I ara què?
Indults parcials i reversibles. Condicions que obren molts interrogants que se sumen al misteri que plana sobre el futur de la resta de represaliats, sense solució a la vista
NO CAURE EN L’OBLIT
L’indult resol parcialment el patiment de nou persones però ignora els exiliats i els més de 3.000 represaliatsTREURE RÈDIT POLÍTIC
El PSC beu d’un 60% de votants que estan a favor del dret a decidir i ERC s’arma de nous arguments per defensar la via del diàlegParcials, condicionats i reversibles. Tres adjectius que descriuen els indults concedits pel govern de Pedro Sánchez als nou líders independentistes i que arriben més de 1.300 dies després de l’inici del particular martiri. Tres qualificatius que obren un munt d’interrogants i que provoquen, d’entrada, que part de la societat catalana concebi el perdó de l’executiu espanyol com una llibertat condicional o vigilada. Els indults són parcials perquè s’apliquen sobre les penes de presó però no sobre les d’inhabilitació. Per tant, cap d’ells podrà, durant els pròxims anys, formar part d’una llista electoral o ocupar un càrrec públic. I són reversibles perquè l’Estat, així ho adverteix, estarà supervisant contínuament el comportament dels nou indultats i es reserva el poder de retornar-los a la presó si cometen un delicte “greu” en un període que oscil·la entre els tres i els sis anys, en funció de la persona. És aquí on s’obre la primera bretxa. Què vol dir un delicte greu i qui decideix el volum de gravetat d’uns fets, tenint en compte que l’Estat espanyol sembla que aplica una única vara de mesurar amb l’independentisme català? Dimecres, a la sortida de les presons respectives, tots nou excarcerats van deixar clar que aquesta llosa no farà que renunciïn a la lluita pels drets nacionals de Catalunya ni per aconseguir un país socialment més just i equilibrat. El seu anhel de llibertat no ha quedat segrestat entre reixes. A l’altra banda, membres socialistes del govern se senten avalats per exigir “gestos” de l’independentisme català. El primer gran gest ha estat concedir un marge de dos anys a una taula de diàleg que pot ser tan prolífica com estèril, i més si es té en compte que els indults s’han modelat al marge d’aquest espai.
La mesura de gràcia aprovada pel Consell de Ministres instaura, en definitiva, una farsa normalitat. Pedro Sánchez és un autèntic malabarista de la paraula –concòrdia i convivència són ara els seus mantres. Malgrat que els revessos rebuts des de diferents instàncies europees –el darrer, el Consell d’Europa– contribueixen a associar els indults a una operació d’estètica i a percebre’ls com una mesura de rentat de cara de la justícia espanyola, diferents sectors abonen la hipòtesi que les relacions entre Catalunya i Espanya entren en una nova era de cordialitat. Si més no, Sánchez va aconseguir, dilluns a l’interior del Gran Teatre del Liceu, la fotografia que ratifica aquesta teoria. La imatge del carrer, amb centenars de persones protestant i exigint l’amnistia i la fi de la repressió, trencava la concòrdia de la qual el president espanyol es vanta.
què passa amb la resta?
La realitat, però, és que l’indult resol parcialment la situació de nou persones que van pagar el preu més alt un cop la piconadora espanyola de la repressió es va posar en marxa; però, en paral·lel, oblida per complet els exiliats i les més de 3.000 persones independentistes que tenen oberta una causa judicial i que cada cop estan més lluny de la classe política. La mesura els ignora, no hi ha cap solució a la vista, i els ànims estan lluny d’amanyagar-se. La fiscalia s’encarrega de mantenir obertes aquelles causes en què un jutge no veu delicte. El Tribunal de Comptes, per la seva banda, també persegueix fins a l’ofegament una quarantena de persones relacionades amb l’acció exterior de la Generalitat. Els que han estat presos polítics són conscients que la solució que se’ls ha aplicat són focs d’artifici enlairant-se sense pólvora. La frase “No us deixarem sols”, repetida en diferents formats, podria resumir el ferm compromís adquirit pels nou excarcerats, que hauran de fer una immersió en una nova vida d’amenaça permanent.
En el cas del president Puigdemont, els consellers i els càrrecs polítics que el 2017 van buscar refugi a l’estranger, des d’on acumulen algunes victòries als tribunals, ara per ara només sembla que una reforma del delicte de sedició al Codi Penal podria obrir una porta al seu retorn, si bé és cert que des de La Moncloa s’apunta que no seran redimits sense passar abans pel banc dels acusats. Una sortida que s’anirà diluint a mesura que Pedro Sánchez, erigit en mestre en la gestió dels calendaris, percebi que la modificació posa en risc la seva reelecció l’any 2023. Els càlculs electoralistes estan sempre a l’ordre del dia, arreu.
El president espanyol, el mateix que en diverses ocasions s’havia manifestat contra l’indult i a favor del compliment íntegre de les penes, calcula ara que la mesura de gràcia enforteix la unitat d’Espanya, edulcora la imatge de cara al Tribunal Europeu de Drets Humans –on rau bona part de l’esperança dels nou expresos– i desinfla una part de l’independentisme català. Aquest és el seu anhel i el fil narratiu sobre el qual pivota bona part del seu argumentari, sobretot entre la seva gent.
i a casa nostra?
D’una banda, el PSC, que ja va guanyar les darreres eleccions catalanes, pot recollir el rèdit de la mesura de gràcia, tot i que la seva portaveu, Alícia Romero, ja es va avançar assegurant que alguns dels seus votants no entendrien la mesura. La darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), però, va detectar que el 60% dels votants socialistes estaven a favor del dret a decidir i el 70% volien una república, unes xifres que els dirigents del partit no incorporen en el seu discurs però que dibuixen un cert grau d’empatia amb les persones represaliades.
L’indult també és una pilota d’oxigen per a ERC. “Política”, va piular el seu líder al Congrés, Gabriel Rufián, tan bon punt Sánchez va anunciar la imminència dels indults. Si més no, Esquerra omple el rebost de nous arguments per defensar la utilitat del diàleg. Passats dos anys, el temps pactat amb Junts i la CUP per donar carpetada a aquest espai de trobada si no ha donat resultat, s’obrirà el gran interrogant que plana sobre l’independentisme: quina serà aleshores la ruta a seguir? De moment, el president Pere Aragonès insisteix que anirà a la mesa a parlar d’amnistia i autodeterminació. El PSOE mira cap a una altra banda i sí que sembla disposat a introduir la possibilitat de fer un referèndum, però amb trampa: només sobre futures competències de l’administració catalana.
SARA MUÑOZ
smunoz@lrp.cat
