La por de quedar en l’oblit
Activistes, exiliats, manifestants, estudiants, membres dels CDR, impulsors de Tsunami Democràtic, alcaldes, alts càrrecs del govern català... Òmnium Cultural xifra en més de 3.000 els represaliats per la causa general contra l’independentisme. Per a ells no hi ha indult, però hi són i reclamen la fi de la persecució ideològica
-
Moment de la detenció per la Guàrdia Civil de Tamara Carrasco l’abril del 2018 a casa seva acusada de terrorisme . EFE. -
L’exalcalde de Dosrius, Marc Bosch, intenta aturar els agents a l’escola de Dosrius l’1-O . ARXIU. -
Marcel Vivet, condemnat a cinc anys de presó per lesionar un mosso en una manifestació de Jusapol el 2018 . JORDI PANYELLA.
TAMARA CARRASCO
“Que es deixi de banda aquesta actitud paternalista i es posi tota la informació sobre la taula. Els nostres vots no eren xecs en blanc”LLUÍS PUIG
“A Pedro Sánchez el mouen els interessos. No ha fet un gest real per canviar la situació entre Catalunya i Espanya”L’eufòria amb què s’han rebut els indults als nou presos polítics per bona part de la societat encara ha fet més evident la injusta realitat que viuen, tres anys i mig després de la celebració del referèndum de l’1-O, milers de ciutadans catalans encausats o perseguits per la seva vinculació amb l’independentisme i que s’hi juguen des d’una sanció econòmica fins a una condemna de presó o d’inhabilitació per a càrrec públic. La piconadora de la repressió contra el moviment independentista, lluny d’abaixar el ritme en consonància amb la proclama del president Pedro Sánchez d’encetar “el trànsit d’un mal passat a un futur millor”, ha premut l’accelerador. Moltes de les causes que havien quedat somortes fins fa pocs mesos s’han reactivat als jutjats i les darreres han sorprès per la contundència de les condemnes. És el cas de l’activista Marcel Vivet, condemnat a cinc anys de presó per l’Audiència de Barcelona per haver participat en una manifestació contra el sindicat policial Jusapol el 2018. Poques setmanes abans quedava vist per a sentència un altre judici, aquest contra l’alcalde de Roquetes, Paco Gas (ERC), que podria ser inhabilitat sota l’acusació d’un delicte de desobediència per haver organitzat l’1-O. Entremig, s’ha informat del trasllat a l’Audiencia Nacional de la causa contra Tsunami Democràtic perquè se’n jutgi els organitzadors per terrorisme i hem conegut la denúncia del fill de l’exconseller Andreu Mas-Colell, a qui el Tribunal de Comptes amenaça d’embargar el seu patrimoni. Una denúncia que ha tingut un important suport de reconeguts economistes d’arreu del món i d’una trentena de premis Nobel. Els casos, igual que la sensació d’indefensió davant una judicatura desbocada, es multipliquen i no hi ha res que faci pensar que canviaran aquesta línia ascendent. Al mateix temps, les demandes per aturar la persecució també s’han multiplicat en les darreres setmanes com un nou intent d’unificar forces en el camí cap al dret a l’autodeterminació. Un escenari valorat com a positiva pel conjunt dels represaliats. Positiu, però no suficient. A les crítiques de la CUP i Alerta Solidària contra el govern pel fet de continuar presentant-se com a acusació en els judicis contra independentistes, s’hi afegeix un clam general dels afectats, que consideren que les seves causes es poden veure minimitzades davant el ressò i la presència dels represaliats “més mediàtics”. Tots i cadascun celebren l’alliberament dels presos i la fi de la seva situació anòmala, però molts temen que amb aquest gest l’Estat espanyol consideri que ja ha fet prou per resoldre el conflicte amb Catalunya i des de les institucions s’acabi relaxant la pressió per posar fi definitivament a la persecució de l’independentisme. Alguns parlen sense embuts que se senten abandonats per les institucions i que només l’escalf i el suport de la ciutadania fan més suportable l’espera pels judicis. D’altres es mostren decebuts i enutjats i lamenten que en el dia d’avui la indefensió davant els poders públics sigui el pa de cada dia.
CONDEMNA DE CINC ANYS
En els darrers dies, el badaloní Marcel Vivet ha esdevingut l’altaveu de totes aquestes causes després de saber-se que suportaria una condemna de cinc anys de presó després que el jutge admetés no tenir cap prova visual que demostrés que Vivet havia colpejat un mosso d’esquadra amb un pal però donar per bona la versió del policia. El seu cas és encara més rellevant, atès que Alerta Solidària va descobrir que el mateix mosso que acusa Marcel Vivet va denunciar un altre manifestant per un fet idèntic. Dues denúncies per a una presumpta agressió, que fa trontollar encara més els fonaments de la justícia i obre molts interrogants sobre el procés d’acusació impulsat per la Generalitat. Marcel Vivet celebra la llibertat dels nou líders independentistes però la qualifica de “llibertat vigilada” i per això rebutja parlar de “victòria total”. El seu temor, d’ara en endavant, és que els poders de l’Estat que interpreten els indults com una derrota i un fre a la seva voluntat d’esclafar l’independentisme “s’acarnissin encara més amb tots els represaliats” que tenen ”una causa oberta, com a mode de venjança”. De fet, ell s’avança al que vindrà i augura que en els pròxims mesos “veurem noves persones entrant a la presó i més atestats policials criminalitzant la protesta”. Davant aquest panorama i sense renunciar a l’amnistia, Marcel Vivet reclama “més organització del moviment popular, seguir fent xarxes ciutadanes, no dependre de les administracions per avançar, que en definitiva és l’únic camí que durà a l’avenç i a la victòria, malgrat la covardia d’alguns polítics que prometen processos d’autodeterminació i després ens deixen a la gent venuda”.
PROU PATERNALISMES
L’activista de Viladecans Tamara Carrasco és una de les persones que han conegut la cara més despietada de la repressió. Acusada, entre d’altres, de terrorisme, la seva causa segueix oberta i pendent del fet que el Tribunal Suprem decideixi si accepta el recurs de la fiscalia o posa fi a aquest calvari. “Sense menystenir l’exili ni els investigats que tenen o tenien un càrrec públic, jo vull parlar dels represaliats de carrer”, diu Tamara Carrasco, una de les veus més icòniques i crítiques d’aquest col·lectiu. Recorda alguns dels casos més flagrants: “En Marcel i l’Adrià estan a punt d’entrar a la presó, els companys de l’operació Judes segueixen investigats per l’Audiencia Nacional, hi ha molts casos en què la mateixa Generalitat està personada com a acusació.” Tamara assegura: “M’alegra profundament i em fa feliç que els indultats tornin a casa”, però li venen al cap diverses preguntes: “És cert l’article d’El País en què explica el pacte d’ERC amb La Moncloa? Quin cost polític nacional tindran aquestes negociacions? Quina ruta se seguirà a partir d’ara? Què passa amb la situació dels represaliats civils?” Finalment, reclama: “Que es deixi de banda aquesta actitud paternalista i es posi tota la informació sobre la taula. Els nostres vots no eren xecs en blanc.”
Un altre dels rostres coneguts de la repressió és el de l’exconseller de Cultura Lluís Puig, exiliat a Brussel·les des de l’octubre del 2017 a la recerca d’una justícia europea amb més garanties d’equitat que no l’espanyola. El gener d’aquest any els jutges belgues li van tornar a donar la raó i van denegar la sol·licitud d’extradició demanada pel jutge Pablo Llarena en entendre que “no era competent” per emetre l’euroordre. Una batalla guanyada més. Puig reitera la felicitat de “veure lliures els companys i companyes” i es pregunta què cal fer ara en el procés independentista per demostrar a Europa que els indults només han estat una rentada de cara amb molt poca profunditat. L’exconseller assegura que hi haurà més causes, més presó i més exili i que la mà estesa de Pedro Sánchez “no deixa de ser una operació de maquillatge per mirar de justificar les pressions que té de tot el món i d’aconseguir els diners d’ajuda per la covid-19 de la Unió Europea”. “A Sánchez el mouen els interessos. No ha fet un gest real per canviar la situació entre Catalunya i Espanya.”
TEATRE DEL DOLENT
Aquesta operació de maquillatge per part del govern espanyol que denuncia Lluís Puig és àmpliament compartida per altres represaliats. És el cas de l’exconseller d’Interior Miquel Buch, per a qui la fiscalia demana sis anys de presó i 27 d’inhabilitació per fitxar com a assessor un sergent dels Mossos per fer d’escorta al president Puigdemont. L’acusa de malversació i prevaricació. Per Buch, aquest no serà en cap cas un punt d’inflexió per canviar l’escenari de la repressió. “Coneixent el deep state espanyol, tinc clar que els indults es donen per interessos particulars més que no pas per una voluntat de diàleg”, indica, i hi afegeix: “L’Estat es caracteritza per abusar del seu poder i històricament ha demostrat que no sap convèncer, sinó imposar una idea indiscutible: la unitat d’Espanya.” L’exconseller considera que el govern català no pot caure en el parany de creure que l’escenari és un altre i, sense renunciar al diàleg, “ha de continuar lluitant per poder escollir el nostre futur com a país”.
En la llista de represaliats destaca com un dels grups més nombrosos el d’alcaldes i regidors que van ser denunciats per la seva participació en l’1-O. Es va xifrar en 700 condemnats o processats i la majoria de causes es van arxivar. Al Maresme, l’exalcalde de Dosrius, el republicà Marc Bosch, fa prop de quatre anys que espera anar davant del jutge: “Per poder tenir l’oportunitat d’explicar-me i rebatre uns fets que no van succeir.” Celebra els indults, però creu que, en el fons, res no ha canviat, sobretot pel que fa a les causes obertes. El 17 de juny el jutjat de Mataró va tornar a suspendre la vista fins al 15 d’octubre. No és la primera vegada. “Acabes pensant que és una estratègia de desgast cap als càrrecs electes i que es mou per pura arbitrarietat, i ara mateix m’angoixa més que el procés s’allargui tant en el temps com els mateixos delictes que se m’imputen”, diu. A Bosch, l’acusen de desobediència greu i resistència greu a la Guàrdia Civil. La imatge que es conserva del dia del referèndum de l’exalcalde tot sol amb els braços estesos davant una desena d’agents antiavalots amb escuts, cascos i porres posa, com a mínim, en dubte l’objectivitat de la versió de la fiscalia.
