L’anàlisi
GRÀCIA O JUSTÍCIA?
Els últims 40 anys ha indultat molt més el PP que el PSOE
Acebes va signar 1.443 indults de cop per celebrar l’any jubilar
Gràcia i Justícia. Aquest és el nom que va tenir entre el 1808 i el 1928 a l’Estat espanyol la cartera dedicada a les relacions amb el poder judicial. Ministeri de Gràcia i Justícia és una combinació aparentment impossible i contradictòria; d’arbitrarietat, d’una banda, i d’aplicació de les normes, d’una altra banda. Una paradoxa que ha permès l’existència de la llei de l’indult, publicada a la Gaceta de Madrid (precedent del BOE) el dia de Sant Joan del 1870, vigent des del 14 de juliol del mateix any i posada al dia l’any 1988, amb una última actualització l’any 2015. Una mesura de gràcia, ni de bon tros exclusiva de la tradició espanyola, dissenyada inicialment, en el convuls segle XIX i les primeres dècades de la centúria següent, per perdonar amics, saludats i coneguts i aixecar el peu de l’accelerador conjunturalment en les grans tensions polítiques i militars que van presidir el llarg canvi de segle espanyol. L’indult ha estat sempre un valuós mecanisme de negociació en l’àmbit polític i, paral·lelament, de pràctica del tracte de favor i gestió de la impunitat en la resta d’àmbits. Tenir el poder de perdonar els pecats dels altres és un roc a la faixa que permet guanyar amics, obrir el sobreeixidor davant d’eventuals clams populars i, per acabar, moure’s sovint discretament en les procel·loses aigües del tràfic d’interessos, sense descartar la simple magnanimitat desinteressada.
En un segle i mig han signat indults governs i dirigents de tots pelatges i colors. El president del govern de la Restauració José Canalejas va indultar anarquistes; el president de la República, Niceto Alcalá Zamora, va indultar el general colpista Sanjurjo. El dictador Franco va indultar, entre molts altres, l’empresari i celebrity avant-la-lettre Jesús Gil (que tornaria a ser indultat pel PSOE en democràcia), condemnat l’any 1972 per un accident en una obra que va causar 58 morts.
Del 1978 ençà, els governs successius han rubricat més de 10.000 indults. En tots els anys que ha governat, el PP ha concedit gairebé dos indults per dia, mentre que la gràcia del PSOE ha arribat a 1,24 perdonats cada jornada que han governat els socialistes des del 1982. Empresaris, atracadors, conductors temeraris, insubmisos, terroristes d’estat, militars, policies... La concessió del perdó oficial ha beneficiat personatges com ara el colpista major del 23-F, Alfonso Armada; els condemnats com a responsables dels GAL, Rafael Vera –secretari d’estat de Seguretat– i l’exministre socialista José Barrionuevo; el banquer Alfredo Sáenz, i el jutge Javier Gómez de Liaño.
estadística del perdó
Segons un estudi publicat el 2015 pels experts Juan Luis Jiménez i José Abreu, els governs del PP indulten més ràpid que els del PSOE; s’indulten més aviat les dones que els homes respecte del temps que fa que compleixen condemna; s’indulten més ràpid els polítics que altres condemnats, i, curiosament, com més alta és la multa associada a la pena, més ràpid se sol concedir el perdó. Aquests dos especialistes també van detectar que el nombre d’indults baixa quan s’acosten períodes electorals i que els grans períodes de màniga ampla han estat les legislatures del 1996-2000, la primera d’Aznar, i del 2011-2015, la primera de Rajoy i data en què acaba l’estudi, cosa que no permet saber l’evolució dels últims cinc anys amb tan luxe de detalls. La ministra Margarita Mariscal de Gante és la titular de Justícia que ha atorgat més indults de la història, tot i que aquest fet és en bona part degut a la coincidència amb la fi del servei militar obligatori, que va generar una torrentada d’indults a insubmisos. El segon del rànquing és Ángel Acebes, que l’any 2000 va actuar amb una discrecionalitat tan sorprenent com explicable coneixent el personatge perdonant d’una tacada 1.443 condemnats per delictes diversos. El motiu: celebrar barrocament l’any jubilar, responent a una invitació de la Santa Seu d’aplicar clemència amb motiu de l’efemèride.
figura legal controvertida
La legitimitat democràtica i ètica de la figura de l’indult és un clàssic de la discussió científica en el marc del dret. Hi ha experts que consideren que la mesura de gràcia serveix per reparar disfuncions eventuals de l’aplicació de la justícia. A l’altra banda del quadrilàter dialèctic, hi ha experts que sostenen que el que fa l’indult és introduir l’arbitrarietat en l’aplicació de les normes. Així, en el cas pràctic dels presos independentistes, mentre que la societat catalana considera que es corregeix un error judicial, l’espanyola, fins i tot en el PSOE, ho troba un acte de clemència a l’enemic. L’última aportació al debat la va fer en una intervenció al Congrés dels Diputats el ministre actual del ram, Juan Carlos Campo, amb una pirueta semàntica que no millora gaire la percepció d’aquesta figura jurídica: “L’indult no és cap mesura arbitrària, és discrecional.” Tècnicament, la diferència entre tots dos conceptes és que, mentre que l’arbitrarietat és una decisió presa sense tenir en compte la llei, la discrecionalitat es produeix quan la llei et permet actuar de manera arbitrària. Paper de fumar.
En definitiva, una norma del segle XIX que, lluny de servir per resoldre els defectes en l’administració de la Justícia, pot arribar a servir per corregir-los i augmentar-los sota el criteri del govern de torn. El que queda fora de qualsevol dubte és la força d’aquesta mesura com a eina, arma, instrument de la negociació política.