Demà et pot tocar a tu, llogater

En tres setmanes: s’ha fet públic el cas, s’ha anat a judici, i el jutge ha condemnat dues germanes a pagar 9.000 euros; seran desnonades. Són la Tura, que té 25 anys, i la seva germana, Vinyet, de 22. El seu conflicte es va obrir fa més d’un any amb un gran propietari, amo de més de noranta immobles a Barcelona, i també a d’altres ciutats, i dues editorials. El pis que està al centre d’aquesta crisi és al Fort Pienc, i va ser la casa dels avis durant mig segle. Tenien una renda antiga; al final pagaven 250 euros. La Tura i la Vinyet s’hi van traslladar des de Breda, fa un temps, per estudiar a la universitat i acompanyar l’avi, que estava sol. Fins que ell va morir, a finals del 2018. I van començar els problemes. Els propietaris no van estar d’acord a continuar amb els tractes i van demanar aleshores un lloguer de mercat, de 950 euros, això vol dir gairebé 18 euros per metre quadrat. Segons l’índex de preus de la Generalitat, hauria d’estar entre els 700 i els 800. El pis fa 55 m², té humitats, la dutxa és a la cuina... Per a la Tura i la Vinyet era impossible fer front als 950 euros. La clau de la lluita ha estat negociar un lloguer social –fora dels preus del mercat, ajustat al que poden pagar–, ja que la situació d’elles, que arran de la pandèmia s’han quedat sense ingressos, és de vulnerabilitat. No ha tirat endavant.

Han sentit por? “Sí, però quan vam començar a anar al Sindicat de Llogateres, el desembre del 2019, se’ns va passar. La por es dilueix. Et sents empoderada però, sobretot, sents que estàs legitimada. Quan escrivim un correu als propietaris i els expliquem que aquest pis no és només el lloc on vivim, sinó que té un valor sentimental, la seva resposta és que són un fons d’inversió, amb uns accionistes, i que el preu no es negocia. És «rendisme» o vida.”

“Això que el mercat es regula per si sol és mentida! Es veu molt clarament, i més en situacions de crisi com l’actual. Els preus no han baixat, ara que podem pagar menys. Només s’ha començat a moure alguna cosa a partir de la regulació dels lloguers per part del govern.” Hi ha qui diu, des del costat dels propietaris, que els arrendadors estan desprotegits, què hi diu la Tura? “Desprotegides, ma germana i jo, que ni tan sols complint els paràmetres de vulnerabilitat tenim garantit un lloc on viure. Estem demanant que es compleixi l’article de la Constitució que diu que hem de tenir un lloc on viure. Res més.” El cas de la Tura i la Vinyet també serveix per explicar com es troba la major part de la seva generació. “El cas dels joves encara és més complicat. Per poder-nos emancipar i viure sense compartir pis hauríem de destinar-hi més del 100% del nostre sou.” La precarietat fa viure amb els pares tant si es vol com si no, o bé compartir pis. Els passa als joves i també a famílies. “És una precarietat que no es resol tampoc amb formació, perquè tinc una carrera i dos màsters, i tot i així no trobo una feina per tenir ingressos estables.” “Per llei estaven obligats a oferir-nos un lloguer abans de demandar-nos, però no ho han fet, s’han saltat la llei.” Lamenta que no es penalitzi.

Els va arribar la denúncia per impagament i es va tallar tota comunicació. “La política dels propietaris ha estat no atendre’ns al telèfon. No respondre als correus, ni a les cartes, ni obrir-nos les portes de l’oficina. Ho hem intentat tot.” En aquesta vida, és clar, sempre hi ha excepcions, però comenta: “Negociar amb els rendistes és difícil.” “Legalment estem emparats però, tot i així, no compleixen.” I hi afegeix: “El sindicat exigeix que l’Ajuntament i la Generalitat sancionin.” Elles, però, ja tenen la sentència: “Hem de pagar el deute i deixar el pis. Només es pot recórrer si paguem el deute, 9.000 euros, de moment.”

Un altre cas obert és el de la Montse, que negocia amb un gran tenidor del Maresme. Ho té molt clar: “El que et separa d’una persona que viu al carrer és tenir uns ingressos.” Fa més d’un any que es discuteix pel compliment de la llei, des que la Montse, sense feina i amb un menor a càrrec, no va poder pagar. És un estira-i-arronsa per signar un contracte amb un lloguer social –inicialment s’hi van negar, i van anar al jutjat, tot i que la llei els hi obligava. “Quan vaig entrar pagava 485 euros. Quan es van acabar els tres anys de contracte, m’ho van apujar 100 euros. I la cosa és senzilla, com sempre: ho prens o ho deixes, firmes o te’n vas. I vaig firmar.” Va arribar un punt en què ingressava poc més de 400 euros. Ni posant-ho tot cobria el lloguer. Amb advocat d’ofici i l’ajut d’Ofideute (de la Generalitat), els serveis socials del seu Ajuntament i el Sindicat de Llogateres de Badalona, no ha defallit. “Quan tens informació, tens poder!” Per això, en la primera cita amb l’advocat, quan li va dir: “Desnonada per impagament? Poca cosa hi ha a fer...”, la Montse va treure tota l’artilleria: “Duia una carpeta plena de documents, informació... M’hi vaig estar dues hores. Si jo no hagués conegut els meus drets, hauria tornat a casa i m’hauria ficat al llit, enfonsada.” Ha après d’entitats com ara la PAC –Plataforma d’Afectats per la Crisi–, la PAH –Plataforma d’Afectats per la Hipoteca–, el Sindicat de Llogateres, secció badalonina... “Ets tu, el petit, el llogater, el que has de demostrar que tens drets.”