Holstein va acordar que els fets presentats pel jutge Llarena no eren constitutius de rebel·lió, ni de sedició, ni de desordres públics ni de cap delicte a Alemanya, per la qual cosa denegava l’entrega, tot i que es podia materialitzar per la imputació de malversació, sense entrar a valorar més dades en entendre que era un delicte de “catàleg”.

L’empipament del jutge Llarena va ser tan gran que va acordar retirar totes les OEDE i esperar un millor moment que, finalment, va arribar després del dictat de la sentència del 14 d’octubre del 2019.

És, justament, arran d’aquesta tercera OEDE que Lluís Puig es va veure sotmès a un procediment que va culminar amb una sentència denegatòria de l’entrega en entendre’s que el Tribunal Suprem no tenia competència per investigar-lo ni enjudiciar-lo ni, per tant, per reclamar-lo.

La resolució del 7 d’agost passat va ser una galleda d’aigua freda per al Suprem, tant en el que afecta Puig com per les seves conseqüències en el suplicatori pendent davant del Parlament Europeu en els casos del president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí.

Tots, el Suprem inclòs, som conscients de la transcendència que té la falta de competència de l’òrgan reclamant, perquè és un fet que s’ha anat al·legant des d’un començament; ningú dubta que es va buscar, per raons alienes al dret, atraure la competència primer a l’Audiencia Nacional i després al Suprem.

Així ho ha posat de manifest el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de les Nacions Unides i així també va ser reconegut en la resolució del 7 d’agost del 2020 de Lluís Puig, contra la qual la fiscalia belga va recórrer.

Ara, el Tribunal d’Apel·lacions de Brussel·les ha decidit denegar l’apel·lació interposada per la fiscalia belga i es basa en dos elements essencials: el Tribunal Suprem no és competent i hi ha un risc evident de vulnerar la presumpció d’innocència de Lluís Puig per les declaracions de condemna fetes per les autoritats judicials, fiscals i polítiques espanyoles.

És impossible tenir un judici just quan tots donen per fet la culpabilitat d’una persona, i la cambra d’apel·lació de Brussel·les ha entès que s’havia contravingut la Directiva 2016/343, de presumpció d’innocència, que és un fet que vam començar a al·legar el novembre del 2017. Hem guanyat un altre cop, i ara aquest plantejament jurídic s’ha d’estendre al suplicatori i als presos. Seguim...