La Borda, emblemàtica
La Borda, al barri de Sants, a Barcelona: 3.000 m² construïts, impulsats des de zero pels veïns. Al darrere de la construcció cooperativa més icònica hi ha la decisió de no col·laborar amb el mercat especulatiu
CARLES BAIGES (Coop. Lacol)
“Es tracta de treballar des del control col·lectiu de l’habitatge, anar més enllà del casa nostra, ja sigui en propietat o en règim de lloguer”El projecte de la cooperativa d’habitatge La Borda és del 2014, l’execució, del febrer del 2017 a l’octubre del 2018. La història va començar el 2012, en el marc de la recuperació comunitària de Can Batlló. Un grup de veïns decideixen organitzar-se i accedir col·lectivament a l’habitatge amb una cooperativa en cessió d’ús. Des del començament, s’hi involucra la cooperativa d’arquitectes Lacol. Com tots els actors que lluiten contra els models especulatius, tenien –tenen– la motivació que una altra manera de viure és possible. En paraules de Lacol: “Es converteix en una oportunitat per repensar la producció de l’habitatge popular, des de baix i amb la participació de les futures persones usuàries.” Les cinc característiques de La Borda: autopromoció, cessió d’ús, vida comunitària, sostenibilitat i assequible. Un 25% de la superfície construïda és per a espais comuns: cuina comunitària de 80 m² per a àpats de gran format; espai polivalent cobert de 100 m²; dues habitacions per a convidats, una bugaderia i un gran espai central de circulacions, aparcament de bicicletes i terrats exteriors. En total, 28 habitatges, en una estructura de 6 plantes d’alçada, de fusta. Fins ara, l’edifici més alt amb estructura de fusta laminada de l’Estat.
Del jo al nosaltres
Lacol va començar com un col·lectiu d’estudiants d’arquitectura. Des del 2014, són una cooperativa, tot i que des del 2009 ja funcionaven com a grup. Carles Baiges, membre de Lacol, és arquitecte i sociòleg i també un dels habitants de La Borda. “S’ha d’aconseguir una llei de l’habitatge i explorar possibilitats. Tot plegat és complementari. Estem construint alternatives des de l’economia social, però tot és la mateixa lluita.”
Una lluita que no és individual. “Es tracta de treballar des del control col·lectiu de l’habitatge, anar més enllà del casa nostra, ja sigui en propietat o en règim de lloguer. Precisament perquè tenim aquesta mentalitat hem arribat on hem arribat. Com que hi ha poca regulació, o cap, es pot treure rendiment de l’habitatge, s’acaba pervertint i deixa de ser un dret.”
“Les cooperatives en cessió d’ús proposem, precisament, que la propietat sempre sigui col·lectiva: no hi ha un accés individual a la propietat, sinó a l’ús, a allò que és realment important. A mi no m’importa de qui sigui l’habitatge, mentre el pugui utilitzar en unes condicions i que siguin estables, assequibles, que no canviïn en el temps.” Com que la cooperativa és la mestressa i és la que cedeix l’habitatge als usuaris, no hi ha manera de revendre o rellogar aquest dret. En tot cas, si te’n vas, es llogarà a una altra família, amb les mateixes condicions. “Així no hi ha manera de treure benefici econòmic d’un bé que és un dret.”
Hi ha diverses fórmules, però s’imposa recuperar el control de l’habitatge. Com en tot, hi ha graus. Hi ha qui opta per una autogestió completa, com ara La Borda, però això vol dir invertir molt temps i molt coneixement i també recursos econòmics. I també hi ha grups que ho volen més fàcil. “Hi ha cooperatives, com ara Sostre Cívic, en què els cooperativistes poden dependre més d’un equip tècnic. Potser no decideixes tantes coses, però ja és el que vols.” La diversitat és positiva. “Està bé que hi hagi possibilitats, mentre hi hagi uns mínims: que no perdin poder els usuaris, que no es perdi la lluita contra l’especulació, el vincle comunitari.”
El grau de convivència és una qüestió que pot espantar. “Ho determina el grup: hi ha casos en què només volen que hi hagi una cuina, comunitària. En d’altres, no.” Els col·lectius busquen l’equilibri. “És interessant veure que aquesta forma d’accés a l’habitatge no es caracteritza només per la tinença, sinó també per la forma d’utilitzar-lo. Venim d’edificis on no coneixíem ningú. Almenys saber qui tens al costat i poder comptar-hi quan cal, no?”
